El paradís dels ornitòlegs

Diumenge de sol esclatant que ja insinua la primavera que s'atraca.
Dinam uns boníssims Sanguchitos de lomito (panet de llom de vedella cuit d'una peça i molt a poc a poc, durnat unes quantes hores a la parrilla amb llenya de Quebracho Colorado) a ca uns amics. En haver acabat, a fer la vessa damunt l'herba. Mig humida, però amb una temperatura agradable, deixam que els raigs vagin escalfant texans i jerseis, i fins i tot qualque valent assaja màniga curta.
Al cap d'una estona d'èxtasi solar, me criden l'atenció el crits d'una parella de rapinyaires que fan niu -no és la primera vegada que els veig- en un dels pins més alts de la casa. D'una mida prou imponent, la meva limitada cultura ornitològica me limita totalment en la seva identificació, (i els companys a qui deman, si fa, no fa) diria que són semblants a un milà tot i que de vol molt més nerviós, saltant constatnment de branca en branca i sortint a fer passades ràpides per fer fugir una altra parella que clarament els hi disputa el terreny.
Tota l'escena em fa recordar que una de les coses que des del primer viatge em va cridar l'atenció dels paisatges de l'Argentina és la quantitat i diversitat d'aus -especialment de rapinyaires- que s'hi troben.
Ara, ben igual que fa cent cinquanta anys, quan en Hudson passava la seva infantesa fascinat pels ocells