dimarts, 22 de juliol del 2008

Aerolíneas Argentinas com a metàfora

Ja és oficial: 18 anys després, Aerolíneas Argentinas torna a ser propietat de l'estat argentí. El govern de Cristina Fernández de Kirchner (donada a conèixer com a CFK durant la campanya electoral) tanca així una etapa de propietaris estrangers de la companyia iniciat quan Carlos Menem la va vendre l'any 90 a la Iberia -en aquell moment pública i altament deficitària- controlada pel govern de Felipe González.
No em vull extendre en les implicacions que pel contribuent espanyol han tingut els darrers 18 anys. De manera directa o indirecta s'hi han abocat entre 2.100 i 3.000 milions d'euros (curiosament, xifres molt semblants al dèficit fiscal de les Illes Balears l'any 2005) procedents dels pressupostos públics espanyols.
El que m'agradaria és agafar l'anècdota del cas Aerolíneas -ben igual que podría fer servir casos similars com el de AYSA- per il.lustrar la complexitat fonamental que implica qualsevol aproximació a la realitat política d'aquest país. Perquè, ¿què tenen en comú un govern de Carlos Menem, que va dedicar la major part dels seus esforços a desmantellar una estructura mastodòntica i altament ineficient d'empreses públiques que actuaven, amb fortes tendències distorsionadores, en tots els sectors de l'economia i un govern de Cristina Fernández de Kirchner, que en continuació del programa de govern del seu marit i predecessor ha fonamentat bona part de la seva acció de govern en matèria empresarial en la renacionalització (reargentinització en diuen ells) d'empreses prèviament privatitzades?
A priori un espectador neutral diria que clarament s'enfronten dues concepcions oposades del paper de l'estat en el terreny econòmic. Per una banda, un model podríem dir-ne liberal o de matriu nord-americana on l'estat es retira del terreny de joc per donar pas a actors privats i es limita a fer d'àrbitre marcant les regles de joc. De l'altra un model estatista -diguem-li francès- on l'estat és jutge i part i no té problemes per saltar al terreny de joc quan les coses van mal dades i no en té prou amb el paper d'àrbitre.

Fins aquí el pla teòric.

El què per jo encara resultat absolutament desconcertant -després de quatre mesos de residència al país i d'haver-ne seguit en detall l'evolució durant els darrers sis anys- és que aquí, a l'Argentina, aquests dos models aparentment antagònics han estat aplicats per dos governs del mateix partit.
I aquí hi ha la mare dels ous, el Partido Justicialista, fundat per Perón i on històricament s'hi han des de sindicalistes de matriu socialista fins a refugiats polítics i criminals de guerra alemanys i corats en els anys 40-50; des de moviments guerrillers i d'alliberament popular a escamots de la mort d'extrema dreta als 70; des de ultraliberals més ortodoxos que Xavier Sala-i-Martín fins a intervencionistes que farien enrogir Keynes als 90 i 2000.

Certament la complexitat d'anàlisi a l'hora d'entendre i de posicionar ideològicament aquest fenòmen genuinament argentí continua essent massa per un servidor. Promet que seguiré intentant treure'n l'aigua clara, perquè és un tema que m'apassiona i que tenc claríssim que és central per poder entendre la història del país. Però creieu-me que moltes vegades resulta absolutament desconcertant. Amb lo fàcil que és l'esquema cartesià esquerra-dreta / nacionalistes espanyols-nacionalistes catalans!

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Nou post a http://melciorpostres.blogspot.com

Que vagi de gust!
Melcior

Anònim ha dit...

Àlex, amic: t'enfrontes a un enigma. Jo no he aconseguit entendre ni comprendre. Des de conèixer un dels eslògans electorals de Perón ("Ladrón o no ladrón, vota Perón") fins a les guerres internes d'aquest partit entre Dualde, Lavagna i el Pingüino, que no trob la manera de fer-me una idea aproximada. Ànims i molt bona sort!

àlex ha dit...

Joel: Justa la fusta! l'actualitat desborda el bloc i a hores d'ara acaba de dimitir el cap de gabinet (l'equivalent al primer ministre) que resulta que era Pingüino però també Duhaldista a la segona meitat dels 90 i del club den Cavalho a la primera. Uff quina feinada.
El substitueix un xaval de 36 anyets, fins ara batle de Tigre per més senyes, que fa uns mesos va dir de la seva carrera política que la vivia acceleradament.

ufffffff

àlex ha dit...

Melcior,
gràcies per l'avís.
Promet incloure't als favorits si incrementes el ritme de producció!

pqs ha dit...

Francament, ho tens complicat ;-)

Legal

Creative Commons License
obra de Binibloc està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Compartir Igual 2.5 Argentina de Creative Commons
Creat a partir d'una obra disponible a binibloc.blogspot.com