Capvespre de desembre

Una tormenta furiosa desencadenada en el moment just ens ha enganxant a mitja maniobra d'entrada a port. Sort que la temperatura era d'estiu i que els trons i llamps no queien massa aprop.

Tot plegat m'ha tornat a gaudir una estona llarga de la sensació de banyar-se fins al carnet d'identitat davall una pluja tropical, que banya però no cala. Com canta el mestre

Ha plogut sobre el meu cap

I hi ha florit la gespa

(...)

El vent m’ha dut grans de blat

I com que ja és primavera

les espiques s’han llevat sobre la gespa

Fosquet d'estiu

La setmana vinent farà un més que vaig estrenar casa nova. De fet encara estic en fase d'interinatge, amb la meitat dels mobles pendents d'entrega -sobrevisc amb llit i nevera- i fent-me a la idea de dormir de cara a les teulades de la ciutat amb els llums vermells intermitents dels edificis alts i les estrelles, que -en contra del què podria semblar, malden per rompre la barrera de contaminació atmosfèrica i lumínica per deixar-se veure.
Estic com al.lot amb sabates noves, just quan comença a apretar la calor, amb una pileta de quinze metres que m'ha fet recodar que a nedar -com a anar en bicicleta- no se'n desapren, per molt de temps que passi. Entenc perfectament la reverència que sent el món àrab per l'aigua. Tot i aquí no patim, ni patirem durant molt de temps per escasedats aqüíferes, m'he de recordar bastant seguit que tenir una piscina al bell mig de la metropoli és un autèntic luxe, i per tant, no hi valen excueses per no aprofitar-lo mentre el temps ho permeti. Ja sigui de bon dematí o al fosquet després d'un dia d'estrés a la feina.
Totes aquestes refelxions de pa amb fontenta per tancar un diumenge deliciós sense haver de parlar de tota la vergonya aquesta del tema controladors, que ja m'ha robat prou temps del cap de setmana enganxat a la pantalla i seguint el despropòsit d'un govern que dia que passa, dia que va més a la deriva. Aquí, aquí i aquí uns quants recursos que resumeixen bastant aproximadament el què en pens.
Au idò, bona setmana a totes (i a tots).

Chillida Leku

Llegesc amb desolació que la crisi s'enduu per davant el jardí que Chillida va somniar a Hernani. Mir la tassa que empr per prendre el cafè cada dia a la feina i pens amargament que potser ara ha augmentarà de valor. El mateix passa amb la tela estampada que tenc a la capcalera del llit.

Efímers,

Efímers,
com els noms a l'arena des Caló Blanc.
Vós i jo
un dia ens creguérem immortals.
Que n'érem d'il.lusos!

Petites catàstrofes quotidianes

Una badada enmig de la celebració íntima per l'èxit de les mudances acaba amb una copa estellada i una preciosa taca de sang-malbec expandint-se a càmera lenta pel trespol del bany. Per un moment dubt sobre si me sap més greu pels tres glops llargs de l'extraordinari yacochuya del 2004 que encara quedàven o per la sensació que amb la copa s'ha trencat també el clima de festa,...
I mentrestant, en Moustaki que canta al l'i-pod
(...)
Ma liberté
Je t'avais tout donné
Ma dernière chemise
Et combien j'ai souffert
Pour pouvoir satisfaire
Tes moindres exigences
J'ai changé de pays
J'ai perdu mes amis
Pour gagner ta confiance

Temps de mudances

Som a ca meva nova, assegut enterra i mirant pels finestrals con el fosquet avança des del riu. Esper que m'entreguin la nevera la tele i el llit i en l'espera foraçada -de 17 a 21 horas m'han dit a la botiga- he fet temps ordenant les coses que he anat mudant aquesta setmana.Com que me moc tot just a dos carrers, el tràfec l'he fet a ritme de maleta i motxilla, aprofitant que encara no em podia instal.lar.
Sempre que feim mudances, hauriem d'aprofitar per fer net, a fons i sense concessions. Quan si no en el temps de mudances aparèixen ara i adès mil i un objectes-idea que criden des del fons de la caixa un passat que feia estona que no visitàvem? He aprofitat les dues darreres mudances que he fet per acabar de digitalitzar del tot la meva modestíssima discoteca. Els CD's ocupen poc però pesen, i només els toc quan els he de posar i treure de dins caixes i maletes. Ara que ja els he baixats tots a l'ordinador, no tenc excusa per no enviar-los a un magatzem definitiu.
Un tema apart són els llibres. En tenc relativament pocs, a Buenos Aires, ja que hi vaig venir sense i uns quants dels que he anat acumulant han sortit amb vena viatgera i han acabat a Menorca -crec-. De totes maneres, la millor mitja hora d'aquesta mudança ha estat la dedicada a repensar l'ordre i disposició dels difernts volums: els pendents de llegir, un clàssic, a dalt de tot, amb en Fontanarrosa, na Hannah Arendt i na Silvina Ocampo entre ells. Enmig, lonely planets, catàlegs d'exposicions, en Hudson i els seus viatges de naturalista, un parell de llibres de la mar i la secció assaig i història argentina. I finalment, abaix, els darrers fitxages/regals de narrativa catalana, amb el lentes, en Serés i en Ramon Erra com a destacats. Dins aquesta secció, fa un parell de setmanes vaig estar apunt d'afegir-hi el fitxage estrella de na Maite que per obra i gràcia de la internacionalització del senyor anagrama ha arribat als mostradors de Santa Fé i Callao Mesclats però no tant amb la secció de grans novel.les amb Norman Mailer, Sábato i el rinconet-homenatge an Fogwill, que a tot això prest farà tres mesos que se'ns va morir, li van fallar els pulmons, com no podia ser d'altra manera.
 
El fi, un capvespre deliciós per guanyar temps dedicant-se a coses importants, com fer net i ordenar llibres.

Summer time

Giesso: the worst example of customer care

Giesso is my preferred provider for formal dressing clothes (shirts, suites and ties). I use to pay a visit to one of thier shops at every two months on average. I did it last week and bought two shirts for which I payed the equivalent of a fine dinner for two in a top restaurant of Palermo or Puerto Madero.
Right now I'm back from Giesso's shop at Alto Palermo. I tried to change one of my shirts with a small but very visible defect. They treated me like a supicious (I don't know if it was my weekend very casual dress or just bad mood of the shop manager) arguing that the shirt was already used (in fact it was: 5 minutes last thursday morning until I realised the defect) and that it was due to a poor ironing.
After 10 minutes discussing, they have accepted the change, but only "as a personal exception".
Giesso has probably lost a client today.
And it's a shame, because their products are great. Not their customer care.

Nestor con Perón, Cristina con el Pueblo

He seguit bona part del cerimonial funerari de Nestor Kirchner -des de la notícia de titulars de dimecres matí fins a les darreres imatges del cementiri del sud profund on l'han enterrat- per televisió i internet. Com passa en aquests casos, sobretot imatges de televisió de la vetla, 30 hores seguides, amb un estil poc convencional, com el personatge. Poc convencional, perquè els expresidents a l'Argentina es vetllen al Congrés, amb el caixó obert i en un ambient general de silenci i respecte. A Kirchner l'han vetllat a la casa rosada, a cajón cerrado -cosa que ha generat tota casta de teories- en un espai reduït on a estones hi havia estretors grosses -com quan van arribar-hi simultàniament Maradona i Mujica o els presidents Santos, Lugo, Chávez i Lula- i amb la gent que entrava a palau cantant, plorant i sobretot cridant consignes de suport a la tasca del finat i d'ànims a la vidua.
Més enllà dels símbols de dol i els embussos de tràfic, la imatge més de primera ma que m'enduc d'aquests dies és la del cordó de seguretat -un policia literalment cada quinze metres- que es va formar al cap de cantó de la feina per on havia de passar el cotxe fúnebre camí a l'aeroport i del caos que -arribat el moment- es va formar en aquest cap de cantó. Amb la policia totalment desbordada i un paisatge mescla de venedors de flors i paraigües, càmeres i helicòpters de televisió, gent a l'espectativa i sobretot les diferents faccions cadascuna amb les seves banderes, des dels sindicalistes peronistes, diverses tendències enfrontades del partit justicialista, i les juventuts kirchneristes mesclades amb banderes del che Guevara. Tot com en una espècie de demostració irreal de poder on tothom tractava de fer saber -no sé ben bé si a la societat o només a la vidua del finat- quina és la seva fortalesa.
Tot plegat amanit amb un dia rúfol, amb vent i pluja com de paisatge apocalíptic. Molt apropiat diria jo, pel funeral d'un cabdill. De certa manera, un poc, tal i com ho novel.la Joan Francesc Mira a Borja Papa.

La mort d’un papa no és com la mort d’un rei, no hi ha una reina viuda que el plore i presidesca el dol, no hi ha infants, no hi ha família reial reconeguda, i sobretot no hi ha un príncep hereu, quan es mor un papa hi ha molta por als carrers de Roma, molt poques llàgrimes a la cort, i un gran buit de poder, és com si a la desaparició de cada pontífex s’extingira una dinastia i cal gués buscar-ne una de nova amb urgència de dies, o com si la casa regnant fóra derrocada cada pocs anys per la mort (...) Joan Francesc Mira. Borja Papa

Un déu molt jove

Tot just cinquanta anys. Tot just avui. Per molts d'anys deu, per molts d'anys déu.

El cens

Fa un munt de mesos, vam rebre, via cita d'outlook enviada per recursos humans, l'avís que avui, 27 d'octubre, el govern havia decretat Feriado Nacional  per tal que es pogués dur a terme l'estadística censal que es fa en aquest país una vegada cada deu anys.
Tal com s'ha anat atracat el dia, qualcunes de les particularitats de la jornada s'han posat de manifest: Botigues, súpers, bars i comerços tancats (cosa que només passa el primer de gener i el primer de maig) tothom a ca seva i a esperar que vingui el censista. També com és lògic, la dosi habitual de gilipollerisme polític, aquesta vegada amb l'argument estúpid de manca de seguretat i les convocatòries a no obrir la porta al censista o directament a mentir amb l'excusa que el cens el fa l'INDEC, un organisme oficial que des de fa més de dos anys ha perdut tota la credibilitat a l'hora de publicar les dades d'inflació. Més o manco al mateix nivell de gilipollerisme polític que -duit a l'extrem- fa que el batle de Buenos Aires demani una llei que prohibeixi anar de paquet amb moto així com haver de dur casc i armilla amb la matrícula de la moto. Amb l'excusa que hi ha molts de robatoris perpetrarts per motoristes -motochorros en diuen- I tot això en una ciutat on virutalment no existeixen les multes de trànsit i el respecte pel codi de circulació és proper a zero.
Així s'ha presentat el dia, en el meu cas amb l'acord tàcit amb en Christian, el meu encargado de edificio, per tal el censista comenci a les vuit del dematí per les velles veïnes desvetllades que fa hores que ja són aixecades i deixant-nos al sector jove per una hora més decent. Me despert a les 11 i mentres escalf l'aigua per brindar mate al censista encenc la tele bàsicament per inèrcia i encara mig endormiscat, passen un parell de minuts fins que m'entem de la que serà notícia de l'any.

La sensació general és d'estupefacció: més enllà dels típics elogis funeraris, de fet, és com si s'hagues mort el president sense ser-ho, en un país on aquest tipus d'esdeveniments tenen un impacte emocional molt fort. Ningú ho diu massa clar, encara, però el fet és que ja deuen anar a les totes les travesses successòries i d'això, el peronisme en sap i molt. Casualitat o no, el fet és que he recordat els magnífics passatges de la monumental Borja Papa on Joan Francesc Mira descriu magistralment el procés de depredació dels palaus renaixentistes que se seguia a la Roma dels borja després de la mort d'un papa i posterior elecció del següent. De fet, tot i que nominalment, Kirchner "només" era expresident i "primer damo" com ell mateix s'havia autobatejat, la realitat és que era qui movia els fils darrere el poder i -sobretot- el candidat amb més probabilitats per les eleccions de l'any qui ve. De moment, ens donarem un parell de dies dol, treva i calma tensa abans de la tempesta successòria.

I entretant, ha arribat la censista, ni tan jove ni tan espectacular com me l'havia imaginada, i hem passat el tràmit de respondre qüestions diverses com el material de construcció de la casa, quantes persones han passat la nit a casa (avui només jo, li he dit amb un punt de llàstima,...) el nombre d'ordinadors, els tipus de desaigües del vàter i quina llengua es parla al meu país (tot i que en aquest cas, la pregunta era més curiositat de madona que requeriment del cens).

Bitàcola II Colonia

De bon matí la discussió del berenar gira al voltant del destí de la propera etapa. Ja descartat Piriápolis i amb el vent encara de component est-sudest, Montevideo també se'ns fa enfora, amb l'afegit d'haver d'entrar-hi de matinada i amb poca aigua. Finalment ens decidim per una navegació costanera cap a l'est fins al port de Sauce, on depenent de la intensitat i direcció del vent hi serem en unes cinc o sis hores i quedarem en molt bona posició per creuar demà cap a La Plata. 

El vent segueix completament de jeta i aprofitam per jugar un poc a fer bordos amb màxima orçada que ens atraquen i ens separen dels increïblement blancs arenals de la costa entre Colonia i Juan Lacaze. Pens que si no fos pel color fangós del riu ben segur que aquest paisatge ja hauria estat totalment urbanitzat. Cabòries de menorquí, ves. El fet és que la costa no mostra cap vestigi d'humanitat per moltes milles. El que més s'hi assembla és un grup de cavalls que passetgen per l'arenal sortits del camp que hi ha just darrera.

A mitjan capvespre amarram al mollet de Sauce, on l'Augustus II es veu imponent devora les quatre barquetes i velerets locals i la llanxa de salvament del segle passat. Acabam d'aclarair veles i cabina i aprofitam per anar a comprar companatge per fer una picada i guaitar a la vida de Juan Lacaze, que pel què m'expliquen gira al voltant d'una fâbrica de pasta de paper i un taller tèxtil i que a estones té imatges que semblen una mescla de Novecento amb al.lots que donen voltes a la plaça amb moto. 

Cap al fosquet tornam a bord. Entre l'aperitiu a base de formatge comprat a l'únic super del poble, el salami, el malbec i amb el ritme de quan navegues, no són ni les deu que ja esteim rebentats i apunt per anar a dormir. Ni l'olor de verdura podrida de la fàbrica de paper ni l'escandalera de la festa del bar del club nàutic són obstacles per quedar planxats del cop.

Bitàcola I Buenos Aires

Els nirvis prèvis a la sortida, cascú els passa com pot. Jo he fet front als diversos ajornaments anunciats via SMS (jorge esta demorado. Retrasamos salida hasta las 15) (no te apures, sigue demorado. Salimos a las 16) fent un parell de compres de darrera hora -gorra, que la darrera va volar en una virada massa brusca l'any passat, protector labial, strepsils pel mal de coll i piles pel frontal. Finalment i com que a la feina ja no feia més que rodar, cap al moll on ja hi ha les bosses i aprofit per deixar definitivament la roba de feina guardada i començar a gaudir del cap de setmana llarg.

Arriben, ara un ara l'altre i acabam d'estibar les bosses i el menjar. Jo ja passaria les escotes i treuria les veles, més que res per matar l'espera. Sembla que bufa un poc de vent, però ens vindrà de jeta tot el camí. De moment res idò d'spinakker. Finalment, amb les degudes disculpes i un bòtil de malbec per fer-se perdonar, arriba el darrer, i en cinc minuts ja tenim motor en marxa, amarres amollades i ja navegam. Major i gènova 2 amunt i un poc de motor que no bufa prou. El relleu de Buenos Aires queda a popa i el compàs marca 30 graus de deriva respecte al rumb directe a Piriápolis. Acabam de guardar les coses i au, a fer milles.

Quan s'atraca el fosquet, el vent puja per damunt de 8 nusos i com a mínim podem deixar de cremar gasoil. Ara sí, que navegam en sèrio. Maldament sigui amb 40 graus de deriva sud-est i fent esforços per desferrar-nos de la costa de Quilmes. La cagada és que tirar un bordo ara esquivaldria a desfer lo poc que hem caminat. El vent segueix pujant d'intensitat amb la caiguda del sol que ens deixa una posta vermellosa -com gairebé cada dia- i una sensació tèrmica que segueix a la baixa i ens fa encadenar viatges a la cabina per afegir roba: calçons d'aigua, calcetins dobles, polar, anorak, gorra de llana i caripulla. I els guants, que fan poca feina amb escotes i caps però bon servei contra el fred.

Passat el moment d'introspecció i fotos de la posta, hem de començar a prendre decisions. No falta gaire perquè seguem damunt la costa de Berisso i per tant el bordo és inevitable. Després d'una ràpida deliberació i davant la perspectiva d'una nit de guàrdia fent bordos per avançar poc i gens amb un vent que ja arriba als tretze nusos i comença a esquitxar bastant prenem la decisió de fer cap al través de Colonia, on coneixem bé l'entrada del port i hi tindrem redossa. Rumb i veles acomodades en un angle més relaxat i és hora de disfrutar, ara sí de la navegació nocturna. La tripulació està mig endormiscada mirant de cercar redossa com poden i cagant-se de fred i la conversa decau. Com que em toca torn de timó, tenc prou feina a seguir els vaixells que pujen i baixen pels canals d'accés al port de Buenos Aires i als rius Uruguai i Paraná, així com les balises de barcos enfonsats. La mescla de sensacions fan passar el fred i el rumb permet que el vent arribi a puntes de quinze nusos i el barco a caminar-ne vuit sense que pateixi gens. En un parell d'horetes ens plantam a les envistes de Colonia just amb el canvi de torn, que m'allibera per fer una estona de jugar a l'astròleg aficionat. Finalment, sorim de l'endormiscament i la maniobra d'arriada de veles a les fosques ens recorda els catorze nusos de vent sostingut i -ja amarrats- ens convencem que hem pres una bona decisió.

Gelat de Chajá

Amb dos mesos i miques de retard, descobresc que a cuatro cuadras de can Cayetano hi ha una gelateria que en fa de figat i de chajá. Un motiu més perquè en Toti i n'Adri tornin prest.

Platja

Encara que sigui de riu i sense nedada, jo també necessitava la sensació de trepitjar poc d'arena i espolsar-se-la després de les sabates abans de tornar a pujar a bord.

La mala vida

Navegant el Riu de la Plata

...siempre viajando en un asiento de primera

Un any més vells torna l'esclat als parcs, les flors, els joves de festa i els anuncis de tulipan.

Feliz dia

Connectivitat, competitivitat i transport aeri

(Nova entrada a Xalandria.cat)

Sembla que en aquests dies de realisme i crisi on -finalment- tots els organismes de l'estat han posat fil a l'agulla de retallar despesa d'allà on sigui, torna al debat ¿públic? la qüestió de les subvencions al transport aeri de Menorca. Es veu que el ministre espanyol del ram ha decidit que la factura que paga en concepte de descomptes de resident és massa cara i mira de trobar-hi solucions. Com era previsible, les forces vives del país (de Menorca, vull dir) han posat el crit al cel i es preparen per la enèssima i ínfima batalla per defensar “lo nostro”. El arguments, hem de suposar, seran els mateixos de sempre. Repasem-los: el concepte d'inuslaritat, la falta d'inversions en altres mitjans de transport (AVE i autovies, per exemple), el sobrecost que suposa pels a voltes afortunats i de vegades desgraciats illencs tenir accés a coca-coles i quimioteràpia, a pernil de jabugo i jerseis de zara, a quintos i mitjanes Damm, a i-phones i play-stations,.... Res de nou, de moment, ni tan sols cap tímida menció per exemple a la qüestió del dèficit fiscal -els 3.000 euros, el mig milió de peles per cap i per any, que cada menorquí paga en promig d'excés d'impostos i que van al sac de la solidariatat interregional-. Ep que aquí el debat era sobre els bitllets d'avió i ara tu vens a embullar amb arguments separatistes i radicals!

Sense pretendre donar consell als nostres polítics ni a la societat civil/forces vives que tornaran a treure -ara que ve s'hivern- pancartes, rodes de premsa i comunicats per defensar com a mínim l'statu quo del tema, me permet la llibertat de dir-hi la meva.

Partint d'una base on l'estat subvencionava el 25% del preu final dels bitllets d'avió als residents, els compromisos i conjuntures polítiques de diferents moments -a Palma i sobretot a Madrid- s'han anat encadenant al llarg del temps per acabar amb una situació actual on el nivell de subvenció ha arribat fins al 50% . De manera més o manco simètrica, i com resulta evident a qualsevol estudiant de primer d'economia, els preus aplicats per les línies aèries han anat pujant amb la mateixa intensitat, donant com a resultat final una situació triplement perversa: la factura per l'estat és cada vegada més pesada (el 25% de 100 euros són 25 i el 50% de 300 són 150). Els residents de primera classe (amb passaport d'un estat membre de la UE) paguen si fa no fa el mateix en termes relatius. I els residents extraeuropeus de segona i els incauts turistes que volen venir a passar uns dies gastant als nostres apartaments, bars, restaurants i supermercats, pateixen un mercat distorsionat via subvencions que fa que els preus sense descompte de resident siguin, moltes vegades, prohibitius.
Aquesta situació triplement perversa es torna encara una miqueta pitjor si pensam que el descompte de resident tal i com està definit a dia d'avui és una subvenció regressiva. Açò vol dir que qui més es beneficia de la subvenió és qui més viatja, és a dir, grosso modo, qui té més mitjans econòmics. En primera instància, de la subvenció se n'apropien les línies aèries via increments de preus i de manera subsidiària, al cap de l'any qui més viatja, més subvenció acapara.
Tenim, en resum, un sistema que és aparentment deficitari, inequitatiu i inútil en el seu objectiu primari de garantir l'accés a un transport aeri que la nostra societat ha decidit elevar a la categoría de necessitat bàsica. Un sistema que de retruc, cada any deu desincentivar una bona caterva de potencials turistes gallecs, andalusos i bascos, que gairebé pel mateix preu poden volar a Nova York.

Fer una repassada a la programació de vols de l'aeroport de Menorca dóna una imatge prou paradoxal de la situació actual. ¿Qualcú s'ha aturat mai a pensar perquè hi ha disponibles més vols a aeroports alemanys que a destins espanyols un diumenge 19 de setembre qualsevol? Tenint en compte que els vols a Alemanya no tenen subvencions ni descomptes i que tampoc són operats per companyies públiques, sembla bastant curiós, no?.
Per altra banda, ¿com és que el preu d'un bitllet València-Menorca triplica un Madrid-València operat per la mateixa companyia i -si fa no fa- la mateixa distància?. Els economistes tenim una resposta que cotitza molt alt en el nostre particular santoral: Ah! La Competència! Perquè resulta que de València a Madrid hi pots anar amb els CRJ-200 d'Air Nostrum però també amb els 737-800 de Ryanair i amb els Alaria de Renfe i clar, posats a triar, la gent tria, les empreses competeixen i els preus s'ajusten a la demanda.
Encara més, ¿què fa que durant els mesos de juliol i agost Spanair, Air Europa i Vueling es dediquin a posar avions i més avions per venir a Menorca des de Barcelona i Madrid, per exemple? Un altre guest star econòmic: La Demanda!
Finalment: ¿és que ningú no s'ha adonat que el veritable problema del transport aeri és que Menorca no té cap connexió directa amb 3 dels 4 majors hubs intercontinentals d'Europa?. Aquest és l'autèntic escàndol. I si no demanau-ho, als assistents a la darrera Menorca TechTalk que vingueren des de San Francisco o Beijing i que encara no entenen com és que una vegada arribats a Europa, encara van haver de fer dos vols més: Londres/París/Frankfurt-Barcelona/Madrid-Menorca, quan a Mallorca, a Eivissa, a Corfú o a Còrsega hi podrien haver arribat amb un únic bot. L'autèntic drama senyors, és que som a 3 o més aeroports de distància del món, quan hauríem de ser-ne a 2.

Fins aquí, la part fàcil, la llista de coses que -en la meva modesta opinió- no estan bé d'aquest model. Ens queda pendent el tema de què feim amb el Pepiño Blanco de torn que ens diu que hem de reduïr la despesa d'unes subvencions que ja hem vist que cometen el doble pecat de la inequitat i el dèficit. I encara més important (perquè els ministres passen però les societats queden): el tema de quin model de foment del transport aeri volem?
Perquè tan clar com els arguments dels paràgrafs anteriors és també que un model basat únicament en la llei del mercat donarà resultats que ens semblaran a la majoria, insatisfactoris amb molts vols durant els mesos de temporada alta i cap -literalment cap- els dimarts, dimecres i dijous matí de per exemple els mesos de desembre i febrer. I per tant caldria pensar un model diferent, si és que aquest no ens agrada. Vet aquí les meves propostes:
1.- Abolició de la subenció indiscriminada per residents (residents de primera vull dir, que ja hem vist que extreuropeus no compten). Jo no vull que ningú em subvencioni per volar cap a o des de Menorca, vull pagar menys impostos i que la política de foment del transport aeri segueixi paràmetres de racionalitat econòmica, equitat social i foment de la connectivitat.
2.- Un sistema de desgravacions fiscals per un nombre limitat de vols anuals per aquelles persones amb nivells de renda més baixos. Ningú hauria de rebre subvencions per fer més de 10/12 vols anuals, ja que d'altra manera, tendim a caure en la paradoxa del bé públic: com que és de tothom i el seu ús és molt barat, acabam atrapats en la trampa de l'abús. A més, el fet de lligar l'incentiu amb la declaració de renda ens ajudarà a assegurar-nos que els nostres estimats conciutadans no s'oblidin de les seves obligacions fiscals.
3.- Subvencions sobre el preu complet del passatge a col.lectius de passatgers específics: estudiants, malalts que requeriexen tractaments complexos i els seus familiars, esportistes, diputats i senadors en exercici de les seves funcions,...
4.- Negociar directament amb determinades línies aèries acords de subvencions puntuals i amb definició estratègica: Iberia/British Airways amb Madrid i Londres-Heathrow, Lufthansa amb Frankfurt i Múnic, AirFrance/KLM amb Paris Charles de Gaulle. Amb dues condicions: que els vols tenguin caràcter anual i amb combinació d'horaris amb la programació intercontinental.
3.-Subvencions estacionals contracícliques (és a dir, en els mesos on hi ha manco demanda) per aquelles línies aèries que mantinguin els enllaços amb Barcelona, Palma, València, Londres, Paris, Frankfurt, Milà i Madrid durant tot l'any.
4.- Convenis de col.laboració puntuals amb operadors low cost per incentivar mercats turístics estratègics: Praga, Berlín, Lió, Roma, Moscou.
En el cas dels punts referents a convenis amb línies aèries i per tal d'incentivar la competència, cada vegada que un nou operador vulgui entrar a competir en una determinada ruta, l'import total de la subvenció es dividir entre els dos participants, de manera que aquesta actui com un mecanisme d'incentiu a la permanència.

Em falten les dades concretes del cost de l'actual estructura de subsidis, però estic convençut que el resultat final de destinar el mateix nivell de despesa actual a aquesta nova forma de distribució tindria efectes col.laterals positius i clarament mesurables a curt termini. Tot i que puntualment açò vulgui dir que a qualcun dels lectors d'aquest bloc se li encarís un poquet el preu del bitllet promig. Segur que als lectors que vivim fora de Menorca ens compensaria. I a voltros també, feis-me cas.

Notes des del Cerro

L'excursió del Chajá.
L'estrany quintet -no d'Alexandria sinó de Montevideo- apurant una certa sensació de risc, de control mig descontrolat: semàfors que és millor no respectar i carrers que de tan tranquils inquieten. I al final, una vista des del Cerro que fa que l'aventura pagui la pena.
La Rambla i els arenals d'un blanc calcari i esclatant contra el marró aiguadolç del riumar, del mar de Solís.
No hi ha millor manera de conèixer un lloc nou que vivint-ne el pols de la quotidianetat de la gent. Mercat, asado, mate, visita d'obres i circuïts de lleure.
El gust per les petites coses i la innecessària necessitat, per exemple. d'un auto més enllà de quatre rodes que et dugin d'un lloc a un altre. Hi ha un cert aire menorquí (menorquí de fa vint anys) en açò de no passar massa pena pel cotxe. Una postura ben sàvia, altrament.
Vida i estètica de port, de Cadis, de Barbate, de Nàpols, de Càller, d'escullera de la Barceloneta abans dels Jocs, des Cós Nou en els carrers abocats al riumar. I la novetat per l'horitzó d'un portenyo de l'ondulació dels turonets, que en qualsevol moment t'aboquen a la visió de la mar. Mar? Riu? Riumar.
Montevideo és definitivament molt més Napolitana o Genovesa que Portenya. Li hem perdut el pols als ports, en bona mesura culpa als portacontainers i les exigències del tràfic de mercaderies moderns. Pens que ja només hi deuen quedar ports de ver a l'Àfrica, però tal vegada açò ho pens -només- perquè no els conec. La resta són oficines de duana i free-shops amb porta d'embarcament i maltes a 30 dòlars.
Ni estibadors, ni magatzems, ni putes. Només containers i borading pass.

Resignació? Kairós!

Final d'una setmana mogudeta que se suposa havia d'acabar amb una sota prolongada as Caló Blanc i una llarga llista d'abraçades massa temps escatimades (no necessàriament en aquest ordre) com a pròleg d'un parell de dies d'estiu, raors, cavalls, al.lèrgia i pomades (tampoc necessàriament en aquest ordre).
El fet és però que som a casa, a Buenos Aires, tancant un diumenge de feina a mig gas que m'ha donat un parell d'alegries grosses en forma d'abraçades -virtuals- i que és pròleg d'una altra setmana moguda.
En una altra vida, m'hauria resignat (què hi farem, coses que passen) i hauria dedicat un parell de sessions de psicòleg a treure'm la mala sang. Ara i aquí però, contra la santa resignació cristiana, reivindic les meves arrels gregues per agraïr la oportunitat, el kairos. El kairos per exemple d'haver-me pogut despertar dimarts passat amb una nedada de mitja hora (catorze mesos feia i he de reconèixer que vaig tenir un instant de dubte, just abans de la capbussada) quan el sol tot just treia el cap per damunt la mar. Gràcies també per la llagosta congelada, el salmó com sempre, gràcies, la tonyina massa cuita i el ceviche bastant potent. I gràcies per una sola nit d'estiu i elles -totes- belles i els 22 anys que no me cans d'encalçar.
En fi, que cada vegada estic més convençut que m'estim més demanar perdó que demanar permís i que per sort encara ens queda una asado pendent, aquesta setmana a Buenos Aires i que molt bones festes als que hi sereu i molt bona espera als que espereu. Perquè sí, perquè us estim i perquè vull

La carn vol carn

No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peço d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.

ELS AMANTS

Llibre de Meravelles

Vicent Andrés Estellés 

Una vegada, ja fa uns anys vaig deixar gravat tot aquest poema en el constestador que jo em pensava que era el del nou telèfon d'una dona estimada. El telèfon era d'una dona, sí però no de la meva, sinó de la germana. Per sort, diu que no entenia el català.

Clar que la meva dicció no era ni és res devora la d'un altre mestre/monstre:

CNN: 5 minuts de zapping

Fa gairebé dos anys de la darrera vegada que vaig esser a l'Imperi: Bush encara era president i vaig veure enfonsar-se Wall Street en directe des de Times Square.
Ara hi he tornat, per una parell d'hores i la imatge més xocant, la més diferent (aquest és un país d'imatges) són els quatre o cinc anuncis que he vist fent zàpping:

Buick: Low consumtion Low cost car. German enginereed. Just from Us$ 149 a month.
Verizon smartphones.
Problems with your real state? ask a certifyed realtor.
Introducing Ford Fusion. Hybrid car.
Ultra, the ultimate diet beer by Lance Amstrong
Need a car? leases starting as low as Us$159 a month.

Deu ser la crisi?

Nightclubing

Voleu saber quina és la selecció musial del DJ resident en el què se suposa que és el club del moment de la nit portenya?




}




"Libre" den Nino Bravo i la versió d'"All my loving" de los Manolos en un interval de deu minuts. Això sí: no sé si gràcies a la selecció musical o a un molt bon màrqueting, però la realitat és que el nivell de las minas d'aquest boliche fa feredat. Amb dones així, s'aguanta tot, musicalment xerrant. Fins i tot l'estúpida i snob mania que tenen ara aquí de fer mabé el xampany amb red-bull.

Fred, sol i vent: Mel

Ahir em queixava an Pere que feia ences i avui m'he pres revenja parcial. Amb 15 nusos sostinguts de vent component Sud-Oest i marea altíssima les aigües del riu eren com un plat ben aferrats a l'espigó de Dársena Norte i el J-24 a estones volava. Talment un dia de Tramuntanada d'hivern devora els penyals de Cap den Font. Fred inclòs, clar perquè tot i el sol, el termòmetre no ha passat en tot el dia dels 8 graus.
Pocs valents navegant, excepte els al.lots amb els 470 que tenien regata -aquests si que són valents, per més neoprè que duguin-
Dits gelats i cossos retuts, però contents. Quina xalada. Només me falta una nedada d'aigua salada,...

Va de braus

Serà casualitat o no, però avui la funció shuffle de l'ipod m'ha duit, d'entre els mil cinc-cents temes que hi tenc guardats, aquest vell hit de n'Albert Pla:



Aquesta setmana ha estat bastatant embafant amb el tema de les curses de braus. Déu n'hi do el ressó internacional del tema, fins al punt que a les pantalles ultramodernes que tenim dins els ascensors de la feina, la notícia va sortir-hi un parell de dies, junt amb la destitució de Déu i la ració semanal de baralles entre govern i oposició.

Com que no tenc una postura clara sobre el tema només diré que entre tots els arguments que he sentit/llegit/vist l'únic amb el qual no estic d'acord és amb el que el tema no té un component identitari. Per mi és evident que sí que el té. Una altra discussió és sobre quina és aquesta identitat basada en la festa al voltant del brau (i si no, demanau-ho a valencians, ebrencs i bascos). Tota festa és essencialment, identitat, per més bàrbara que ens pugi semblar. O és que potser colcada, cavalls i caixers no tenen també un component identitari forts? Ep! i això no vol dir que pretengui posar al mateix nivell cavalls i braus.Tal com em van dir el primer cop que vaig partir cap a San Fermin: pensa que un toro té banyes i no té caixer damunt que el meni: o sigui que ves viu. I tampoc vol dir que les festes, totes, no hagin d'evolucionar junt amb la societat. (Faig un apart aquí per dir que trob a faltar la opinió den Francesc Sintes sobre el tema)

Jo rescataria com a element positiu la qüestió el fet que un parlament, de forma democràtica discuteixi sobre un tema que hi ha arribat via ILP i que a més, els principals partits del país hagin optat per la llibertat de vot dels seus diputats, cosa que hauria de ser molt més habitual del què no ho és avui dia.

En qualsevol cas, us recoman que escotleu en Pla, que us contarà la tragèdia grega del fill que es rebel.la contra el pare i acaba mort per l'animal mític.

Agost

Com cada any, amb l'arribada de l'agost, els mails des de Catalunya es disparen amb dos clàssics: a) vaig uns dies a Menorca, recomana'm coses a fer i llocs per veure i b) passarem uns dies per Buenos Aires a veure si ens podem veure.
Enguany la cosa està bastant igualada, però hi ha una visita que me fa especial il.lusió i ja quasi estic tan nirviós com ells. Crisi? quina crisi?
Pels que van a Menorca, ja tenc preparada la llista de restaurants. Hauria de fer el mateix amb platjes, festes i coses per veure, no trobau?

Canvi de DT

Després que la setmana passada Chávez aprofités una roda de premsa de Maradona per anunciar el trencament de relacions amb Colòmbia, fa una estona que l'AFA ha confirmat que no renoven el contracte a Déu com a Director Técnico de la Selección.
 Cabrons!

Graffitis urbans

Eu sou um melao

(Corrientes i Azcuénaga)

Keith Jarrett. The Köln Concert

Part I



Minut 7:16

Part II



Minut 1:14

Geografia

Nàilon, Hams i Giravoltes.
Volantí, Capcers i Ploms.
Senyes, Pesqueres i Fluixa.
Càntir, Arjau i Escàlem.
Esca i Ganxo.

Embragar, Amollar, i Calar.
Llevar, fer l'Auba i la Prima.

damunt es Tall, a mitjan Aigu o dins s'Alga.
Fan flac. No en volen. capot.

Quin Toc Més Polit. Torna-hi!
Ara s'ha Clavat!

Una bona pescada. Ja hem fet sa caldera.
Prou n'hi ha que m'enfart de fer net panxes.

Yonwaba. Bulela, Madiba

Tata Madiba Mandela fa avui, 18 de juliol, 92 anys.

I mai no li podrem agraïr prou tot el què ha fet. No només pel poble africà. Per tu i per jo també.

Avui és un dia igual de bo com qualsevol altre per fer la teva contribució al Mandela Day. Jo ja ho he fet.

Per molts anys.

Resposta pública a un general equivocat

Com que sembla que el seu bloc no accepta comentaris, deix aquí el comentari que havia enviat a aquesta entrada de l'exmilitar, okupa i futur fill il.lustre de Maó (perdó vull dir Mahó/Mahón)

Senyor Alejandre,
tal vegada entost de cercar fantasmes on no n'hi ha, hauria d'aplicar un poc més d'humanitat. O simplement informar-se un poc millor. Llavors potser sabria que el delicat estat de salut del senyor Carbonell ja fa temps que -desgraciadament- li impedeix viatjar i fins i tot li ve just sortir de ca seva.
Però clar, és massa complicat, no?
Difami que sempre queda millor.

Recordau Srebrenica

On la vergonya va arribar al cor d'Europa

Mai més. Aumón.

Estatut? Constitució!

M'he aixecat tard i quan me n'he adonat, ja havia passat la convocatòria per sumar-me a la concentració de Buenos Aires en protesta per la sentència del tribunal constitucional.
De totes formes, jo també tenc qualque dubtte, com en Pere, respecte a la oportunitat de la manifestació.
Ras i curt i des d'un punt de vista juridicament assèptic, el què ha fet el TC és bastant previsible i crec que l'errada de concepte inicial era pretendre que l'actual constitució espanyola era prou ample com per fer-hi cabre un concepció federal i assimètrica de l'estat.
En aquest sentit, tenc una certa sensació de final del camí. Això és lo que hi ha i em sembla que esperar qualsevol altra cosa de l'actual marc és senzillament una il.lusió. A Espanya no hi ha hagut mai federalistes i un dels darrers que quedàven a Barcelona té Alzheimer.
Per tant, crec que l'eix del debat ha canviat: ja no és més o manco autogovern esgarrapat per les cojuntures electorals de cada moment. El nou debat emergent és entre una autonomia supraprovincial i una sobirania plena, seguida d'un exercici de delegació parcial en instàncies supraestatals.
Així és tal i com ho veig, des de 12.000 km enllà i vist amb el filtres dels mitjans de comunicació d'una banda i l'altra que llig de forma habitual (el confidencial, el pais, el mundo, avui, vilaweb i la vanguardia).

I per acabar i si en teniu ganes, escoltau què en va dir al respecte un savi:

5.- Deüstchland übler alles

Tenc un company de classe tan raru que per reivindicar el seu orígen alemany i el fet fundacional que el va marcar quan tenia 11 anys i son pare el va dur a veure entrenar la selecció de la RFA a la concentració de Córdoba, es dedica a fer regals als seus fills argentins quan alemanya guanya algún partit de la copa del món.
Setmanes abans del letal encreuament de quarts, ja li vam advertir que la seva política acabaria generant un problema escolar als seus fills i avui s'ha confirmat la tragèdia. No em cansaré de repetir que no en tenc ni puta idea de futbol, però avui que potser per primera vegada en aquest mundial hem jugat contra un equip en sèriu els alemanys mos han passat per damunt con una Panzer-Divisionen.
Després de passar el dia d'ahir celebrant la derrota de Brasil -cosa que em va permetre explicar per analogia molts dels meus sentiments politico-futbolístics a argentins descreguts- avui toca autocrítica i potser és que ni erem tan l'hòstia com els peridistes ens havíen fet creure, ni ara Maradona i companyia són una colla d'inútils i drogadictes. Però bé: el futbol es viu així, molta passió i poca raó.
Ja està: siamo fuori de la copa, tristeza nao tem fim -per dir-ho amb els termes que hem emprat fins a cansar-nos per enfotren's d'italians i brasilers. Només ens queda idò alentar els germans de la República Oriental de l'Uruguai i desitjar calladament que els deustchlander rematin la seva feina.

Obsessió

Aquest mundial m'està afectant més del compte. A jo mai m'havia interessat massa el futbol, i ara resulta que ja hi somii i tot. Aquesta nit sense anar més lluny, un 2-1 no sé ben bé de qui ni contra qui tot i que hi sortia en Messi plorant desconsoladament.
Premonicions? Malsons?

Ací se separen els camins

Editorial d'avui a Vilaweb

Bon vent i barca nova!

4.- Mèxic

Fa uns quants anys vaig veure jugar Tévez a la Bombonera, quan ell era una jove promesa que encara havia de demostrar-ho tot i jo no tenia ni idea que acabaria vivint a Buenos Aires.
Uns anys més tard, dinant al buffet lliure de l'hotel Princesa Sofia vaig veure la dona de Rafa Márquez -rotja espectacular- servint-se uns llagostins enormes i anant a asseure's al costat del seu marit, amb texans rompunts i look de rock-star.
Ara fa uns mesos em vaig creuar ben bé de casualitat amb en Messi a l'aeroport d'Ezeiza. Ell arribaba i jo partia amb el vol d'Air Europa.
Tots tres els he vist avui per televisió. El dia que he descobert que tenc uns vesins tan rarus que no sé d'on collons s'han tret mitja dotzana de vuvuzeles (es deu escriure així?) que han fet sonar des de les deu del matí fins que ha sonat l'himne nacional a les 15:25 hora local.
Del partit, què n'he de dir? bastant de passar pena sobretot a la segona part, amb un mig camp que no controla la pilota i un Messi que avui no estava inspirat. Tothom diu per aquí que s'està reservant per quan fagi realment falta, però ara que ja jugam el mundial en sèriu i que a la primera errada tornen tots cap a casa, ja el trobam a faltar.
El consol és que amb un equip d'estrelles, sempre et pot sortir una genialitat com la del darrer gol den Tévez i -a vegades- els àrbitres no veuen orasais posicionals que acaben en gol.
El tema però és que ja som a quarts i mos hi espera l'Alemanya que ja ens ha eliminat a la final d'Itàlia 90 i a quarts d'Alemanya 2006.
Ai que patirem

3.- Hel.làs

Tenc uns companys de feina tan rarus que el dia del partit fan servir els plasmes de la sala de videoconferències i els projectors de presentacions per sintonitzar el senyal de cable i veure el partit, disfressats amb gorres, camisetes, bufandes i collars blanc i blaus.

Tot i que l'ambient quan falten 15 minuts és qualsevol cosa menys un ambient de feina de manera que no ens queda alternativa que dexiar-ho tot i cercar lloc davant la pantalla, hi ha un cert nivell de contenció, que fa per exemple que la gent no canti l'himne.

La primera part és un poc passar pena, seguim jugant contra equips que li posen un marcador an Messi i el tenen cruixit sense deixar-lo jugar, però a diferència dels altres partits, la resta de l'equip no acaba de trabar-li la clau de volta al tema.

A la mitja part hi ha cares llargues, no acabam d'arrencar i tot i que esteim classificats, l'equip no enamora. També és cert, com s'encarrega de matitzar un entès, que jugam amb 7 canvis respecte als partits anteriors, i que no hi ha en Tévez, ni en Mascherano, però igual: voldriem un joc esplèndid sempre.

Els primers quinze minuts de la segona part són un poc acollonidors, sense arribar al punt de patir, però se sent en l'ambient que la defensa no acaba de funcionar o contra un equip seriós -el mundial arrenca a vuitens- patirem.

El sector boca juniors de la oficina inicia la campanya pro-Palermo, abans fins i tot que marquem el primer i la cosa s'aclareixi un poc.

I finalment, Maradona que no volia posar-lo accedeix als desitjos de l'afició que reacciona aplaudint-lo. Abans fins i tot que, de rebot, foti el gol.

I com els hi explic jo ara als companys qui era en Julio Salinas?

Menorca Tech Talk

Moltes vegades, a la meva feina, tenc la sensació que els clients em paguen per dir obvietats que tothom més o manco ja sap però que ningú s'ha pres la molstia o el temps d'escoltar. D'aquesta manera, sembla que si ve un de fora, que a més és consultor, i a ser possible cobra caríssim, el missatge arriba millor.
La reflexió em ve al cap quan escolt la microentrevista an Martín Varsavsky aquest cap de setmana, a Alaior, on ha tornat a ajuntar un concentració altíssima dels caps pensants que estan dissenyant el futur del món 3.0. a la Menorca Tech Talk.
A vam si a ell qualcú li fa cas.

Li he diiiiit,...

,... a sa lluuuuuuuna
que li digui
a la maaaaaar
que vagi a cercar-te i et dugi as meu portal.
que vagi a cercar-te i et dugi as meu portal.
No et fan falta perfums
ni sa-ba-te-tes de talons
ni joies que il.luminin es teu cos
ni joies que il.luminin es teu cos
i me l'omplin des teus colors
no deman, no deman, no deman
mooooolt
Ric per ses orelles
ses paraules em surten pels ulls
La mar en es cervell
s'alegria en els cabells
els somnis a ses mans
sa múscia per els dits
per els diiiiiits
que te toquen, que t'ofeguen, que te cerquen
per tot
quan jo te toc tu te fons
quan jo te toc tu me fons
No et fan falta perfums
ni sa-ba-te-tes-de-ta-lons
ni joies que il.luminin es teu cos
ni joies que il.luminin es teu cos
vull recórrer tota sa teva pell
no deman no deman no deman molt
ric i me'n vaig de s'olla
en es cervell, serradís
sa ma en es cervell
s'alegria en es cabells
es somnis a ses mans
sa música, per es dits
sa música, per es dits
que te toquen que t'ofeguen que te cerquen
per tot
quan jo te toc tui te fons,.....

2.- Corea del Sud

Tenc uns clients tan rarus que convoquen reunions tot just mitja hora després que acabi el partit a les afores de Buenos Aires.
Primer problema: aconseguir convèncer un taxista o remisero que sortim cap allà aproximadament al minut 85 de partit. Feina complicada i que me costa un parell d'hores i una generosa propina el dia abans.
Segon problema: ben igual que jo, i tenint en compte que el partit es juga a les 8:30 del matí hora local, quan s'acabi, centenars de milers de cotxes sortiran als carrers camí de la feina. L'embús pot ser fenomenal.
Tercer problema, aixecar-se prest no ja per anar a fer feina sinó per veure un partit de futbol. Té collons la cosa.
Al final m'aixec quan ja fa uns minuts que va el partit i pos la tele just en el moment en què els coreans es fan el primer gol en pròpia porteria. Des de la dutxa i la cuina, vaig entreveient la primera part, amb un Messi que el tenen tapat però que dóna oportunitats perquè en Tévez fagi de les seves.
Badada de la defensa al darrer alè de la primera part -quan juguem amb equips seriosos passarem pena, Diego- i un inici de segona part que no és bo.
Som dels què no entenen que tregui en Tévez per fer jugar el gendre, però les crítiques s'acaben en pocs minuts, amb un recital de joc d'atac i el pipita Higuaín que marca un Hat Trick.
4-1, ja esteim boni classificats i lo millor de tot és que en Messi encara no ha marcat. Ho comenta eufòric Déu, a l'entrevista post-partit: se la pasan diciendo marquen al goleador, se enfocan todos en Messi y viene el pipita y les mete tres. Genial.
Benam: tres partits i tres victòries: Nigèria, Swizerra i Corea del Sud.
I ara, a córrer cap a la reunió.

1.- Nigèria

Tenc uns amics tant rarus que són capaços d'organitzar un asado un bon dissabte migdia sense tenir en compte el pronòstic meterològic ni, i això és infinitament pitjor, el calendari del mundial. Tots plegats podrien anar a parar a la campanya que ha muntat Cadbury a Facebook a base de crear un grup d'homes argentins als quals no els agrada el mundial i que se suposa que es faran un fart de lligar i fotre'ls les femelles als 20 milions d'energúmens que es passaran els propers 20 dies engnxats als plasmes comprats en cinquanta quotes sense interés.
I jo, que seguesc sense apuntar-me a campanyes de Facebook i que som un negat pel futbol, em trob amb el dilema del dissabte matí que acab resolent de manera salomònica: mitja part davant la tele i la segona de camí cap a la quinta d'aquells animals.
El despertador a les deu no fa falta perquè els veïns ja fa estona que assajen els càntics mundialistes. Tot i la pluja, el carrer bull i a l'excursió apressada per comprar el pa es complica perquè tothom ha tingut la mateixa pensada. De tornada, en Christian, el porter ja te la porta de ca seva oberta i amb la tele a tot gas. Em conta la desgràcia d'haver de fer feina fins les dotze -mitja part- i que per tant el què farà és escoltar la primera part per ràdio des del portal i córrer a la tele si fan gol i veure la segona des de la porteria.
Amb el temps just de fer el panet i obrir la coca-cola -berenar de cervesa en dejú seria un poc massa- i ja sona l'himne nacional, versió curta, que la llarga dura prop de quatre minuts.
He dit ja que no tenc ni puta idea de futbol? (vaig penjar les botes a la categoría de minibenjamín) El fet però és que els primers cinc minuts són vibrants, amb un Messi que em fa aixecar un parell de vegades del sofà i un Tévez que sembla que s'hi entén molt bé. Al.lots aquests dos faran molt de mal!. Inici frenètic i ja tenim aquí el primer gol, rematada de cap impecable den Heinze. Ja m'anim, d'aquest pas en fotrem cinc! Surt a guaitar al balcó i el paisatge no és igual que el de Barcelona un dia de final de Champions però no hi falta massa: poca gent, molt poca.
El fet és però que aquestes bísties negres es pixen com volen en Jonás i encara patirem. Un parell de jugades quasi perfectes més den Messi i arribam a la mitja part.
Agaf trastos i paraigües i cap al subte, on hi ha més gent de la que m'esperava: molt de turista i estudiant estranger, pens jo. Les dues cuadras per la nueve de julio fins a la parada de la combi són un seguit de quioscos tancats amb les reixes que fan servir a la nit i gent a les finestres dels bars guaitant el partit. Al bar de devora la combi la pay-per-view falla més que una escopeta de ses festes i al cap d'una estona de fitorar, el cambrer acaba per apagar la tele i escalivar els pocs clients que hi queden. Pujarem a la combi -jo i un altre despistat- just per seguir els darrers quinze minuts de passar pena mentres l'aigada es fa més intensa a l'autopista més buida que mai. Bo hem fet: començar amb una victòria sempre dóna moral i tranquilitat. Ara a descansar i preparar el partir de dijous.

Mundial

"La Copa del Mundo es como la Segunda Guerra Mundial pero sin sangre y sin que necesariamente tengan que ganar los EEUU."

Anònim Argentí, principis del segle XXI

Se veu, se sent, el Mundial està present

Sobre la importància de l'all

Celebram, amb un poc de retard, el final de curs de vela. I com no podria ser d'altra manera, el celebram amb un asado, que el Pedro s'ofereix a fer a ca seva on compta amb tots els elements necessaris per oficiar la cerimònia. De fet, el celebram a la casa de cap de setmana dels seus pares, ja definitivament resignats al fet que el fill els hi hagi ocupat. Després d'una estona de rodar boig, arribam indefectiblement tard, just al límit de posar a prova la paciència de l'asador i dels altres membres de la colla. Surt en Pedro, enfundat en l'inevitable davantal i darrere d'ell n'Irma, sa mare que ens mena a través de la cuina fins al pati on la parrilla és ben plena amb tot l'arsenal: ronyonets, morcilla, chorizo, mollejas, chinchulines, pollastre i diversos talls de carn. Amb un altre davantal, en Rafaelle comanda i encara no hem deixat els abrics i el vi, que ja ens té enfeinats amb l'aperitiu.
Com que hem fet tard, prest passam a la taula on es desencadena l'autèntic festival, no tant de menjar -que també- com de conversa sobre el menjar. M'ha tocat seure devora en Rafaelle, que ens explica el seu orígen pugliese, da Brindisi. No es tracta però, del típic descendent de segona o tercera generació d'italians que encara es creu a la mare pàtria. A poc a poc anam descobrint que en realitat som davant d'un capità de vaixell que ha fet tota la carrera a la Compagnia Costa i que -com a les pel.lícules- va conèixer sa dona a bord del correu que feia la línia Buenos Aires - Gènova i va armar la família en aquest port com la podria haver armat a qualsevol altre.
La conversa fluctua, de la navegació a la cuina i de la cuina a la navegació, tal com anam buidant bòtils de malbec. I no per casualitat que amb en Rafaelle anam conicidint en tots els temes: començant amb un bon repàs a la qüestió del peix. Vehement a l'hora de desqualificar el succedani de calamar que es pesca en aquestes aigües ustedes no conozen la seppia, que e comun calamar pero ma redondo, l'anfós ah il mero!, el mero arquentino no e gustoso, no sabe a nada. El pescado quiere acuas templadas, comel mediterraneo fins arribar a la glosa al cap roig. L'home ja apunta maneres quan serveix l'amanida, i ens conta que la prepara ell amb prou temps, rentant i assecant bé la lletuga i que no l'amaneix fins al moment de servir perque sinó, el vinagre cocina la verdura i és ben cert, amb el punt just d'aceto i oliva, les fulles cruixents es vans esmicolant dins la boca i ajuden a fer baixar el vacio i l'asado de tira
Després, evidentment, passam a repassar la pasta tiene que ser de grano duro y aquí no se consigue. Si la pasta e bona ah!: mostaccioli, penne rigate, fetuccini, fusili, todo rico. Para hervirla hay que poner dos litros de aqua per cada medio quilo de pasta. La sal se tira cuando la pasta ya está en el aqua y vuelve a hervir. Mucha sal, sin miedo e después a los 6-7 minutos ya hay probar para que no pase del dente. Y la salsa: putanesca, alla borgognolla, bolognesa, amatriciana. El secreto e los tomate. Nada de tomate fresco perque tienen mucha aqua, los cosechan verdes. Hay que comprar potes de tomate perita, enteros y pasarlos por el pasa-puré. Davant d'aquest element, la taula es mira amb cara d'incredulitat i obliguen an Pedro a mostrar el passa puré de l'any de la picor que son pare va dur d'un dels viatges. Ma lo mas importante es l'aco. Sin aco bien abundante, pasado por el aceite de oliva, nenguna salsa e rica. Aco, cebolla, tomate, una hoquita de laurel i ciao: buen provecho.

L'all és fonamental. No hi puc estar més d'acord. I no és només perquè ja anam pel segon bòtil de lemocello casolà i apunt d'escatar els primers de licor d'avellanes i de grappa, també fatta in casa.
Ens retiram a una hora poc prudent, amb la promesa que la pròxima anirà de pasta. Con mucho aco.

Llei seca sui generis

Es veu que per aquestes latituds i per evitar mals majors, el dia abans de les eleccions regeix la llei seca (com si la ressaca t'afectés el discerniment a l'hora de triar els teus representants).
Ens va passar sense saber-ho a l'únic boliche que es manté potabla durant l'hivern de Colonia fa un parell de setmanes. En demanar una cervesa de litre i quatre gots, la resposta ràpida del xaval va se que no podia per les eleccions. Al cap d'una estona i ja fets a la idea, li vaig demanar una tònica -eso sí señor- i no podrà ser batiada amb un poc de gin? -m'atrevesc jo- ¿como dice? i sí, amb un poc de gin, lo què vindria a ser un gintònic -a ver un momento que le averiguo señor-
Al cap de cinc minuts teníem la ronda de gintònics servits en aquesta desgràcia que són els gots petits de cervesa que fan servir els bars d'aquí. Però vistes les perspectives inicials, crec que encara vam fer bastant bó.

In realità il mio sogno,..

... è sempre stato quello di sapere ballare bene. Flash Dance si chiamava quel film qui mi ha canviato definitivamente la vita. Era un fil solo sul ballo. Saper ballare....



Una de les millors escenes de la història del cine, segons la meva molt discutible opinió.

Dret a l'oblit a l'era digital

Fins que avui matí he berenat amb aquest article, no m'hi havia aturat a pensar. Molt intressant la reflexió de Viktor Mayer-Schönberger.
Per cert, que l'artícle l'he llegit originalment, en el format paper de Clarin, que a hores d'ara ja deu ser camí de l'oblit gràcies a l'eficiència dels cartoneros

Globalització

Som a la taverna més cutre i barata de Colonia del Sacramento i a l'hora de pagar, l'amo que la té clarissima, ens duu el compte en un paperet escrit per una banda en Uruguayos i per l'altra en Argentinos (pesos en els dos casos, s'entén). L'homo ja està acostumadíssim als clients argentins que divideixen el compte entre tots i demanen el preu en uruguayos i argentinos perquè el tipus de canvi ho encareix tot bastant i per tant, ens diu també a quant toca per cap. El que potser ja no s'esperava es trobar-se davant amb un professor de macroeconomia del a UBA i corredor de borsa que li complica una mica demant-li també una triangulació en dòlars americans. Com era de preveure, l'argentí inenta enredar-lo en el canvi de pesos a dòlars davant lo qual l'home li respon amb tota tranquilitat: ¿pero usted no se enteró de lo que pasó en Grecia esta semana y de que la Merkel tiene elecciones mañana y no tomaron ninguna decisión respecto al salvataje? el tipo de cambio del dólar se fué a la mierda.

Davant lo qual, l'argentí no pot més que meravellar-se de com corre la informació financera avui en dia i rendirse a l'evidència deixant una propina generosa (composada a parts iguals per dòlars, uruguayos i argentinos)

Avui també escriu un altre

Novament el Diario Insular amb la seva poc subtil línia editorial.
Em prenc la llibertat de reproduïr el poema censurat an Biel Pons (Bili: benvingut al club dels censurats. Supòs que no te sabrà greu, la llicència)

Vam dir que no ho separava ningú
Ni muntanyes ni tristos déus de grava
Tampoc els trencs que solquen les mans
Home i home i dona i dona i
Aquesta foto no es torna de sèpia

( Biel Pons Pons )

Cruixits,..

..., rebentats, baldats, torrats i mig ferits. Però contents i amb la il.lusió que li anam agafant les mides al barco. La tripulació de l'Augustus II ha acabat aquesta setmana la fase inicial de conèixer-se i conixer la nau i la setmana qui ve arrenca amb la temporarda de regates, a les ordres del patró Bagur, que per llinatge i ascendència mallorquina ve de tradició marinera. Buenos Aires - Colonia anada i tornada. Ara sí que va de bó!

Dia del Treballador

Caminant pels carrers de Parque Patricios a cada cantonada hi ha un revival de cartells del General Perón editats per les diferents faccions del sindicalisme peronista amb motiu del dia del treballador.
Em qued amb l'eslògan d'un d'ells (no sabria ben bé dir de quin sindicat) que diu:

"Solamente hay una clase de hombres: los trabajadores"

Discrep, junt amb el mestre