1.- Nigèria

Tenc uns amics tant rarus que són capaços d'organitzar un asado un bon dissabte migdia sense tenir en compte el pronòstic meterològic ni, i això és infinitament pitjor, el calendari del mundial. Tots plegats podrien anar a parar a la campanya que ha muntat Cadbury a Facebook a base de crear un grup d'homes argentins als quals no els agrada el mundial i que se suposa que es faran un fart de lligar i fotre'ls les femelles als 20 milions d'energúmens que es passaran els propers 20 dies engnxats als plasmes comprats en cinquanta quotes sense interés.
I jo, que seguesc sense apuntar-me a campanyes de Facebook i que som un negat pel futbol, em trob amb el dilema del dissabte matí que acab resolent de manera salomònica: mitja part davant la tele i la segona de camí cap a la quinta d'aquells animals.
El despertador a les deu no fa falta perquè els veïns ja fa estona que assajen els càntics mundialistes. Tot i la pluja, el carrer bull i a l'excursió apressada per comprar el pa es complica perquè tothom ha tingut la mateixa pensada. De tornada, en Christian, el porter ja te la porta de ca seva oberta i amb la tele a tot gas. Em conta la desgràcia d'haver de fer feina fins les dotze -mitja part- i que per tant el què farà és escoltar la primera part per ràdio des del portal i córrer a la tele si fan gol i veure la segona des de la porteria.
Amb el temps just de fer el panet i obrir la coca-cola -berenar de cervesa en dejú seria un poc massa- i ja sona l'himne nacional, versió curta, que la llarga dura prop de quatre minuts.
He dit ja que no tenc ni puta idea de futbol? (vaig penjar les botes a la categoría de minibenjamín) El fet però és que els primers cinc minuts són vibrants, amb un Messi que em fa aixecar un parell de vegades del sofà i un Tévez que sembla que s'hi entén molt bé. Al.lots aquests dos faran molt de mal!. Inici frenètic i ja tenim aquí el primer gol, rematada de cap impecable den Heinze. Ja m'anim, d'aquest pas en fotrem cinc! Surt a guaitar al balcó i el paisatge no és igual que el de Barcelona un dia de final de Champions però no hi falta massa: poca gent, molt poca.
El fet és però que aquestes bísties negres es pixen com volen en Jonás i encara patirem. Un parell de jugades quasi perfectes més den Messi i arribam a la mitja part.
Agaf trastos i paraigües i cap al subte, on hi ha més gent de la que m'esperava: molt de turista i estudiant estranger, pens jo. Les dues cuadras per la nueve de julio fins a la parada de la combi són un seguit de quioscos tancats amb les reixes que fan servir a la nit i gent a les finestres dels bars guaitant el partit. Al bar de devora la combi la pay-per-view falla més que una escopeta de ses festes i al cap d'una estona de fitorar, el cambrer acaba per apagar la tele i escalivar els pocs clients que hi queden. Pujarem a la combi -jo i un altre despistat- just per seguir els darrers quinze minuts de passar pena mentres l'aigada es fa més intensa a l'autopista més buida que mai. Bo hem fet: començar amb una victòria sempre dóna moral i tranquilitat. Ara a descansar i preparar el partir de dijous.