Sobre la importància de l'all

Celebram, amb un poc de retard, el final de curs de vela. I com no podria ser d'altra manera, el celebram amb un asado, que el Pedro s'ofereix a fer a ca seva on compta amb tots els elements necessaris per oficiar la cerimònia. De fet, el celebram a la casa de cap de setmana dels seus pares, ja definitivament resignats al fet que el fill els hi hagi ocupat. Després d'una estona de rodar boig, arribam indefectiblement tard, just al límit de posar a prova la paciència de l'asador i dels altres membres de la colla. Surt en Pedro, enfundat en l'inevitable davantal i darrere d'ell n'Irma, sa mare que ens mena a través de la cuina fins al pati on la parrilla és ben plena amb tot l'arsenal: ronyonets, morcilla, chorizo, mollejas, chinchulines, pollastre i diversos talls de carn. Amb un altre davantal, en Rafaelle comanda i encara no hem deixat els abrics i el vi, que ja ens té enfeinats amb l'aperitiu.
Com que hem fet tard, prest passam a la taula on es desencadena l'autèntic festival, no tant de menjar -que també- com de conversa sobre el menjar. M'ha tocat seure devora en Rafaelle, que ens explica el seu orígen pugliese, da Brindisi. No es tracta però, del típic descendent de segona o tercera generació d'italians que encara es creu a la mare pàtria. A poc a poc anam descobrint que en realitat som davant d'un capità de vaixell que ha fet tota la carrera a la Compagnia Costa i que -com a les pel.lícules- va conèixer sa dona a bord del correu que feia la línia Buenos Aires - Gènova i va armar la família en aquest port com la podria haver armat a qualsevol altre.
La conversa fluctua, de la navegació a la cuina i de la cuina a la navegació, tal com anam buidant bòtils de malbec. I no per casualitat que amb en Rafaelle anam conicidint en tots els temes: començant amb un bon repàs a la qüestió del peix. Vehement a l'hora de desqualificar el succedani de calamar que es pesca en aquestes aigües ustedes no conozen la seppia, que e comun calamar pero ma redondo, l'anfós ah il mero!, el mero arquentino no e gustoso, no sabe a nada. El pescado quiere acuas templadas, comel mediterraneo fins arribar a la glosa al cap roig. L'home ja apunta maneres quan serveix l'amanida, i ens conta que la prepara ell amb prou temps, rentant i assecant bé la lletuga i que no l'amaneix fins al moment de servir perque sinó, el vinagre cocina la verdura i és ben cert, amb el punt just d'aceto i oliva, les fulles cruixents es vans esmicolant dins la boca i ajuden a fer baixar el vacio i l'asado de tira
Després, evidentment, passam a repassar la pasta tiene que ser de grano duro y aquí no se consigue. Si la pasta e bona ah!: mostaccioli, penne rigate, fetuccini, fusili, todo rico. Para hervirla hay que poner dos litros de aqua per cada medio quilo de pasta. La sal se tira cuando la pasta ya está en el aqua y vuelve a hervir. Mucha sal, sin miedo e después a los 6-7 minutos ya hay probar para que no pase del dente. Y la salsa: putanesca, alla borgognolla, bolognesa, amatriciana. El secreto e los tomate. Nada de tomate fresco perque tienen mucha aqua, los cosechan verdes. Hay que comprar potes de tomate perita, enteros y pasarlos por el pasa-puré. Davant d'aquest element, la taula es mira amb cara d'incredulitat i obliguen an Pedro a mostrar el passa puré de l'any de la picor que son pare va dur d'un dels viatges. Ma lo mas importante es l'aco. Sin aco bien abundante, pasado por el aceite de oliva, nenguna salsa e rica. Aco, cebolla, tomate, una hoquita de laurel i ciao: buen provecho.

L'all és fonamental. No hi puc estar més d'acord. I no és només perquè ja anam pel segon bòtil de lemocello casolà i apunt d'escatar els primers de licor d'avellanes i de grappa, també fatta in casa.
Ens retiram a una hora poc prudent, amb la promesa que la pròxima anirà de pasta. Con mucho aco.