D'aquí poques hores, en una data tan poc catòlica com un primer de maig, as Castell batejaran amb un nou gegantó, amb el nom de Xec i -supos, perquè encara no n'he vist cap imatge- amb llarga barba i pipa a mos.
I jo des de la distància, m'imagin que en Quico -en Xec- Calvet partirà de s'arenal de Binibèquer, ara que encara hi deu haver tranquil.litat i no massa guiris, i passant per davant l'Aire, amarrarà suvora es moll den Pons, a sa punta de Calasfonts per mirar-s'ho tot des de la seva Porta d'Eos.
Just ara que falten pocs dies per una nova edició de l'Encontre de Poetes dels Països Catalans que ell va engegar i que na Montse, n'Hèctor i en Jordi s'encarreguen de continuar.
Ja tenc ganes de veure'l ballar a la davallada de caixers per Sant Jaume.
dimecres, 30 d’abril del 2008
diumenge, 27 d’abril del 2008
Inventari de lectures (II)
De l'època en què érem més joves i amb en Joel provàvem d'assajar crítica literària a les pàgines del Diario Insular, d'on per cert en vam sortir rebotats (de fet, no es pot sortir d'altra manera, del Menorca) per una censura prèvia de la ressenya de l'excel.lent Borja Papa de Joan Francesc Mira ("Ja haurieu de saber qui és el principal accionista des diari, i aquest llibre,....." van ser les paraules textuals). D'aquesta època, deia, record que diverses vegades em va sorgir el neguit d'haver de fer una crítica negativa d'un llibre que no m'hagués agradat. M'explic: el neguit venia pel fet que evidentment no cobràvem un duro i ens consideràvem més que pagats per cert editor de la ciutat de València que molt amablement ens remetia les seves novetats. Essent així que davant d'un llibre fluixet o tirant a flac, optàvem davant de la inevitable crítica negativa pel silenci pietós.
Fins aquí la introducció-justificació de perquè no inclouré dins de l'actualització de lectures (que no vol dir compres, com molt bé distingeix en J. Podrit) El Sueño, de Cesar Aira, de qui qualcú proper que en coneix més la trajectòria em va dir un dia que el seu problema és que publica tot el què escriu -talment com en Calamaro a l'època d'El Salmón-. La llista actualitzada, censures apart, és idò:
Miranda France, Malos tiempos en Buenos Aires és un llibre al què hi anava al darrere des de mitjans del 2002 quan vaig aterrar per primera vegada a aquesta banda del món. Finalment ara, sis anys després el trob d'oferta (4 pesos, és a dir 80 cèntims d'euro!!!!!!) a baix de casa. És la crònica d'una periodista anglesa que va viure dos anys a la ciutat a mitjans dels 90. El què m'ha resultat més divertit és el joc de comparar les petites catàstrofes quotidianes de fa quinze anys amb les d'avui dia, per veure'n les extingides i aquelles que tenen tots els nombres per esdevenir endèmiques. Publicat per Plaza & Janés en la traducció espanyola amb pròleg de Marta Pessarrodona.
Julio Llamazars, Luna de Lobos de Seix Barral va ser un regal d'aniversari amb un poc de retard, però l'espera va valer la pena. (El meu agraïment al regalador). Un retrat intermitent, breu però per açò especialment contundent, dels maquis de final de la guerra civil a les muntanyes cantàbriques. Com podeu suposar, no acaba bé.
Rodrigo Rey Rosa, Caballeriza, també de Seix Barral i aquest sí, un autèntic impacte. Jo el coneixia de traductor de Paul Bowles, i me va cridar en una de les llibreries de Corrientes a la taula de les ofertes (és ben curiós açò dels circuïts de distribució editorial: dos anys després de la publicació, molts dels exemplars publicats a Barcelona desapareixen de les llibreries catalanes per acabar tornant a surar, a un 10% del preu inicial -vorejant perillosament el preu de cost del paper de diari per reciclar- a les llibreries de Buenos Aires. I així, anar engrandint la pila de llibres per llegir,.....). Si Llamazares és sintètic, Rey Rosa basteix (amb la tipografia generosa de les edicions de Seix Barral i amb un fart de pàgines d'inici de capítol mig en blanc) un autèntic fresc de la societat guatemalteca en poc ménys de 150 pàgines. Absolutament recomanable per llegir un capvespre de mitja caloreta assegut aprop de la mar, o com vaig fer jo, a prop del Riu.
Fins aquí la introducció-justificació de perquè no inclouré dins de l'actualització de lectures (que no vol dir compres, com molt bé distingeix en J. Podrit) El Sueño, de Cesar Aira, de qui qualcú proper que en coneix més la trajectòria em va dir un dia que el seu problema és que publica tot el què escriu -talment com en Calamaro a l'època d'El Salmón-. La llista actualitzada, censures apart, és idò:
Miranda France, Malos tiempos en Buenos Aires és un llibre al què hi anava al darrere des de mitjans del 2002 quan vaig aterrar per primera vegada a aquesta banda del món. Finalment ara, sis anys després el trob d'oferta (4 pesos, és a dir 80 cèntims d'euro!!!!!!) a baix de casa. És la crònica d'una periodista anglesa que va viure dos anys a la ciutat a mitjans dels 90. El què m'ha resultat més divertit és el joc de comparar les petites catàstrofes quotidianes de fa quinze anys amb les d'avui dia, per veure'n les extingides i aquelles que tenen tots els nombres per esdevenir endèmiques. Publicat per Plaza & Janés en la traducció espanyola amb pròleg de Marta Pessarrodona.
Julio Llamazars, Luna de Lobos de Seix Barral va ser un regal d'aniversari amb un poc de retard, però l'espera va valer la pena. (El meu agraïment al regalador). Un retrat intermitent, breu però per açò especialment contundent, dels maquis de final de la guerra civil a les muntanyes cantàbriques. Com podeu suposar, no acaba bé.
Rodrigo Rey Rosa, Caballeriza, també de Seix Barral i aquest sí, un autèntic impacte. Jo el coneixia de traductor de Paul Bowles, i me va cridar en una de les llibreries de Corrientes a la taula de les ofertes (és ben curiós açò dels circuïts de distribució editorial: dos anys després de la publicació, molts dels exemplars publicats a Barcelona desapareixen de les llibreries catalanes per acabar tornant a surar, a un 10% del preu inicial -vorejant perillosament el preu de cost del paper de diari per reciclar- a les llibreries de Buenos Aires. I així, anar engrandint la pila de llibres per llegir,.....). Si Llamazares és sintètic, Rey Rosa basteix (amb la tipografia generosa de les edicions de Seix Barral i amb un fart de pàgines d'inici de capítol mig en blanc) un autèntic fresc de la societat guatemalteca en poc ménys de 150 pàgines. Absolutament recomanable per llegir un capvespre de mitja caloreta assegut aprop de la mar, o com vaig fer jo, a prop del Riu.
dissabte, 26 d’abril del 2008
Línea 20
Abans d'ahir vaig fer el recorregut sencer de la línia 20, des de Lomas de Zamora fins al centre de Buenos Aires.
Una hora i mitja de viatge realment il.lustrador del paisatge humà i urbà que rodeja la capital.
Excepte per la banda de llevant on fa límit amb el Riu de la Plata, la continuitat urbanísitca de Buenos Aires s'exten, Pampa enllà, cap al Nord, Oest i Sud atravessant l'avinguda General Paz, que marca el límit administratiu de la Capital Federal. El canvi més tangible és, sens dubte, el de l'uniforme de la policia de la província, amb un historial més sinistre que la Federal, que és la que té jurisdicció intramurs. Així el principal indicador que s'entra a la Província són els controls de policia -talment un post fronterer- que marquen els canvis de jurisdicció.
La línia 20 fa la major part del seu recorregut pel quarter sud del conurbano, Lomas de Zamora, Lanús i Avellaneda. No deixa de ser simptomàtic que sigui precisament al sud de la gran ciutat on les condicions de vida són més precàries, ben al contrari del sector nord, plè de barris privats i de centres comercials.
Cal tenir en compte que dels 12 milions d'habitants de del Gran Buenos Aires, només 3 viuen a la Capital Federal. La major part d'aquesta aglomeració té els seus orígens en els anys 40 i 50 i curiosament, obeeix a un procés migratori de caràcter intern: incentivades pel procés d'industrialització dels anys 30-40-50, masses de treballadors procedents de l'interior del país, arriben a Buenos Aires. És en certa manera, el reflux del corrent migratori de principis de segle, que procedent del sud d'europa, desembarcava als molls de la Boca per tot seguit prosseguir viatge cap a l'interior agrícola i en plè porcés de colonització del país.
La configuració actual del paisatge així com bona part de les mancances de la zona obeeixen al procés de creació d'aquest espai: un sistema basat en parcel.lar extensions de terreny prèviament agrícola sense fer-hi cap procés urbanitzador i vendre'l a preus molt baixos als nous treballadors procedents de l'interior. D'aquesta manera, es configuren ciutats senceres sense carrers delimitats, sanejament o conduccions d'aigua o electricitat on cada família es construeix en precari el seu habitatge unifamiliar. Un procés que va seguir fins a la darrera dictadura, que va posar fi al sistema de parcel.lació sense serveis i que va tenir com a efecte secundari un increment espectacular del preu del sòl.
Doncs bé, amb l'orígen al costat d'un Carrefour amb multicines i el campus d'una universitat privada, el 20 s'interna en el centre urbà de Lomas, de Lanus i d'Avellaneda, corrent per trams d'avinguda sense asfaltar i per carrers inundats d'una aigua que dubtosament deu ser de pluja (fa 20 dies que no plou). Açò sí, amb un teixit comercial que ja voldrien molts centres de ciutat europeus: mecànics, carnisseries, cibers i quioscos abunden en tot el recorregut, així com negocis de delivery d'empanadas (iguals, m'imagin, com el que la setmana passada va sortir a les notícies sota el titular: "clausuran negocio de empandas: hallaron carne de perro en la heladera" i jo, que no ho podria jurar però crec que a Viet-nam en vaig menjar, de ca, i tampoc era tan diferent de la vedella,...).
Tot un paisatge urbà, pens, a anys llum de les baralles entre el govern i els terratinents, i de l'evolució de la balança de pagaments o de la cotització del dòlar. A 40 minuts escassos de Puerto Madero, la zona més de moda del moment.
Una hora i mitja de viatge realment il.lustrador del paisatge humà i urbà que rodeja la capital.
Excepte per la banda de llevant on fa límit amb el Riu de la Plata, la continuitat urbanísitca de Buenos Aires s'exten, Pampa enllà, cap al Nord, Oest i Sud atravessant l'avinguda General Paz, que marca el límit administratiu de la Capital Federal. El canvi més tangible és, sens dubte, el de l'uniforme de la policia de la província, amb un historial més sinistre que la Federal, que és la que té jurisdicció intramurs. Així el principal indicador que s'entra a la Província són els controls de policia -talment un post fronterer- que marquen els canvis de jurisdicció.
La línia 20 fa la major part del seu recorregut pel quarter sud del conurbano, Lomas de Zamora, Lanús i Avellaneda. No deixa de ser simptomàtic que sigui precisament al sud de la gran ciutat on les condicions de vida són més precàries, ben al contrari del sector nord, plè de barris privats i de centres comercials.
Cal tenir en compte que dels 12 milions d'habitants de del Gran Buenos Aires, només 3 viuen a la Capital Federal. La major part d'aquesta aglomeració té els seus orígens en els anys 40 i 50 i curiosament, obeeix a un procés migratori de caràcter intern: incentivades pel procés d'industrialització dels anys 30-40-50, masses de treballadors procedents de l'interior del país, arriben a Buenos Aires. És en certa manera, el reflux del corrent migratori de principis de segle, que procedent del sud d'europa, desembarcava als molls de la Boca per tot seguit prosseguir viatge cap a l'interior agrícola i en plè porcés de colonització del país.
La configuració actual del paisatge així com bona part de les mancances de la zona obeeixen al procés de creació d'aquest espai: un sistema basat en parcel.lar extensions de terreny prèviament agrícola sense fer-hi cap procés urbanitzador i vendre'l a preus molt baixos als nous treballadors procedents de l'interior. D'aquesta manera, es configuren ciutats senceres sense carrers delimitats, sanejament o conduccions d'aigua o electricitat on cada família es construeix en precari el seu habitatge unifamiliar. Un procés que va seguir fins a la darrera dictadura, que va posar fi al sistema de parcel.lació sense serveis i que va tenir com a efecte secundari un increment espectacular del preu del sòl.
Doncs bé, amb l'orígen al costat d'un Carrefour amb multicines i el campus d'una universitat privada, el 20 s'interna en el centre urbà de Lomas, de Lanus i d'Avellaneda, corrent per trams d'avinguda sense asfaltar i per carrers inundats d'una aigua que dubtosament deu ser de pluja (fa 20 dies que no plou). Açò sí, amb un teixit comercial que ja voldrien molts centres de ciutat europeus: mecànics, carnisseries, cibers i quioscos abunden en tot el recorregut, així com negocis de delivery d'empanadas (iguals, m'imagin, com el que la setmana passada va sortir a les notícies sota el titular: "clausuran negocio de empandas: hallaron carne de perro en la heladera" i jo, que no ho podria jurar però crec que a Viet-nam en vaig menjar, de ca, i tampoc era tan diferent de la vedella,...).
Tot un paisatge urbà, pens, a anys llum de les baralles entre el govern i els terratinents, i de l'evolució de la balança de pagaments o de la cotització del dòlar. A 40 minuts escassos de Puerto Madero, la zona més de moda del moment.
dilluns, 21 d’abril del 2008
Ford Falcon
Ahir vaig veure un Ford Falcon a la cantonada de Callao y Santa Fé.
La primera vegada de que vaig arribar a Buenos Aires l'any 2002, en la fase més dura de la darrera crisi, la visió d'un Falcon era molt més habitual i supòs que per açò mateix, perquè ara ja no és tan normal veure'ls circulant, que la seva visió me va tornar una extranya sensació a l'estómac.
En la iconografia argentina dels anys 60 i 70, el Falcon és la imatge del progrés, de l'èxit, del somni americà, l'objecte de desig dels qui progressen i es poden per primera vegada comprar un cotxe. De fabricació nacional, és també, un símbol de la potència industrial del país, capaç d'instal.lar plantes de fabricació dels mateixos cotxes que es venen als EUA.
Hi ha però, una contracara sinistra del Ford Falcon. Un dels seus principals atributs, la generosa capacitat del portaequipatges el va convertir en el vehicle perfecte pels Grupos de Tareas encarregats de les detencions il.legals durant el Proceso de Reorganización Nacional. Així, la imatge sinistra d'un Ford Falcon verd oliva sense plaques de matrícula aparcat en qualsevol cap de cantó mal il.luminat de la nit portenya esdevenia preludi de l'aplicació sense pietat de la doctrina de aniqulación de la subversión en paraules textuals del General Videla. Irònicament, qualcuns dels involuntaris passatgers del maleter del Ford Falcon van ser els mateixos treballadors de les cadenes de muntatge de la Ford, denunciats pels seus empleadors.
Cada vegada se'n veuen menys, de Ford Falcon pels carrers de Buenos Aires. I jo pens que potser és millor.
La primera vegada de que vaig arribar a Buenos Aires l'any 2002, en la fase més dura de la darrera crisi, la visió d'un Falcon era molt més habitual i supòs que per açò mateix, perquè ara ja no és tan normal veure'ls circulant, que la seva visió me va tornar una extranya sensació a l'estómac.
En la iconografia argentina dels anys 60 i 70, el Falcon és la imatge del progrés, de l'èxit, del somni americà, l'objecte de desig dels qui progressen i es poden per primera vegada comprar un cotxe. De fabricació nacional, és també, un símbol de la potència industrial del país, capaç d'instal.lar plantes de fabricació dels mateixos cotxes que es venen als EUA.
Hi ha però, una contracara sinistra del Ford Falcon. Un dels seus principals atributs, la generosa capacitat del portaequipatges el va convertir en el vehicle perfecte pels Grupos de Tareas encarregats de les detencions il.legals durant el Proceso de Reorganización Nacional. Així, la imatge sinistra d'un Ford Falcon verd oliva sense plaques de matrícula aparcat en qualsevol cap de cantó mal il.luminat de la nit portenya esdevenia preludi de l'aplicació sense pietat de la doctrina de aniqulación de la subversión en paraules textuals del General Videla. Irònicament, qualcuns dels involuntaris passatgers del maleter del Ford Falcon van ser els mateixos treballadors de les cadenes de muntatge de la Ford, denunciats pels seus empleadors.
Cada vegada se'n veuen menys, de Ford Falcon pels carrers de Buenos Aires. I jo pens que potser és millor.
Terror a la Plaça Miranda?
Al diari La Nación d'avui, apareix aquesta nota que fa referència a un suposat cas d'agressió a la comissaria de la Plaça Miranda de Maó. Com que no és el primer cas de suposats abusos de poder a la comissaria de la policia nacional espanyola a Maó (aquí en teniu un altre de ben recent). I com que dubt que ni el diario insular, s'ultima trola o l'inmundo se'n facin ressò, us n'adjunt l'enllaç.
Me queda el dubte -un pèl maliciós si voleu- de quina hauria estat la difusió de la notícia en cas que el cos de seguretat implicat fós -per exemple- els mossos d'esquadra. Açò i el neguit que la pressumpta víctima hagi deixat la defensa dels seus drets en mans del ciudadano Quevedo.
Me queda el dubte -un pèl maliciós si voleu- de quina hauria estat la difusió de la notícia en cas que el cos de seguretat implicat fós -per exemple- els mossos d'esquadra. Açò i el neguit que la pressumpta víctima hagi deixat la defensa dels seus drets en mans del ciudadano Quevedo.
diumenge, 20 d’abril del 2008
Aprenent de blogger
El procés de mantenir la criatura Binibloc en marxa, a part de rebre el feedback dels sempre massa benevolents amics i el més realista dels lectors anònims, implica cada dia nous reptes de caràcter tècnic i també de contingut que fan que aquest procés sigui -també- d'aprenentage continuat.
Un exemple és tot el què fa referència a maquetació, tipografia, fons de pantalla, enllaços, configuració, etc,... He de confessar que som totalment profà en el tema i que l'evolució del què els anglosaxons en diuen "look and feel" del bloc és fruit de l'antiquíssim i no per açò menys científic mètode de prova i error. Prova i error per exemple en la introducció dels enllaços i de la seva ordenació i classificació. Una àrea a la que no hi he dedicat massa temps i que hauria de créixer i evolucionar a curt termini.
Ara per ara, però estic enrocat en la recerca d'un sistema de traducció que doni resposta a un parell de peticions de no catalano parlants d'accedir (amb tota la precaució que demanen els sistemes automàtics de traducció) a una versió espanyola i anglesa del bloc. He fet un parell de provatures però pel moment no són del tot satisfactòries.
Un altre tema on pel moment me n'estic sortint millor i que vaig incorporar inicialment amb la intenció de provar l'eina és el tema dels anuncis de google mitjançant adsense. És senzill, no molesta massa a la pàgina i de moment m'està pagant el cost del ciber i els alfajores.
M'agradaria que aquesta entrada serveixi per captar queixes, suggerències o preguntes dels lectors.
Res més, me'n vaig a aprofitar que l'smog ha donat un parell d'hores de treva a caminar el passeig marítim i a veure els hi va la jornada als pescadors de canya.
Un exemple és tot el què fa referència a maquetació, tipografia, fons de pantalla, enllaços, configuració, etc,... He de confessar que som totalment profà en el tema i que l'evolució del què els anglosaxons en diuen "look and feel" del bloc és fruit de l'antiquíssim i no per açò menys científic mètode de prova i error. Prova i error per exemple en la introducció dels enllaços i de la seva ordenació i classificació. Una àrea a la que no hi he dedicat massa temps i que hauria de créixer i evolucionar a curt termini.
Ara per ara, però estic enrocat en la recerca d'un sistema de traducció que doni resposta a un parell de peticions de no catalano parlants d'accedir (amb tota la precaució que demanen els sistemes automàtics de traducció) a una versió espanyola i anglesa del bloc. He fet un parell de provatures però pel moment no són del tot satisfactòries.
Un altre tema on pel moment me n'estic sortint millor i que vaig incorporar inicialment amb la intenció de provar l'eina és el tema dels anuncis de google mitjançant adsense. És senzill, no molesta massa a la pàgina i de moment m'està pagant el cost del ciber i els alfajores.
M'agradaria que aquesta entrada serveixi per captar queixes, suggerències o preguntes dels lectors.
Res més, me'n vaig a aprofitar que l'smog ha donat un parell d'hores de treva a caminar el passeig marítim i a veure els hi va la jornada als pescadors de canya.
dijous, 17 d’abril del 2008
Malvinas
El primer festiu que vaig gaudir tot just arribat a Buenos Aires té (com la major part dels festius d'aquest país) un component de construcció de l'imaginari civico-nacional molt diferent de la caterva de festius de caràcter religiós amb què l'estat monàrquic i suposadament aconfesional que em dóna el passaport de la Unió Europea ens té acostumats.
El dos d'abril és el dia de Malvinas Argentinas.
Se celebra la gesta dels militars que en aquesta data de l'any 1982 van aixecar l'ensenya nacional a Port Stanley, rebatejat per a la ocasió com a Puerto Argentino, com a primer acte de la guerra de l'Atlàntic Sud, neutralitzant el poder d'un parell de dotzenes de militars britànics que evidentment van oposar poca resistència.
A diferència del què estem acostumats a fer els catalans (11 de setembre, 25 d'abril, 9 de juliol,...), aquí les derrotes no se celebren, per tant el dia de la reivindicació i l'exaltació patriòtica és el 2 d'abril, i no el 14 de juny, dia de la rendició. No pretenc fer-ne un resum, aquí en teniu la versió britànica i aquí l'argentina.
Si que m'agradaria fer menció a l'impacte de la guerra vista a través del prisma d'una cançó, una novel.la i una pel.licula, o el què és el mateix, la mirada d'un britànic, un dissident i un veterà.
Brothers in Arms una més de les genialitats dels Dire Straits -en som un fan absolut i la llista de peces memorables és llarga, llarga-. Captura de forma magistral la melancolía i l'ambient opressiu des de les muntanyes cobertes de boira amb què comença la primera estrofa fins al cant final a l'amistat i a la solidaritat en el althogh they did hurt me so bad, you did not desert me my brothers in arms i el we are fools to make war on our brothers in arms final.
Vaig llegir Los pichiciegos de Fogwill a partir de la recomanació d'una fan incondicional seva i certament va ser tot un enlluernament, que continua avui dia cada vegada que trob qualque cosa seva que encara no he llegit. La qualitat èpica del relat així com la potència, breu, intensa de la seva prosa resulten encara més enlluernadores si tenim en compte que l'obra va ser escrita durant el mes de maig del 82, mentre es desenvolupaven els combats que serveixen de teló de fons de l'obra, des de l'exili brasiler de l'autor i que per tant estem davant d'un exercici pur de ficció a partir d'un substrat històric.
Iluminados por el fuego de Tristan Bauer retrata de forma crua, directa i molt aclaridora el vessant més pervers de la lògica de guerra dels comandants militars argentins de l'època. Una lògica que els hi fa enviar reclutes tot just acabats d'ingressar al servei militar obligatori a combatre mal equipats i amb roba totalment inadequada a un hivernt gairebé antartic contra l'exercit professional del Regne Unit format en la major part per mercenaris gurkas. Una lògica en definitiva que demostra ben a les clares que els oficials i militars de carrera son bons, molt bons , fent la feina a la que estan acostumats i que eufemisticament es fa dir combatre la subversió, mitjancant segrestos, tortures, violacions i desaparicions de persones, però que es mostren totalment incapacos a l'hora de plantejar una guerra amb un esquema classic.
El dos d'abril és el dia de Malvinas Argentinas.
Se celebra la gesta dels militars que en aquesta data de l'any 1982 van aixecar l'ensenya nacional a Port Stanley, rebatejat per a la ocasió com a Puerto Argentino, com a primer acte de la guerra de l'Atlàntic Sud, neutralitzant el poder d'un parell de dotzenes de militars britànics que evidentment van oposar poca resistència.
A diferència del què estem acostumats a fer els catalans (11 de setembre, 25 d'abril, 9 de juliol,...), aquí les derrotes no se celebren, per tant el dia de la reivindicació i l'exaltació patriòtica és el 2 d'abril, i no el 14 de juny, dia de la rendició. No pretenc fer-ne un resum, aquí en teniu la versió britànica i aquí l'argentina.
Si que m'agradaria fer menció a l'impacte de la guerra vista a través del prisma d'una cançó, una novel.la i una pel.licula, o el què és el mateix, la mirada d'un britànic, un dissident i un veterà.
Brothers in Arms una més de les genialitats dels Dire Straits -en som un fan absolut i la llista de peces memorables és llarga, llarga-. Captura de forma magistral la melancolía i l'ambient opressiu des de les muntanyes cobertes de boira amb què comença la primera estrofa fins al cant final a l'amistat i a la solidaritat en el althogh they did hurt me so bad, you did not desert me my brothers in arms i el we are fools to make war on our brothers in arms final.
Vaig llegir Los pichiciegos de Fogwill a partir de la recomanació d'una fan incondicional seva i certament va ser tot un enlluernament, que continua avui dia cada vegada que trob qualque cosa seva que encara no he llegit. La qualitat èpica del relat així com la potència, breu, intensa de la seva prosa resulten encara més enlluernadores si tenim en compte que l'obra va ser escrita durant el mes de maig del 82, mentre es desenvolupaven els combats que serveixen de teló de fons de l'obra, des de l'exili brasiler de l'autor i que per tant estem davant d'un exercici pur de ficció a partir d'un substrat històric.
Iluminados por el fuego de Tristan Bauer retrata de forma crua, directa i molt aclaridora el vessant més pervers de la lògica de guerra dels comandants militars argentins de l'època. Una lògica que els hi fa enviar reclutes tot just acabats d'ingressar al servei militar obligatori a combatre mal equipats i amb roba totalment inadequada a un hivernt gairebé antartic contra l'exercit professional del Regne Unit format en la major part per mercenaris gurkas. Una lògica en definitiva que demostra ben a les clares que els oficials i militars de carrera son bons, molt bons , fent la feina a la que estan acostumats i que eufemisticament es fa dir combatre la subversió, mitjancant segrestos, tortures, violacions i desaparicions de persones, però que es mostren totalment incapacos a l'hora de plantejar una guerra amb un esquema classic.
dimecres, 16 d’abril del 2008
Smog!
De cop, tal com si del Londres de principis del segle passat es tractàs, el mantell ocre i agre del smog ha caigut damunt la ciutat.
Humo y muerte obren els titulars dels canals de notícies, i és que més enllà de la curiositat meteorològica, que ja fa uns quants dies que dura als voltants de Buenos Aires i que avui finalment ha arribat al centre de la ciutat, l'aparició sobtada dels nivolats baixos de fum a les vies d'accés a la ciutat ha estat causa directa o indirecta de més de 10 accidents mortals en la darrera setmana, a més de cancel.lacions i retards en ports i aeroports.
El més sorprenent del cas és que l'orígen del fum que deriva en smog està perfectament indentificat i localitzat: resulta que uns quants pagesos (per qualificar-los d'alguna manera) s'han dedicat a llaurar les finques fins ara dedicades a l'engreix de vaques per tal de convertir-les en molt més lucratius camps de soja fent servir una tècnica de cultiu del neolític s'han arribat fins a l'extrem de barlovent del camp li han fotut foc. I tot açò a escala americana: és a dir en una extensió d'unes 65 mil hectàrees situades en unes quantes illes del delta del Paraná.
A hores d'ara se sap que els responsables de començar l'incendi argumenten que no hi veuen cap perill de propagació fora de les seves propietats en tractar-se d'illes perfectament delimitades per canals i braços del riu i que els bombers només hi poden fer front per via aèria perquè no compten amb vaixells amb capacitat d'extinció.
I mentrestant, el sol es pon rere un horitzó marronós. Fantasmagòric. Com de dia del judici final.
Humo y muerte obren els titulars dels canals de notícies, i és que més enllà de la curiositat meteorològica, que ja fa uns quants dies que dura als voltants de Buenos Aires i que avui finalment ha arribat al centre de la ciutat, l'aparició sobtada dels nivolats baixos de fum a les vies d'accés a la ciutat ha estat causa directa o indirecta de més de 10 accidents mortals en la darrera setmana, a més de cancel.lacions i retards en ports i aeroports.
El més sorprenent del cas és que l'orígen del fum que deriva en smog està perfectament indentificat i localitzat: resulta que uns quants pagesos (per qualificar-los d'alguna manera) s'han dedicat a llaurar les finques fins ara dedicades a l'engreix de vaques per tal de convertir-les en molt més lucratius camps de soja fent servir una tècnica de cultiu del neolític s'han arribat fins a l'extrem de barlovent del camp li han fotut foc. I tot açò a escala americana: és a dir en una extensió d'unes 65 mil hectàrees situades en unes quantes illes del delta del Paraná.
A hores d'ara se sap que els responsables de començar l'incendi argumenten que no hi veuen cap perill de propagació fora de les seves propietats en tractar-se d'illes perfectament delimitades per canals i braços del riu i que els bombers només hi poden fer front per via aèria perquè no compten amb vaixells amb capacitat d'extinció.
I mentrestant, el sol es pon rere un horitzó marronós. Fantasmagòric. Com de dia del judici final.
dimarts, 15 d’abril del 2008
Sudestada
De cop i sense avisar, l'hivern s'ha entaulat damunt Buenos Aires. En el país dels extrems, la climatología es així de capritxosa: hem passat d'estar prenent una cervesa a les dues de la matianda en màniga curta a la terrassa de la Biela -la cafeteria més xic de Buenos Aires, on un client esbroncava al cambrer perquè el xampany no era prou fred mentre la conversa derivava cap a l'enyor els bons temps del govern den Menem - a una temperatura mínima diumenge al matí de 3 graus.
L'artífex de la tamborinada meteorològica ha estat la sudestada. Equivalent austral de la tramuntanda del golf de lleó, la sudestada puja ( o potser hauria de dir baixa) des de latituds properes als 60 graus sud atravessant sense obstacles destacables la pampa fins a arribar a les ribes del Rio de la Plata.
Com sempre, no manca qui des dels mitjans de comunicació pontifica que aquestes variacions tèrmiques són degudes al canvi climàtic (d'un parell d'anys cap aquí, pràcticament tot és culpa del canvi climàtic). Els mateixos apostols que després de la publicitat lloen el model de desenvolupament agrari basat en arrasar 1 milió de kilòmetres quadrats (Menorca en té poc més de 700) de bosc i marina en els darrers quatre anys per tal de muliplicar per tres la producció anual de soja.
Humilment, m'inclin a pensar més tost, que la memòria climàtica dels humans és molt limitada (qualcú se'n recorda com va ser l'estiu de fa cinc anys????) i més en un país tan jove com aquest.
De la meva època a Barcelona, una de les sensacions més enyorada era la de sentir el vent desfermat en tota la seva potència. El vent no se sent igual a les ciutats: els edificis, la gent, els automòbils: tot s'alia per tal d'esmorteïr la sensació del vent corrent lliure per damunt la terra. El mateix passa aquí: en arribar al brogit infinit de la megalòpoli, la sudestada generalment s'ha de conformar amb netejar el cel i fer caure el termòmetre.
Amb tot, a vegades, la respiració de l'Eol antàrtic s'acaba imposant per damunt de la ciutat i cobra el tribut en forma de branques esqueixades dels ficus gegantins sembrats fa cent anys en els parcs que es volien parisencs i de sostres de xapa de les villas miseria arrencades del cop. I en aquest moment tothom pren consciència que la sudestada torna a ser aquí.
L'artífex de la tamborinada meteorològica ha estat la sudestada. Equivalent austral de la tramuntanda del golf de lleó, la sudestada puja ( o potser hauria de dir baixa) des de latituds properes als 60 graus sud atravessant sense obstacles destacables la pampa fins a arribar a les ribes del Rio de la Plata.
Com sempre, no manca qui des dels mitjans de comunicació pontifica que aquestes variacions tèrmiques són degudes al canvi climàtic (d'un parell d'anys cap aquí, pràcticament tot és culpa del canvi climàtic). Els mateixos apostols que després de la publicitat lloen el model de desenvolupament agrari basat en arrasar 1 milió de kilòmetres quadrats (Menorca en té poc més de 700) de bosc i marina en els darrers quatre anys per tal de muliplicar per tres la producció anual de soja.
Humilment, m'inclin a pensar més tost, que la memòria climàtica dels humans és molt limitada (qualcú se'n recorda com va ser l'estiu de fa cinc anys????) i més en un país tan jove com aquest.
De la meva època a Barcelona, una de les sensacions més enyorada era la de sentir el vent desfermat en tota la seva potència. El vent no se sent igual a les ciutats: els edificis, la gent, els automòbils: tot s'alia per tal d'esmorteïr la sensació del vent corrent lliure per damunt la terra. El mateix passa aquí: en arribar al brogit infinit de la megalòpoli, la sudestada generalment s'ha de conformar amb netejar el cel i fer caure el termòmetre.
Amb tot, a vegades, la respiració de l'Eol antàrtic s'acaba imposant per damunt de la ciutat i cobra el tribut en forma de branques esqueixades dels ficus gegantins sembrats fa cent anys en els parcs que es volien parisencs i de sostres de xapa de les villas miseria arrencades del cop. I en aquest moment tothom pren consciència que la sudestada torna a ser aquí.
diumenge, 13 d’abril del 2008
Enllustrador
Els gestos segurs, ferms, mecànics. La mirada baixa: no miris mai als ulls del client! ni tan sols quan hi rallis. Vius mig acotat amb els ossos cansats però acostumats. Hi ha tanta saviesa a les teves mans, curtides com el cuiro de les sabates que acaricien dia rere dia.
I els pocs estris del negoci impol.luts com una patena: el tabalet del client, el caixó de les eines folrat de monedes antigues, la moqueta damunt la vorera i el suport per la sabata, de llautó mil vegades brunyit, cada dia, tots els dies amb la mateixa passió que acaricies la sabata del client amb raspall i gamussa.
Av Corrientes y Callao.
I els pocs estris del negoci impol.luts com una patena: el tabalet del client, el caixó de les eines folrat de monedes antigues, la moqueta damunt la vorera i el suport per la sabata, de llautó mil vegades brunyit, cada dia, tots els dies amb la mateixa passió que acaricies la sabata del client amb raspall i gamussa.
Av Corrientes y Callao.
dissabte, 12 d’abril del 2008
El primer Oliaigua de l'any
Aprofitant que els tomàtics de final d'estiu son els més gustosos i que -per ara- s'ha acabat el lockout agropecuario i els aliments del camp tornen a arribar amb regularitat a la megalòpoli, ahir vaig decidir fer descans en el menú de carn pizza i pasta (que mai no t'acaben de cansar, per cert, car les combinacions son quasi-infinites).
Figues, tià de terra i tàperes no en vaig torbar i les sopes les vaig haver de fer amb pa de baguette torrada al microones, però els tomàtics de pera són excel.lents i si els tomàtics són gustosos i no es fa llarg a hora d'afegir l'aigua, l'èxit de l'oliaigua està boni assegurat.
Tot acompanyat amb parell de rubiols de carn -que aquí reivindiquen com a plat nacional amb el nom d'empandas però que no deixen de ser rubiols- i un copa de malbec collita del 2007 (les anyades a l'hemisferi sud van mig any avançades).
Bon profit
Figues, tià de terra i tàperes no en vaig torbar i les sopes les vaig haver de fer amb pa de baguette torrada al microones, però els tomàtics de pera són excel.lents i si els tomàtics són gustosos i no es fa llarg a hora d'afegir l'aigua, l'èxit de l'oliaigua està boni assegurat.
Tot acompanyat amb parell de rubiols de carn -que aquí reivindiquen com a plat nacional amb el nom d'empandas però que no deixen de ser rubiols- i un copa de malbec collita del 2007 (les anyades a l'hemisferi sud van mig any avançades).
Bon profit
divendres, 11 d’abril del 2008
Tots som Guillem Agulló
Guillem Agulló
In memoriam, a quinze anys del seu assassinat. Com diuen per ací, Ni perdón ni Olvido.
dijous, 10 d’abril del 2008
Rodriguez Peña y Corrientes
a cuatro cuadras de congreso y a cinco del obelisco
Aquesta és la meva primera adreça temporal a Buenos Aires. Hi he llogat un apartament per un mes, com a pista d'aterratge, triada una miqueta a darrera hora però cada vegada més convençut d'haver-la encertat.
No és , evidentment, Palermo o San Telmo, però el barri compta amb una sèrie d'atractius que compensen el soroll i la marea humana del centro porteño i que fan que m'estigui plantejant seriosament la possibilitat d'allargar-ne l'estadia. A saber,
Ben comunicat per metro i bus i aprop -walking distance, el bicing encara no ha arribat aquí- de la majoria de les zones per on me moc. Com ja apuntava a la primera entrada del bloc, sóc al cor del sector cultural de la ciutat: a la mateixa cuadra de casa hi tenc, sense baixar de la vorera, tres llibreries obertes tots els dies -almanco- fins les 11 del vespre i a dues cuadras hi ha la llibreria teratral Salort (¿connexió proteña amb la passió teatral ciutadellenca?). Per altra banda el nombre de sales teatrals i de cinema en un radi de deu minuts a peu és certament fabulós, així com el costum dels actors de les obres més modestes de publicitar-se a qualsevol cantonada de Corrientes repartint flyers i escenificant parts del repertori, talment els carrers d'Edimburg durant the Fringe. Com si fos agost tot l'any.
Tot aquesta sobreoferta unida al fet que per el moment encara estic de vacances forçades, fa que per moments me desesperi per saturació. Ahir per exemple, va començar el Festival de cinema independent, i ja m'he perdut un parell de coses interessants. Amb una repassada ràpida al programa he detectat 19 títols que fan gana a priori, des de Ken Loach It's a free world fins a Pere Portabella Die stille vor Bach que ja vaig veure als Verdi fa un mes però que em va entusiasmar com per repetir, passant per un documental sobre la campanya electoral de Dario Fo a la batllia de Milà Io non sono un moderato.
Certament hi ha remei estressar-se. Per sort o per desgràcia esper que la desesperació no durarà massa i les obligacions professionals hi posaran seny.
Aquesta és la meva primera adreça temporal a Buenos Aires. Hi he llogat un apartament per un mes, com a pista d'aterratge, triada una miqueta a darrera hora però cada vegada més convençut d'haver-la encertat.
No és , evidentment, Palermo o San Telmo, però el barri compta amb una sèrie d'atractius que compensen el soroll i la marea humana del centro porteño i que fan que m'estigui plantejant seriosament la possibilitat d'allargar-ne l'estadia. A saber,
Ben comunicat per metro i bus i aprop -walking distance, el bicing encara no ha arribat aquí- de la majoria de les zones per on me moc. Com ja apuntava a la primera entrada del bloc, sóc al cor del sector cultural de la ciutat: a la mateixa cuadra de casa hi tenc, sense baixar de la vorera, tres llibreries obertes tots els dies -almanco- fins les 11 del vespre i a dues cuadras hi ha la llibreria teratral Salort (¿connexió proteña amb la passió teatral ciutadellenca?). Per altra banda el nombre de sales teatrals i de cinema en un radi de deu minuts a peu és certament fabulós, així com el costum dels actors de les obres més modestes de publicitar-se a qualsevol cantonada de Corrientes repartint flyers i escenificant parts del repertori, talment els carrers d'Edimburg durant the Fringe. Com si fos agost tot l'any.
Tot aquesta sobreoferta unida al fet que per el moment encara estic de vacances forçades, fa que per moments me desesperi per saturació. Ahir per exemple, va començar el Festival de cinema independent, i ja m'he perdut un parell de coses interessants. Amb una repassada ràpida al programa he detectat 19 títols que fan gana a priori, des de Ken Loach It's a free world fins a Pere Portabella Die stille vor Bach que ja vaig veure als Verdi fa un mes però que em va entusiasmar com per repetir, passant per un documental sobre la campanya electoral de Dario Fo a la batllia de Milà Io non sono un moderato.
Certament hi ha remei estressar-se. Per sort o per desgràcia esper que la desesperació no durarà massa i les obligacions professionals hi posaran seny.
dimecres, 9 d’abril del 2008
So far away
Gràcies a un comentari den Nico a http://www.xalandria.be/ he trobat aquesta joia dels Dire Straits de fa vint anys. Cada vegada que l'escolt xal com un porc
dimarts, 8 d’abril del 2008
Inventari de lectures
Estic convençut que hom tria allò que llegeix en funció de múltiples factors (com ara la casualitat, l'estat d'ànim, el temps disponible per llegir, els regals rebuts, les recomanacions dels amics amb criteri, els vitages, etc,....).
De la mateixa manera, no tenc cap dubte que no poques vegades he tingut la sensació d'estar llegint el llibre adequat en el moment just. Record el profund impacte de Gràcies per la Propina de Ferran Torrent a setmanes del final de curs de C.O.U., llegit per gust i per desembafar-me de Carner (Fina, perdó!) o la perplexitat de Sobre Héroes y Tumbas d'Ernesto Sábato llegit entre hores i al cap de setmana durant un viatge de feina a Tenerife, enmig d´una borrasca sentimental bastant forta o el plaer de rellegir els passatges dedicats a l´Amèrica del Sud a La Dèria de mirar de Ramon Folch durant el meu primer viatge a l´Argentina.
La darrera vegada que he tingut aquest sensació ha estat no fa garie amb Les Benignes de Jonathan Little. Profundament impactant, aquí en teniu una excel.lent ressenya. El vaig comprar per tenirlo a la recambra per quan tingués un període prou llarg, son mes de 1200 pàgines, però no m´hi vaig poder resistir i el vaig enllestir en el temps rècord de dues setmanes.
A banda de les recomanacions anteriors, vull encetar al bloc un espai dedicat a l´inventari i catalogació de lectures, potser amb l´objectiu d´engrescar qualcú o simplement per mantenir un registre pel dia que comenci a rellegir. D´ençà de Little i fins al moment:
Joan Miquel Oliver, El misteri de l´amor. Ed. Empúries. Tot i alguna anada d´olla excessiva en un parell de capítols prescindibles, és una proposta molt interessant, que demana lectura tranquil.la i presenta unes sol.lucions lèxiques molt atractives.
Bernard Girard, El método Google. Ed Norma. Interessant aproximació des del punt de vista de model empresarial, a la revolució Google. L´autor suggereix analogies interessants entre el món Google i el món del programari lliure.
Rodolfo Walsh, Operación Masacre. Fondo de cultura económica. Reconstrucció en clau de novel.la del cas real d´un afusellament per error l´any 1956 al gran Buenos Aires com a resultat d´un intent de cop d´estat. L´edició que em va caure a les mans afegeix com a annex el que és potser el document més conegut de Walsh: la carta pública que va enviar a la Junta Militar Argentina l´any 1977 denunciant les desaparicions i tortures en centres clandestins. Un dia després d´enviada a tots els diaris i corresponsals estrangers sense que ningú gosàs publicarla, el propi Walsh va ser "desaparegut".
José Luís Romero Breve Historia de la Argentina. Fondo de cultura económica. Per començar a familiaritzarme amb els próceres de la patria que bategen molts dels carrers de Buenos Aires.
Novament, disculpes als filòlegs: avui no tenc guionets ni dieresi a la compu que m´ha tocat al ciber de corrientes.
Salut
De la mateixa manera, no tenc cap dubte que no poques vegades he tingut la sensació d'estar llegint el llibre adequat en el moment just. Record el profund impacte de Gràcies per la Propina de Ferran Torrent a setmanes del final de curs de C.O.U., llegit per gust i per desembafar-me de Carner (Fina, perdó!) o la perplexitat de Sobre Héroes y Tumbas d'Ernesto Sábato llegit entre hores i al cap de setmana durant un viatge de feina a Tenerife, enmig d´una borrasca sentimental bastant forta o el plaer de rellegir els passatges dedicats a l´Amèrica del Sud a La Dèria de mirar de Ramon Folch durant el meu primer viatge a l´Argentina.
La darrera vegada que he tingut aquest sensació ha estat no fa garie amb Les Benignes de Jonathan Little. Profundament impactant, aquí en teniu una excel.lent ressenya. El vaig comprar per tenirlo a la recambra per quan tingués un període prou llarg, son mes de 1200 pàgines, però no m´hi vaig poder resistir i el vaig enllestir en el temps rècord de dues setmanes.
A banda de les recomanacions anteriors, vull encetar al bloc un espai dedicat a l´inventari i catalogació de lectures, potser amb l´objectiu d´engrescar qualcú o simplement per mantenir un registre pel dia que comenci a rellegir. D´ençà de Little i fins al moment:
Joan Miquel Oliver, El misteri de l´amor. Ed. Empúries. Tot i alguna anada d´olla excessiva en un parell de capítols prescindibles, és una proposta molt interessant, que demana lectura tranquil.la i presenta unes sol.lucions lèxiques molt atractives.
Bernard Girard, El método Google. Ed Norma. Interessant aproximació des del punt de vista de model empresarial, a la revolució Google. L´autor suggereix analogies interessants entre el món Google i el món del programari lliure.
Rodolfo Walsh, Operación Masacre. Fondo de cultura económica. Reconstrucció en clau de novel.la del cas real d´un afusellament per error l´any 1956 al gran Buenos Aires com a resultat d´un intent de cop d´estat. L´edició que em va caure a les mans afegeix com a annex el que és potser el document més conegut de Walsh: la carta pública que va enviar a la Junta Militar Argentina l´any 1977 denunciant les desaparicions i tortures en centres clandestins. Un dia després d´enviada a tots els diaris i corresponsals estrangers sense que ningú gosàs publicarla, el propi Walsh va ser "desaparegut".
José Luís Romero Breve Historia de la Argentina. Fondo de cultura económica. Per començar a familiaritzarme amb els próceres de la patria que bategen molts dels carrers de Buenos Aires.
Novament, disculpes als filòlegs: avui no tenc guionets ni dieresi a la compu que m´ha tocat al ciber de corrientes.
Salut
diumenge, 6 d’abril del 2008
Sifons
El gust picant de l'aigua de soda i el ritual del bòtil de vidre protegit per una xerxa de plàstic dur i la maneta que si apretes massa fort el sifó surt amb massa força i n'hi ha pertot quan rebota contra el got. He tornat a imatges oblidades del camió verd de can costabella enfilant a pas feixuc i nivolat de fum de gasoil el cós de gràcia, repartint sifons verds, les caixes de llenya, el plàstic brutíssim amb la sunya i la pols de milers de recàrregues, el vidre esmerilat de tant de anar i venir. I s'àvia anant a cercar es sifon a can Bepis i un gotet molt petit -de tallat- com a premi en haver dinat el brou del diumenge. Només deu fer vint-i-pocs anys, però m'ha semblat una eternitat.
I el cas és que a Buenos Aires encara s'ofereix sifó a la carta de molts restaurants -bòtils petits, de 600 cc-. Mes barat que l'aigua mineral en bòtil de plàstic.
I el cas és que a Buenos Aires encara s'ofereix sifó a la carta de molts restaurants -bòtils petits, de 600 cc-. Mes barat que l'aigua mineral en bòtil de plàstic.
dissabte, 5 d’abril del 2008
Costumbres Argentinas I. Una manifestació
http://www.youtube.com/watch?v=sZrqqyEeY30
Dimarts passat vaig estar a punt d'anar a una manifestació. Vaig estar a punt perquè al final em va sortir un compromís i vaig haver de seguir-la parcialment per la tele.
A Buenos Aires, la Plaza de Mayo és el manifestòdrom per excel.lència, l'espai amb més concentracions per any del país i possiblement també dins el top ten mundial. Tan avesats hi estan, que com a part del mobiliari urbà de la plaça i carrers adjacents hi trobes bancs, fons, arbres, gespa,... i valles mòbils que la policia federal empra per tancar i obrir parts de l'espai.
De fet, a Plaza de Mayo la gent no s'hi manifesta, s'hi concentra. I s'hi concentra tothom, amb independència de l'estrat social o la filiació política: dimarts s'hi concentraven els sindicalistes (i qui llegeixi açò des d'europa, que no pensi en sindicalistes com Marcelino Camacho o Nicolás Redondo sinó més aviat en personatges de l'estil Jesus Gil i Gil convertit en sindicalista), peronistes (i que qualcú, per favor, m'expliqui què vol dir peronista perquè jo encara no ho entenc), piqueteros sorgits espontàniament de la crisi de 2001-02 i que han sigut hàbilment incorporats al stablishment governant, tots els ministres del govern i la majoria dels governadors de les províncies.
El motiu de tal mesclòrum era seguir la consigna "Todos a la plaza con Cristina". Cristina és evidentment, Cristina Fernandez de Kirchner, primera dona que assoleix la presidència democràtica del país i primer cas en la història d'eleccions presidencials on una dona succeeix el seu marit com a cap de govern.
Així idò, els milers d'autobusos arribats de l'àrea metropolitanta de Buenos Aires (suficients per omplir 5 kilòmetres de l'avinguda 9 de julio, la més ampla del mon) van dur a la gent amb l'entrepà i la coca-cola a escoltar un discurs de la presidenta en què la paraula argentinos/argentinas va sortir una mitjana de 5 vegades per minut durant mitja hora.
El motiu de la concentració i de la baralla política del moment son, per jo, el menys important. El què de veritat em va sorprendre a jo que encara tenc massa patrons europeitzants al cap és que,......... no hi ha hagut ni una discussió sobre la xifra d'assitents.
La gent de "contrastant" aquí es moririen de fam.
Dimarts passat vaig estar a punt d'anar a una manifestació. Vaig estar a punt perquè al final em va sortir un compromís i vaig haver de seguir-la parcialment per la tele.
A Buenos Aires, la Plaza de Mayo és el manifestòdrom per excel.lència, l'espai amb més concentracions per any del país i possiblement també dins el top ten mundial. Tan avesats hi estan, que com a part del mobiliari urbà de la plaça i carrers adjacents hi trobes bancs, fons, arbres, gespa,... i valles mòbils que la policia federal empra per tancar i obrir parts de l'espai.
De fet, a Plaza de Mayo la gent no s'hi manifesta, s'hi concentra. I s'hi concentra tothom, amb independència de l'estrat social o la filiació política: dimarts s'hi concentraven els sindicalistes (i qui llegeixi açò des d'europa, que no pensi en sindicalistes com Marcelino Camacho o Nicolás Redondo sinó més aviat en personatges de l'estil Jesus Gil i Gil convertit en sindicalista), peronistes (i que qualcú, per favor, m'expliqui què vol dir peronista perquè jo encara no ho entenc), piqueteros sorgits espontàniament de la crisi de 2001-02 i que han sigut hàbilment incorporats al stablishment governant, tots els ministres del govern i la majoria dels governadors de les províncies.
El motiu de tal mesclòrum era seguir la consigna "Todos a la plaza con Cristina". Cristina és evidentment, Cristina Fernandez de Kirchner, primera dona que assoleix la presidència democràtica del país i primer cas en la història d'eleccions presidencials on una dona succeeix el seu marit com a cap de govern.
Així idò, els milers d'autobusos arribats de l'àrea metropolitanta de Buenos Aires (suficients per omplir 5 kilòmetres de l'avinguda 9 de julio, la més ampla del mon) van dur a la gent amb l'entrepà i la coca-cola a escoltar un discurs de la presidenta en què la paraula argentinos/argentinas va sortir una mitjana de 5 vegades per minut durant mitja hora.
El motiu de la concentració i de la baralla política del moment son, per jo, el menys important. El què de veritat em va sorprendre a jo que encara tenc massa patrons europeitzants al cap és que,......... no hi ha hagut ni una discussió sobre la xifra d'assitents.
La gent de "contrastant" aquí es moririen de fam.
dimecres, 2 d’abril del 2008
Salpam
Amb ganes i amb nirvis, com cada vagada que partim de viatge, comenca la navegació d'aquest bloc. Des dels locutoris de l'avenida corrientes, on els teclats tenen molt ben amagada la c trencada (ja me permetreu la llicència de substituir les c trencades per c normal fins que aconsegueixi un teclat catalanitzat) i la connexió es talla de manera intermintent, comenc sense calendari ni exigència de periodicitat aquest bloc que vol ser un espai de difusió de qualcunes de les notes de viatge i de vida que apunt al quadern de paper. Per exemple aquesta, de fa dos dies:
"He tornat a El Cuartito a menjar sis anys després i la pizza i la Quilmes me l'ha servida el mateix cambrer. No crec que hi hagi motius per fer-ho, però la obvietat d'algú que tota la vida fa la mateixa feina m'ha sorprès.
(...) I clar, poder comprar Rodolfo Walsh a una llibreria de vell diumenge en haver sopat, també és una de les coses que m'enamora d'aquesta ciutat: quan millor, que un dimenge nit per decidir, remanar, fitorar, olorar, tocar i triar la lectura de la setmana"
"He tornat a El Cuartito a menjar sis anys després i la pizza i la Quilmes me l'ha servida el mateix cambrer. No crec que hi hagi motius per fer-ho, però la obvietat d'algú que tota la vida fa la mateixa feina m'ha sorprès.
(...) I clar, poder comprar Rodolfo Walsh a una llibreria de vell diumenge en haver sopat, també és una de les coses que m'enamora d'aquesta ciutat: quan millor, que un dimenge nit per decidir, remanar, fitorar, olorar, tocar i triar la lectura de la setmana"
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Legal
obra de Binibloc està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Compartir Igual 2.5 Argentina de Creative Commons
Creat a partir d'una obra disponible a binibloc.blogspot.com