Sudestada

De cop i sense avisar, l'hivern s'ha entaulat damunt Buenos Aires. En el país dels extrems, la climatología es així de capritxosa: hem passat d'estar prenent una cervesa a les dues de la matianda en màniga curta a la terrassa de la Biela -la cafeteria més xic de Buenos Aires, on un client esbroncava al cambrer perquè el xampany no era prou fred mentre la conversa derivava cap a l'enyor els bons temps del govern den Menem - a una temperatura mínima diumenge al matí de 3 graus.
L'artífex de la tamborinada meteorològica ha estat la sudestada. Equivalent austral de la tramuntanda del golf de lleó, la sudestada puja ( o potser hauria de dir baixa) des de latituds properes als 60 graus sud atravessant sense obstacles destacables la pampa fins a arribar a les ribes del Rio de la Plata.
Com sempre, no manca qui des dels mitjans de comunicació pontifica que aquestes variacions tèrmiques són degudes al canvi climàtic (d'un parell d'anys cap aquí, pràcticament tot és culpa del canvi climàtic). Els mateixos apostols que després de la publicitat lloen el model de desenvolupament agrari basat en arrasar 1 milió de kilòmetres quadrats (Menorca en té poc més de 700) de bosc i marina en els darrers quatre anys per tal de muliplicar per tres la producció anual de soja.
Humilment, m'inclin a pensar més tost, que la memòria climàtica dels humans és molt limitada (qualcú se'n recorda com va ser l'estiu de fa cinc anys????) i més en un país tan jove com aquest.

De la meva època a Barcelona, una de les sensacions més enyorada era la de sentir el vent desfermat en tota la seva potència. El vent no se sent igual a les ciutats: els edificis, la gent, els automòbils: tot s'alia per tal d'esmorteïr la sensació del vent corrent lliure per damunt la terra. El mateix passa aquí: en arribar al brogit infinit de la megalòpoli, la sudestada generalment s'ha de conformar amb netejar el cel i fer caure el termòmetre.
Amb tot, a vegades, la respiració de l'Eol antàrtic s'acaba imposant per damunt de la ciutat i cobra el tribut en forma de branques esqueixades dels ficus gegantins sembrats fa cent anys en els parcs que es volien parisencs i de sostres de xapa de les villas miseria arrencades del cop. I en aquest moment tothom pren consciència que la sudestada torna a ser aquí.