He vist un riu canviar de color

Ahir era just un cordó blau enrevoltat enmig d’un mar de macs secs en un barranc amplíssim i avui matí un torrent de llet amb poc colacao omplint tota la vall. (El rio de las vueltas que s’adreça i tira recte quan la pluja i la neu cauen fort tota la nit). També dunes de pedra i planures aluvials de Ñires i Lengas tardorals com una fageda i una increïble quantitat de bolets que supos que no deuen ser comestibles. Tot i que aquí és tot tan nou i tan recent que tal vegada encara ningú no ho ha provat. A més de bolets, el bosc que creix a les obagues i redosses del vent és absolutament ple de llenya caiguda i és evident que ningú no la retira quan cau (i de fet en cau molta). És senzill, açò és massa enfora de qualsevol banda com perquè ningú s’intererssi per aprofitrar la llenya. I tot plegat li dóna un aire de bosc primigeni, intocat, profundament salvatge. Restes d’arbres molt més antics que San Martín, que Rosas, que Perón, més antics que el país mateix, que va “descobrir” aquestes terres i exterminar-ne els escassos pobladors originaris, just fa cent anys.

A la Laguna Torre hi ha icebergs que semblen models a escala del buc perfecte per solcar aquestes aigües extremadament ventoses: coberta baixa, poca obra viva i molt de calat: com ho deuen fer els vaixells que ara duen turistes a l’antàrtida per ciavogar als estrets canals de Beagle i Magallanes? Més d’un i més de dos deuen passar qualque ensurt i veure passar les penyes ben aprop. I l’aigua amb totes les tonalitats blaublanques, opaques, prenyades de pols de gel. Pols de gel. M’agrada la idea.

Després de només 8 hores a la muntanya, a aquesta muntanya, tornar al poble et deixa amb un cert punt de desolació, de destrucció: cubells de fems, bosses brutes de fang i cans que volten pel seu univers particular. Inconcenients d’haver fer una ruta gairebé tot sol durant bona part del dia. La pujada a Laguna Torre té una bona estona amb aire de pioner: ningú al davant excepte un/a caminant solitari que ha marcat el camí enfangat de bon dematí. La pluja ha esborrat totes les petjes anteriors i el camí poc transitat permet fins i tot endevinar les restes de cagons d’Huemul, frescos d’un parell de dies.

Lluna

El fosquet límpid com acabat de fer net i polit després de la borrasca promet nit de viatge esteladíssima. A la Patagònia els arbres als camins d’entrada i al voltant de les cases marquen des d’enfora luxe d’estancieros potentats. No falla, quan la filera d’arbres apareix a l’horitzó, abans fins i tot de poder veure la casa és senyal que ens atracam a ca qualcú important. El conductor del bus té l’MP3 carregat d’una bona provisió de greatest hits del Reggeton. Entremig, però, qualcú hi ha gravat altres coses, i l’home es desepera fent avançar les cançons el més ràpid que la seva altra ocupació principal –menar el bus a 80 km per hora per la carretera de gravilla- li permet. Entre cançó i cançó sona la ràfega de metralleta de la banda sonora de Pulp Fiction. L’home és prou jove i capaç que no ha vist la pel.lícula. Ep! Un moment. Surt la lluna a llevant. Brutal lluna plena de divendres sant i de cop torna el reggeton. Per un moment semblava un nou cerro nevat a l’horitzó, donant l’esquena als Andes. Collons nene amb el Reggeton! Ara que val més que escolti el què li palgui abans que no s’adormi mirant la lluna en aquestes rectes inacabables sense cap més vehicle que el nostre. El bus és més ple de turistes que al viatge d’anada i durant deu minuts la peregrinació de fotògrafs aficionats als seients de davant a fer-me nosa i fotografiar la lluna és constat. Per sort prest arribam a l’encreuament amb la ruta cuarenta, posam rumb al sud i la lluna queda a la banda de babord i tothom té la seva oportunitat de fer tantes fotos com vol. A propòsit de les fotos. No he duit càmera –de fet no en tenc- i açò me converteix en una espècie rara per aquests redols. De fet ahir en arribar a la Laguna de los Tres em vaig creuar amb un al.lot que instintivament em va demanar si volia que em fes una foto. Devia calcular que esteia en estat de xoc per la brutal bellesa del lloc i per la força del vent –ho esteia- i que no tindria més oportunitats que qualcú em fes una foto, donat lo solitari del lloc. Em va mirar amb cara entre sorprès i descregut quan després d’agraïr-li la pensada li vaig haver de confessar que no tenia càmera. I què hi farem. De fet em consol pensant que no hi ha foto possible que capturi les sensacions viscudes allà dalt i que si hagués duit una càmara corria el risc de convertir Binibloc en un fotoblog. Per altra banda, som molt flac fent fotografies i amb el temps m’he anat acostumant a que cada viatge m’hi acompanyi el fotògraf oficial (eh Rai?). Aquesta vegada no ha pogut ser, i açò dóna encara un nou alicient per tornar-hi.
El Chaltén- El Calafate com un viatge lunar per la superfície de la tera.

De llibres i lectures

Reivindica Atxaga la qualitat del temps que dedicam a la lectura, i es queixa amb tota la raó del món que cada vegada llegim pitjor en termes d’ecosistema de lectura. I raó no li falta al geni d’Asteasu. Per cert, que tot això ho diu al pregó de Sant Jordi a Barcelona i la gent se sorprèn i l’elogia perquè ho diu en català, cosa ben normal, per altra banda, si es té en compte que Atxaga va viure a Barcelona als anys 80.

La velocitat i la immediatesa del món 2.0 són mals companys per una lectura tranquil.la que permeti assaborir tot el suc de la lletra. Ens hem acostumat a llegir en diagonal, a passar pàgines en vertical amb el ratolí i a descartar peces de text que a primer cop d’ull ens semblin massa llargues. No seré jo qui renegui del valor i de la potència del món en xarxa on uns quants milions de privilegiats vivim avui en dia, però més enllà d’aquesta forma de lectura que s’assembla molt a la calada breu de mitjan capvespre d’estiu per llevar el calor, jo enyor i reivindic, a estones, les nedades llargues on acabes amb els dits i les mans arrugats de tanta estona en remull.
Tot això en un cap de setmana bastant lectorívol, on he passat per la Feria del Libro de Buenos Aires –una espècie de Sant Jordi firal on s’hi mesclen editors, llibreries, ambaixades i fins i tot el Banc Central-. Un espai inmems que a estones pens que s’assembla a la biblioteca infinita que va imaginar Borges i on hi ha un claríssim inconvenient de partida que la fa germana del Sant Jordi català: és pràcticament imposible trobar-hi res que realment pagui el preu de l’entrada. Per exemple: a l’immens stand d’Alfaguara i just davant d’un prestatge ple d’exemplars d’El hijo del Acordeonista, l’empleat de la casa editora m’explica que: Atxaga? No laburamos con ese autor,… Pas de discutir-hi perquè ell té prou feina a vigilar les criatures que li envaeixen la parada i a jo m’està agafant mal de cap. Total, que vaig tornar a cada amb dos minllibrets de Fogwill i Leonidas Lamborghini editats per la Biblioteca Nacional i que es venen en una màquina de tabac de les antigues a 1 simbòlic peso la unitat (en el país on no hi ha mai canvi), una edició de butxaca d’El Eternauta i un pot de tinta negra per l’estilogràfica Parker que fa anys que no funciona i que m’he proposat d’arranjar.
Tot plegat, més material per la meva col.lecció de llibres –qualcú, una vegada em va dir que més que llegir, jo col.leccionava llibres-. I el cas és que en aquest moment tenc sobre la tauleta virtual de llit fins a 5 lectures en marxa: a punt d’acabar De las Naciones a las Redes –no m’acab d’acostumar al format de llibre electrònic i tal vegada per això mateix aquesta és més lectura de taula d’escriptori que de llit- Caure Amunt –genial, com sempre en Francesc Serés-, Las venas abiertas de América Latina –comprat i començat a llegir, tot sigui dit, abans que la setmana passada en Chávez el convertís en un best-seller a Amazon en regalar-li a n’Obama-, Los libros de la guerra -les obres completes d’assaig de Fogwill, que s’han de llegir a poc a poc perquè, entre altres coses el molt cabró es dedica a fer ences d’autors per jo fins ara desconeguts i cada tant m’he d’aturar i agafar llapis i paper per la llista de la compra- i finalment El Eternauta, acabat d’arribar del seu viatge en el temps.
Tenc una feinada!

Estepa Resto Bar

L’aperitiu és excel.lent i na Cesárea Évora retrobada és un regal inesperat. La cambrera, eficient, atenta, polida, cool. No és bella. És atractiva, unlike she. Ara serveix a la taula del costat, i en veure els ravioles de cordero tenc la certesa que m’he equivocat demanat chop suei de carn. Ambient de sopars memorables: Tavernelle val di Pesa. Te’n recordes del sopar? No record res més. Pizza margherita, oli d’oliva i vi de chianti. I el pizzer que gairebé plora quan li vam dir que en volíem una altra! Sublim. O un altre: Absolut Citron Risotto en un dels restaurants més suposadament pijos de Bangkok i una discussió sobre com atendre els clients amb el propietari -gai i australià- que al final ens dóna la raó i ens convida al licor de xocolati a la vodka i a una hora de conversa interessantíssima sobre cuina, pintura i les virtuts i diferències entre l’australian beef i l’argentinean beef. Ok, d’acord que potser no anàvem ni tu ni jo vestits d’acord amb l’etiqueta del lloc però les samarretes d’estirants i els pareos sempre t’han quedat beníssim i tampoc hi havia massa clientela per espantar al local. El menjar, excel.lent fins al punt de repetir el risotto.

Que recontrafotudament pesants que són les pedretes metàl.liques que he collit a la Laguna de los Tres. Semblen dur la memòria de tot el pes del camp de gel a sobre.
Els glaciars no fan macs, no tenen temps ni paciència de fer rodar les pedres fins a l’arrodoniment perfecte. Simplement les arrebassen de cop trossos dels Andes, els esmicolen i els deixen sembrats muntanya avall, fins a la propera edat de gel.

El gel és blau,

no ho sabies? Idò sí, blau clar, trasparent, blau que en desfer-se tenyeix els llacs i estanys d’alta muntanya i que en anar baixant canvia en una coloració lletosa. Laguna de los Tres! I pensar que he estat apunt de no baixar-hi perquè en fer el cim de la tartera la ventada em tira d’esquena,... do you fancy sufing on ice-likes? Well windsurfing on ice-lakes, just in case. Per cert, un descobriment casual: increïbles les qualitats del torró de la reina com a reserva energètica per llargues caminades de muntanya.
Laguna Sucia. Bruta de què? Del penyal de gel que a ponent tard o prest –puta Newton- acaba suicidant-s’hi?. Has vist mai nevar de baix cap a dalt? Jo si, al mirador de Laguna Sucia el vent envola la neu que cau des de baix, mentres jo recuper el petit gran plaer de trepitjar neu. Deu ser l’ànima mediterrània poc acostumada a la neu, que l’hi fa festa cada vegada que pot. I ho saben les volves de neu que si en tost de caure a la meva cara ho haguéssin fet mil metres cap a ponent ara serien part d’un glaciar en comptes d’estar fonent-se? I quina putada, després de córrer la meitat de l’oceà austral errar-la per només 1000 miserables metres.
I a la baixada, una altra vegada, ara amb la calma que dóna el cansament i la satisfacció d’haver fet el cim, la planura glacial de bellesa inadjectivable. Tenyida de les mil variants de la paleta de colors de Ñires i Lengas. Com s’ho fan per triar tardorejar de groc, vermell encès, taronja fort i totes les games dels ocres, fins als que semblen negar-se a l’evidència hivernal (l’hivern etern viu a dues cantonades d’aquí) i encara verdejen fort.

A poc de caminar, tot just quan recuper sensacions de cames i cos que feia molt temps que estàven amagades, hi ha un estany. Bell com pocs, d’aigües tranquiles i trasparents amb arenals mínims com els de la Costa Esmeralda, amb l’afegit de tenir Lengas i Ñires a tocar de les aigües gèlides, i un illot minúscul amb tots els colors de la tardor. I què més? Doncs el Fitz Roy si es deixa veure entre els nivolats. Chaltén és el seu nom original. La muntanya de fum. I també el glaciar piedras blancas, al fons, tots els colors del blau. Però saps què passa?, que deu hores després, assegut aquí vora la llar de foc i esperant el sopar, ja gairebé ho he oblidat, meravellat per tot l’espectacle que ha vingut després.
Nota d’avís pels caminadors aficionats: Tal vegada és que estic fora de forma, però ha costat i molt, seguir els temps de pujada i baixada marcats en mapes i itineraris. Tenc sospites certes que qui es va a dedicar a calcular les distàncies i durada dels itineraris era, com a mínim basc. País Basc, país d’andinistes. El Chaltén n’és ple. Un dia van començar a pujar muntanyes i prest, prest el país se’ls hi va quedar petit, Jaizkibel, Mesa de los Tres Reyes, Aralar. Van haver de sortir a córrer món i com que els pirineus i els alps també se’ls hi van acabar prest, ara són pertot. Al bus cap a El Chaltén tres dels deu ocupants ho són: un aita, la seva filla i el seu nét que van de Tudela que van a visitar una filla/germana/tia que viu en aquest rincó de món.

Una altra presència de l’estat, l’Agencia de Parques Nacionales, que per cert fot una feinada i molt ben feta a nivell de manteniment, interpretació i divulgació del parc. I tot de franc, pagat amb la pasta que els hi cobren als turistes que van al Calafate a veure el Glaciar Perito Moreno –be lo d’una pasta és un dir: 15 euros per aquesta meravella natural, no és pagat!-. Una petita lliçó per tots aquests portenyos descreguts –a vegades m’hi incloc- que pensam que l’estat no funciona per res.
Laguna de los tres. Més enllà d’aquest punt, només professionals. La darrera frontera on arriben els trekkers. A partir d’aquí, només andinistes/samurais i dos mil cinc-cents metres de desnivell vertical.

País de frontera,

pobles a mig fer, carrers sense asfaltar, llibertat extrema dels al.lots en sortir d’escola –presència de l’Estat: escola, estació de policia i roulotte de la Prefectura Naval Argentina, avarada enmig d’una tanca a 20 Km del llac navegable més proper-. Mir els mapes i m’adon que hi ha un forat a la frontera. A la vertical del Fitz Roy, simplement la ratlla s’acaba i ningú sap per on contínua. El tractat internacional amb Chile diu que la frontera passa pels cims de les muntanyes més altes que marquen la divisió entre les aigües que corren cap al Pacífic i cap a l’Atlàntic. Que no hi hagi ratlla aquí, té certa lògica: la eventual línia passa per damunt d’un quilòmetre de gel permanent. De què serveix fer una retxa damunt un camp de gel que és en essència, mòbil? No pots posar fites ni barreres perquè any rere any es mouen de lloc. A poc a poc, però es mouen. Les fronteres, a la mar, s’estableixen i es mantenen amb armada, i no hi ha armada que navegui aquest mar de gel. Ni tan sols el més potent trencagel atòmic soviètic. A 2.800 quilòmetres al sud de casa. A la divisòria entre els roaring fourties i els furious fifties. I un lleuger calfred en pensar que en aquesta latitud no hi ha més terra que aquesta. En direcció cap a llevant, només la mar entre la costa argentina i la costa de xile, després d’haver donat tota la volta al món. Intent imaginar i no puc la quantitat d’energia, vent, pluja, neu que genera aquest espai obert en embestir els cims andins!.

De viatge

3:15 de vol intercalant pampa i oceà, terra plana i mar plana i a poc a poc el cordó infinit dels Andes es va insinuant moltíssimes milles a ponent de l’avió. Primer com una línia blanca de nivolats més alts que la resta, després, quan l’avió ja baixa cap al Calafate, com una paret contínua de roca i neu.
Intent cercar l’ombra del sobrevol de l’avió i tenc la sospita que mai ningú ha trepitjat els barrancs que ara corren allà baix. Vols dir?. Tal vegada aquesta és la idea d’immensitat.
Megamacs, al.lots i arbres arredossats darrera paravents, el llac d’aigües fauvistes. Als altaveus del bus, boleros i bachata no quadren gens amb el paisatge a lunar.
La vivificant sensació de recuperar la verticalitat de la mirada per esmolar els ulls i trobar el vol del condor, molts centenars de metres més amunt. Majestat. Guanacos que se’n riuen de les filferrades de les estàncies i les boten àgils, guineus que també riuen i passen per ull. Diuen que també hi ha huemuls i sempre, la incògnita del puma, prodigi d’adaptació al llarg de tot el continent. A principis de març en van veure el darrer per aquesta zona. Recordin que no s’han de molestar ni donar-lis mai l’esquena, per si un cas, tot i que no es tenen registres d’atacs a humans. I jo pens, si el puma habita tot el continent, perquè –també- no hi ha óssos a amèrica del sud. I llavors: hi ha óssos a Àfrica? I a Austràlia? Idò, perquè no hi ha óssos al sud?

Retornat

Enfangat, rebentat, suat, cremat, baldat, meravellat,... ja torn a ser aquí.

Out of office,...

Dear reader, I'll be out of office with no access to Binibloc until monday, April 13th.

Concretament, aquí

Consells per l'hivern

Després de l’onada privatitzadora dels anys 90, i del crac econòmic del 2001, bona part dels serveis públics d’aquests país es troben en mans d’empreses privades que depenen dels subsidis públics per poder operar.
Res de nou per altra banda, en el món post-subrpime on bona part dels falsos apòstols del liberalisme econòmic han corregut a enxufar-se a la mamella d’Obama, Borwn. Merkel, Sarkozy (en aquest darrer cas, posats a triar, jo em quedaria amb la mamella de sa dona) i companyia. Com deia eufòrica na Cristina no fa massa, “el mundo se ha argentinizado”. I part de raó no li falta a la senyora Presidenta: una economia sense crèdit, amb els bancs fent fallida víctimes d’una crisi de confiança brutal, tensions devaluacionistes (perdó per la paraulota) sobre les monedes i una intervenció estatal cada vegada més grossa via nacionalitzacións encobertes (qui li havia de dir a Bush, que s’acomiadaria de la feina posant en pràctica polítiques marxistes els revolucionaris bolxevics van tardar vint anys a implantar) i subsidis (tan se val que produir un cotxe a Chicago o un quilo de formatge ratllat a Maó sigui dues o tres vegades més costós que a Mèxic o que a l’Uruguai: del què es tracta és de protegir els interessos dels treballadors de casa. I els altres que es fotin.).

El cas és que aquí, en el complicadíssim món dels subsidis on tothom viu aferrat a la mamella (amb permís den Nestor Kirchner) estatal, sembla que la cosa no dóna gaire per més a nivell d’ingressos fiscals, i abans d’optar per la solució fàcil de posar en marxa la màquina de fer bitllets, els estrategues econòmics del govern han decidit mirar d’aturar la sangria per la banda de la despesa. A efectes pràctics en un any electoral (com gairebé tots els anys en aquest país) açò vol dir autoritzar determinades pujades de preus en serveis com gas, electricitat i aigua. En principi, les pujades –seguint el discurs clàssic de Robin Hood- són només per qui més gasta, que se suposa més ric. Però clar, és que en aquests casos, els increments són de fins al 400%. Tot plegat bastant alarmant i indignant pels meus veïns, acostumats a una energia i uns serveis regalats. Tant és així que els diaris van plens aquests dies de cartes al director indignadíssimes i de consells per aturar la galtada hivernal que s’atraca en forma de factura de gas. Des de substituïr els banys d’immersió (tremendament populars) per les més ecològiques dutxes, fins a començar a instal.lar burlets a portes i finestres que tanquen malament i baratar els vidres normals per vidres dobles –muy comunes en Europa- diu el cronista. I la més espectacular de totes: deixar d’emprar el forn per escalfar la casa: es veu que a més de perillós, és poc eficient. I jo me deman, com s’ho fa a l’estiu la gent que no té aire condicionat?.... no ho vull ni imaginar.

Alfonsín

Seguint el curiós axioma segons el qual quan qualcú es mor de cop torna molt més bona persona amb independència de lo fill de puta que hagués estat en vida, aquests dies hem assistit a la canonització cívica de Raúl Alfonsín amb motiu del seu traspàs, fins al punt que ja ha pujat als altars d'això que aquí en diuen "Próceres de la Patria", format per herois nacionals, alguns dels quals amb vocació de genocides part time. Amb poques excepcions, fins i tot els seus antagonistes peronistes en lloen la figura.

Per jo Alfonsín és un record d'infància d'un nom en boca de mon pare dirigint-se al seu sogre, al meu avi Fonso, dient-li, què Alfonsín, com va?

Alfonsín, també, després, serà per jo el president elegit en eleccions democràtiques que 72 hores després de rebre la presidència de mans d'un general colpista, firma un decret que envia a judici als màxims responsables de la dictadura. El president de la CONADEP i de l'informe Nunca Más, de la hiperinflació, la invenció d'una nova moneda, les lleis d'obediencia debida y punto final, firmades després d'un intent bastant seriós de cop d'estat, dels pactes vergonyosos amb Menem i de l'entrega de la presidència 5 mesos abans d'hora.

O potser només, com també s'ha dit aquests dies, l'expresident que després de retiar-se va seguir vivint al mateix pis que abans de guanyar les eleccions. Això sí que és excepcional. Es veu que l'home no robava. Tal vegada si que es mereix l'asecens al partenó dels "Proceres del Patria".

Sobre Déus, Mites i Tabús,...

,.. o de com el substrat cultural/inconscient/mitològic/social es manifesta quan menys t'ho esperes. Per exemple: fa un parell de dies que veig que la florista de baix de casa -visc al cap de cantó d'un parell d'hospitals i la demanda és sempre alta- té branques d'olivera al ribell d'aigua junt amb jessamins, roses, gladiols i clavells. Caram! vaig pensar, estem innovant la forma de decorar els rams i fins vaig estar a punt de comprar-n'hi un, per allò que l'olivera en totes les seves variants és un dels meus arbres preferits.
El fet però és que avui matí en anar a comprar el pa ho he vist clar del cop: un parell de senyores que feien cua a la fruiteria amb els seus rams d'olivera. I clar: diumenge de rams! Tot i que al país hi ha un elevat nivell de coexistència entre diferents religions -sense anar més lluny, amb dues setmanes de diferència m'han convidat a dos casaments: un de jueu i un altre presbiterià de l'Església d'Escòcia-, els funerals d'estat encara són oficiats per bisbes catòlics (fa dos dies, sense anar més lluny, en ocasió de la mort de Raúl Alfonsín) i a la constitució el segon artícle deixa ben clar quina és la religió oficial de l'estat.
Doncs això, que quan menys t'ho esperes, els déus, els mites i els tabús t'esperen a la cantonada de casa, i que el pes de la tradició, a vegades invisible o amagat, és apunt de saltar a la més mínima. Mirau-me sinó a jo, que fa molts anys que fluctuo entre l'agnosticisme i l'ateïsme fent una entrada críptica i quasi-quaresmal a Binibloc. Jo que només volia xerrar d'oliveres, vinya, blat i lluminositat mediterrània. Grècia i Roma. Però clar, també Jerusalem, i ja la tenim armada!

Promet pagar la penitència i tornar, com cada any, al pecat de la carn de divendres sant. Aquí tampoc és tan mal de fer.

...i encara navegam

Tot just ahir, dia de festa i fort contingut patriotic, per l'aniversari de les Malvinas i pel funeral de Raúl Alfonsín, Binibloc feia un any.
A tots el lectors i lectores, habituals i esporàdics un envii un bocinet virtual de tortada farcida de dulce de leche.