30 millones de gilipollas

Deu fer uns onze o dotze anys vaig veure a Barcelona una obra de teatre amb aquest títol. I de cop, l’altre dia, me’n vaig recordar. No sé perquè.

Mundial 78

Avui fa 30 anys que l’Argentina guanyava -a la pròrroga i contra Holanda- la final del mundial 78 a l’estadi Monumental de Buenos Aires.
Les imatges del dictador Videla entregant la copa daurada al capità de la selecció argentina es retransmeten a tot el món i per un moment sembla que tot el país s’uneix en la celebració del triomf. Una imatge molt semblant a la del 2 d’abril de 1982 quan les multituds surten als carrers per celebrar la conquista de les illes Malvinas.
Possiblement dos dels moments simbólicament més durs de la darrera dictadura. Especialment el mundial, amb una final que es juga a poc més d’un quilòmetre de distància de la ESMA on cal suposar que enmig del demencial sistema de detencions, tortures i violacions devia arribar la remor de l’estadi i de tot el país cel.lebrant la victòria. L'altre dia a la tele un supervivent de la ESMA deia amb la veu mig tallada: "no podia pretender que la gente no celebrara la victoria solo porque yo estaba encerrado alli dentro,..."
Queda per al record la dada dels 63 desapareguts durant els 25 dies de mundial i el gest del subcampió mundial, Holanda, que en tost de rebre les felicitacions de la junta militar van decidir anar a saludar a les Madres de la Plaza de Mayo, que un any abans havíen iniciat la seva mítica volta setmanal.
Com a bon testimoni de la paranoia col.lectiva, copii un text aparegut fa unes guantes setmanes al suplement que el diari Pagina 12 hi va dedicar i dos enllaços un és aquest article del Clarín d'avui i l'altre Crímenes Perfectos den Calamaro, on recull molt bé l’estat d’ànim d’un país quan diu allò de “Me parece que soy de la quinta que vió el mundial 78. Me toco crecer viendo a mi alrededor paranoia y dolor...”

78
por Guillermo Saccomanno
En la noche del centro, la multitud. Banderas, bocinas, cánticos. En una esquina se encuentran dos hombres. Dos años sin verse. Los dos cambiados. Estás igual, se mienten. Lo que compartieron, se acuerdan. No necesitan decirselo. Los dos piensan que el otros había sido chupado. Tampoco lo dicen. Alrededor, la fiesta popular. La emoción de los dos, la misma. Dura poco. Si los dos están vivos, el otro puede ser un delator. Los dos, apurados, vuelven a perderse en la multitud. Ninguno imagina que el otro se salvó de milagro. Los dos, ahora, cada uno por su lado, se dan la vuelta para ver si el otro le sigue.

Talment un primer toc…

8 i mitja del matí, maldant per pujar al subte entre empentes i estretors. Per un moment m’imagin similars empentes i estretors ara mateix al casc antic de Ciutadella i m’he de mossegar la llengua per no posar-me a cridar puestu!, puestu!, puestu!.

No ho haurien entès...

Bones Festes

Nou fitxage: Caol Ila

Com que el cap de setmana presantjoaner es presenta fred i plujós, convida a quedar-se a casa amb l'estufa encesa. Aprofitant que davant del dentista que m'acaba de deixar mitja boca anestesiada hi ha una botiga de vins -Vinoteca Mundo- que sempre em crida l'atenció per un cartell antic de Marqués de Griñón (supòs que de l'època del 1 a 1, quan els argentins anàven pel món subvencionats per la política canviària den Menem i sortia més barat comprar vins espanyols que de Mendoza), aprofitant la carambola idò, decidesc entar-hi a donar-me un capritx.

Entr decidit i deman quins maltes tenen. Pel què he anat veient fins ara a supers i botigues, dominen àmpliament Chivas, Ballantine's, JB's i Johnnie Walkers diversos, apart de la versió local del whisky-de-menys-de-mil-peles anomentat blender's pride (blender's shame, diria jo). Tot un repte, al país del desabastiment i del tipus de canvi fluctuant, pens, trobar una bona compra.

La sorpresa però s'esedevé després d'haver repassat els clàssics Glenfiddich i Glenlivet ja que resulta que m'apareix madona amb un bòtil de Caol Ila de 12 anys i un Talisker també de 12 anys. La diferència entre els dos, tot i compartir trets comuns als Whiskies d'illa -forts, amb gust de fum, torba i d'aire de la mar- és en el preu. Mentres que el Caol Ila me l'ofereixen a un preu possiblement més barat que a Escòcia, el Talisker, vés a saber per quines ocultes raons de mercat, cotitza al doble. No hi tenc res, en contra del Talisker. De fet va quedar finalista en el concurs que fa uns quants estius vam armar durant un memorable viatge per Escòcia, però clar, amb la diferència de preu, puc acabar d'arrodonir el cap de setmana amb un parell de montecristos del num. 4 i un bòtil de Bombay Sapphire, aconseguit a més, a preu de Xoriguer.

En haver sopat, el ritual d'encetar el bòtil, abocar-ne el primer glop, observar-lo a contrallum, ensumar i tastar. Que n'és de bó!

El barri de les Ambaixades

Diumenge matí. Partesc a córrer carrer Billinghurst per avall fins a trobar l’avinguda del Libertador i els boscos de Palermo. Abans d’arribar a la plaça Alemania, pas, com cada setmana, pels carrers serpenjants i increïblement tranquils del barri de les ambaixades.

Sempre m’han fascinat les ambaixades. Potser perquè a les ciutats on he viscut no n’hi havia (el més similar era el consulat francès de sa Costa den Ga i el nord-americà del Passeig de la Bonanova) o per l’atracció de tota la simbologia i el cerimonial que acompanyen la tasca diplomàtica.
En pocs minuts pas per davant d’Itàlia –amb l’edifici un poc com el país, majestuós però demanant a crits una ma de pintura-, de l’Aràbia Saudita –una de les senyeres més belles del món, amb la simitarra i els versicles de l’alcorà sobre un fons verd-, el Líban –una altra bandera preciosa-, Portugal i Grècia paret per paret. Aquestes dues són ambaixades relativament modestes, sense la pompositat o la pretensió de l’ambaixada francesa, clavada enmig de l’avinguda 9 de Julio, o de la Brasilera, a l’avinguda Alvear. Tot just palauets de planta baixa i dos pisos, coberts d’heures i amb uns jardinets deliciosos, que semblaria que en qualsevol moment hi han d’aperéixer les minyones de Mirall Trencat.
M’agrada especialment de grega, amb dos màstils a l’entrada on les senyeres, la nacional i l’europea, llueixen sempre impecables, com acabades d’estrenar. Darrera, els finestrals del què jo imagin la sala d’estar de l’ambaixador, on de gust hi entraria a prendre un tè i a conversar sobre Plató i Aristòtil. On millor que en terra grega per parlar dels clàssics? Com que la colònia grega és més tost escassa, pens que aquesta deu ser una ambaixada tranquil.la i segur que el màxim representant diplomàtic deu tenir temps per prendre el tè amb els seus convidats.

Resulta però, que duc calçons curts, estic començant a suar i encara hi queda una estona bona de córrer. Seguesc fins al cap de cantó de l’avinguda Figeroa Alcorta, on hi ha un altre finestral espectacular al primer pis de la residència de l’ambaixador de la República Oriental de l’Uruguai. Aquest, però, a diferència del seu homòleg grec si que deu tenir un poc més de feina...

Martín Larralde

Tot i que som un complet analfabet euskaldún, sentint con en Ruper Ordorika canta aquest bellíssim poema de Joseba Sarrionandia diria que li entenc tot.



Amb el temps fins i tot he arribat a ser capaç de cantar-la sencera.

Perquè el veritable culpable....

...de l’opressió d’un poble no és l’opressor sinó el qui, podent-hi posar fi, es fa el desentès, sobretot si porta la fama de campió de Grècia.

Entre els pocs llibres que vaig mudar cap a Buenos Aires, n’hi havia un que ja m’era molt estimat abans de començar a llegir-lo. És el primer volum de la Història de la Guerra del Peloponès, de Tucídides amb traducció de Jaume Berenguer Amenós, en edició bilingüe de l’any 1953 de la fundació Bernat Metge.
Em va caure a les mans l’any passat en plena mudança de ca l’avi i s’àvia i tot d’una em va cridar l’atenció. Amb les presses de la mudança tot just el vaig poder fullejar “si t’agrada, queda'tel” va dir l’avi i així ho vaig fer.
Quan vaig tenir un poc més de tranquil.litat per fullejar-lo, tocar-lo, esnumar-lo, vaig descobrir entre sorprès i intrigat el segell del "Instituto Nacional de Enseñanza, Mahón", amb l’aligot corresponent, la qual cosa em va dur a pensar amb minúsucla satisfacció, que fins i tot en els moments més durs del franquisme, petites illes de resistència cultural aconseguien colar-se en la maquinaria educativa de l’estat. De com va arribar el llibre a ca l’avi, no n’he tret el clar, tot i que tenc qualcuna sospita.
La segona sorpresa va venir quan el vaig començar a llegir. He de confessar que estic profundament enganxat a la prosa de Tucídides i a la manera com desenvolupa la trama de més de trenta anys de plet entre atenesos i espartans. Una prova d’aquesta prosa és la cita que encapçala aquesta entrada del bloc, extreta dels discurs dels Corints davant de l’assamblea espartna. Una altra, aquesta: “La nàutica és un art com qualsevol altre; no permet que un s’hi dediqui a l’atzar i accessòriament; al contrari, és ella que no deixa lleure per a cap altra preocupació accessòria” del discurs de Pèricles als atenesos.
L’únic inconvenient de tot l’episodi és que aquest és només el primer volum, d’un total de 8, tal com vaig comprovar l’altre dia a la pàgina web de la fundació Bernat Metge, que per altra banda no té distribució a l’Argentina, tot i que el seu patró i benefactor en Francesc Cambó i va viure els darrers anys de la seva vida i hi morí el 1947.
Estic apunt d’arribar al final i m’hauré d’esperar una temporada llarga per poder continuar amb la història.

Two young lovers

Una versió en directe amb indicent inclòs, d'aquest impecable rock'n'roll de mestre Knopfler...

El taxista melòman

Dijous, 8:45 del matí. Vaig just per arribar a una reunió de feina i no tenc temps ni ànims per agafar el subte. Per sort, el parc de taxis de Buenos Aires és extens i en un parell de minuts ja n'he trobat un.
Mig adormit i arrufat pel fred matiner i amb poque xarrera abans del primer cafè, el taxista fa un parell d'intents d'encetar conversa. Davant la meva poca receptivitat, opta pel monòleg a partir de l'anècdota d'una clienta que li va explicar com en un intent de robatori li van rebentar a tirs els vidres fumtas del cotxe per veure millor què hi duia a dins. Ja està!, pens jo, a punt per un discurs políticament incorrecte sobre violència, inseguretat i feblesa del sistema policial i judicial. I no vaig errat del tot: amolla una parell de sentències definitives: "señor no es que todos los pibes que limpian vidrios en el semaforo sean chorros señor, pero lo que pasa es que entre ellos señor se esconden los chorros y a la que te descuidás te sacan la pipa señor".
En plena narració d'un altre dia, quan va ser testimoni de com assaltàven a una dona en un semàfor i en anar a fer la denúncia a la comissaria no li feren ni puta cas "porque yo señor, mientras la estan robando no hago nada, no me vayan a balear a mí señor, pero luego me fuí a la comisaria para... " queda aturat del cop i apujant el volum de la ràdio al màxim exclama !este es Mussorgski! i del cop, la conversa -el monòleg- fa un gir inesperat cap als compositors russos del segle XIX i especialment a la superioritat indiscutible de Mussorgski i Rimski-Korsakov enfornt de Txaikovski. Segons ell, els primers van cometre l'error de fer música massa moderna per la seva època, en canvi l'altre va saber llegir millor els gustos del moment. Tot i així, ell opina que sí, que d'acord, que molt de llac dels cignes i molt de trencanous, però com els altres dos res de res. I per acabar de reblar el clau, amolla: "además, hoy dia sabemos que Txaikovski le quitó los amantes a su hermana señor... o sea que era puto,... homosexual, señor. Hará un par de meses, venia en la revista time un artículo, por lastima no lo guardé, señor, resulta que los norteamericanos descubrieron que lo de la homosexualidad es genético, señor. Estos norteamericanos! se habrán mandado cualquier macana en Irak y en Afganistan, señor, pero no se puede negar que a nivel científico no les gana nadie!"

Just en el moment d'arribar a la feina, mentre m'estava cobrant, desitjant l'habitual bon dia -els taxistes porteños són infinitament més amables que els barcelonins i els madrilenys- adornat amb un "fue un placer llevarlo señor" el locutor de ràdio ens informa als dos -ara jo també totalment enganxat- que acabam de sentir un fragment del poema Finlàndia de Jean Sibelius .
Com no podria ser d'altra manera el taxista melòman s'acomidada: "ah! Sibelius! otro de los grandes!"

Al Director General d’Air Berlín

Apreciat senyor Hunold,
després de les seves molt desafortunades declaracions públiques, vist l’allau de reaccions que les mateixes han provocat, i deixant de banda el judici moral que les seves paraules amb feruma nacional-socialista em mereixen, m’agradaria fer-li dues consideracions de carácter tècnic, que crec que vostè, com a màxim executiu de la companyia hauria de tenir en compte.

En primer lloc, d’entre les diverses falsedats que conté la seva carta, n’hi ha una que m’agradaria analitzar amb deteniment. Diu vostè que “...Fins ara s'ha beneficiat Mallorca de la UE com cap altra. De les carreteres noves de l'illa, poques en trobaríem que no les hagi pagat la UE. Fins i tot l'aeroport de Palma ha estat en gran part finançat per la UE. Amb una participació exclusivament catalana no s’hauria aconseguit mai de la vida.” Idò bé, resulta senyor Hunold que l’aeroport de Palma va ser projectat i construït en el seu moment amb un excés de capacitat que –no ho oblidi- ha permès que la seva companyia desenvolupés un pla de creixement de rutes que d’altra manera hauria estat impossible. Aquest aeroport sobre el què la companyia que vostè dirigeix ha armat una estratègia de creixement exitosa, ben igual que la resta d’infraestructures públiques de les Illes Balears i del Principat de Catalunya, no tenen accés als fons europeus de cooperació donat que la renda per càpita –que és el crieteri sobre el qual es decieix la distribució d’aquests fons- d’aquests territoris és superior a la mitjana de l’estat espanyol.
Es més, en el cas concret de les Illes Balears, les finances públiqes pateixen un dèficit fiscal endèmic i creixent any rere any. I sap on van a parar part d’aquests doblers que com els seus avions surten volant de les illes senyor Hunold? Doncs entre altres bandes, al pressupost de la Unió Europea, que es dedica també a pagar obres en els Lander de l’antiga RDA on per cert la seva companyia opera en diversos aeroports. Aquests sí, possiblement pagats per fons europeus i per tant també en part fons catalans.

En segon lloc, una consideració de caràcter estratègic. La companyia que vostè presideix vola des de 6 aeroports dels Països Catalans transportant més de 6 milions de passatgers cada any. Amb la seva carta, ha desfermat una polèmica que ha tingut una prou important repercussió en els mitjans de comunicació d’aquests territoris. Realment, senyor Hunold, pensa que guanyarà cap nou passatger amb les seves declaracions? Jo pens sincerament que no. En canvi vist el ressò que les seves paraules han tingut, jo diria que en perdrà uns quants. No molts, és cert, però en un exercici en què el seu compte de resultats no és especialment brillant, cada passatger compta. Vostè ha encetat un joc –de manera estèril diria jo- que no és de suma zero, senyor Hunold. Me sap greu pels seus accionistes.
Atentament,

Un ex passatger seu i futur client d’algun dels seus competidors, que respecten un poc més la llengua, la cultura i la història del meu país i com a mínim són un poc més intel.ligents per no fer-ne motiu de polèmica.
http://www.vueling.com/
http://www.clickair.com/
http://www.spanair.com/
http://www.aireuropa.com/
http://www.ryanair.com/
http://www.easyjet.com/

Barenboim

D’ençà de la Segona Guerra Mundial, ben igual que com ha passat amb Nietzsche, hi ha hagut una certa tendència a estigmatitzar l’obra de Wagner pel fet que la seva música era predilecta entre les elits culturals del nazisme. Aquest pecat l’ha acompanyat fins als nostres dies –record no fa masses anys una frase del genial Woody Allen dient més o menys: “quan escolt Wagner em venen unes ganes incontrolables d’envair Polònia”-.

Crec que és una collonada, ben igual que ho seria per exemple menysprear Neruda només perquè va dedicar una oda a Stalin, així com també pens que la crítica hauria de venir sempre per la banda estètica –musical en aquest cas-.
És precisament per açò que trob especialment remarcable la feina de reivindicació que en fa Daniel Barenboim des de la direcció de la Staatskapelle de Berlín, la mateixa orquestra que –dirigida fins al 1945 per Herbert von Karajan- apareix com a personatge secundari en un dels capítols de “les Benignes” de Jonathan Little. Fixau-vos-hi bé: un jueu amb passaport israelià que s’atreveix a reivindicar Wagner des de la direcció de l’orquestra més antiga de Berlín. La circumstància dóna un bon perfil del personatge, però és que a més, Barenboim s’ha destacat com una de les veus més lúcides que des del sionisme aporta una mirada diferent al conflicte entre israelians i palestins. S’enorgulleix de ser el primer israelià amb passaport palestí, va ser cofundador d’una orquestra formada per joves de les dues comunitats i és un opinador habitual de la situació del seu país, sovint amb una mirada bastant enfora dels discursos oficials.

Amb aquestes credencials, es presentà ahir vespre al Luna Park i jo, que tenc una educació musical tirant a escassa, vaig xalar com un fillet amb dues hores i mitja de Wagner i Malher.

Per acabar de rematar la feina, al final del concert va prendre la paraula per, després de deixar clar que no era amic dels discursos perquè segons diu la música s’explica tota sola, fer valer la seva condició d’argentí de naixement i fotre un paquet monumental als responsables que les obres de remodelació del Teatro Colón, que la setmana vinent farà 100 anys, encara estiguin sense acabar i ajornades sine die. I no només als responsables directes: fent servir la lletra de l’himne nacional, va amollar "En nuestro Himno se habla de los laureles que conquistamos: 'Sean eternos los laureles que supimos conseguir'. Los laureles no son eternos: hay que reinventarlos todos los días." I dit açò va fer posar tothom dret i en posició de ferms en engegar les primeres notes de l’himne per acabar d’esquena a l’orquestra, dirigint les veus dels 4.000 espectadors que cantaven precisament allò que: Oíd, mortales, el grito sagrado:"¡libertad, libertad, libertad!"

I clar, jo, que no estic massa acostumat a sentir l’emoció patriòtica davant la solemnitat de l’himne nacional, vaig haver de dissimular al costat dels meus veïns de grada, una família que va estar xerrant en coreà durant tot el concert i que cantaren l’himne amb un accent portenyo envejable.

I tot açò al mític Luna Park, on a la mitja part apareixen els venedors per temptar-se amb unes crispetes, un hot dog i una coca-cola. Wagner i salsitxa de frankfurt, hi ha una combinació millor?

Luna Park

El Luna Park és l’escenari per excel.lència, on s’han oficiat tota casta d’espectacles, musicals -la llista dels artistes que hi han passat és interminable- esportius, teatrals, polítics o sindicals. Sense anar més lluny fa dues setmanes s’hi va celebrar l’aniversari de la creació de l’estat d’Israel i dimarts passat Nestor Krichner hi feia un míting-. Una cosa així com el Palau Sant Jordi però amb 70 anys d’història.
Espai de la meva mitologia musical per obra i gràcia de les cançons d’Andrés Calamaro molt abans d’haver-hi estat, ara hi pas per davant cada dia camí de la feina i precisament en un d’aquests viatges m’hi vaig aturar la setmana passada per donar-li un cop d’ull a la programació i en vaig sortir amb una entrada pel meu primer Luna Park. Contra tot pronòstic, ni Calamaro, ni Charly Garcia, ni Andy Chango, ni Manos de Topo. El meu debut al Luna Park serà d’aquí una estona un concert de la Staatskapelle de Berlín, dirigida per Daniel Barenboim, amb un programa de Malher i Wagner.

2,5 milions

Llegesc al diario insular que el Menorca Bàsquet reclama a les diverses administracions públiques, (és a dir: als pagadors d’impostos illencs, en definitiva) un total de 2,5 milions d’euros que sembla esser que li deuen en virtut de diversos convenis que es van signar ara fa un any –en plena campanya electoral- amb aquestes adminsitracions.
Posant per endavant les meves escasses simpaties per determinats personatges i representacions de l’ideari col.lectiu que simbolitza aquest club, així com el meu nul interès en el básquet professional, voldria només fer un parell de reflexions sobre el tema, en qualitat de cofinançador de la festa:

Després de –si no vaig errat- tres anys seguits a la primera lliga europea (així és com s’autoproclama l’ACB) i d’un procés de professionalització de l’equip, ¿voleu dir que no és hora de començar a pensar en fer una passa més i professionalitzar/privatitzar també el compte de resultats?
Especialment, en un moment en què els comptes publics de la comunitat autònoma sembla que no es troben en un context d’especial exhuberància, i quan el context macroeconòmic –la crisi que ara ja no dubta ningú que s’ha desfermat- induiria a pensar –en termes keynessians clàssics- que el què hauria de fer l’estat és dedicar la despesa pública a mirar d’incentivar l’activiatat econòmica –via obra pública per exemple- en comptes de pagar subsidis que en el millor dels casos serveixen per generar un parell de dotzenes de llocs de treball.
Finalment, i per posar-ho en context amb la realitat que ara mateix estic vivint, una comparació: des de l’any 2001, l’estat argentí té en marxa un pla d’assistència a les famílies sense ingressos econòmics regulars anomenat “plan jefes y jefas de família”. Mitjançant aquest instrument, cada més els cap de família reben un ajut econòmic per cobrir les necessitats bàsiques d’alimentació. Amb els doblers que li devem els contribuents illencs al Menorca Bàsquet, es paga el menjar de 50.000 famílies durant un mes.

Amb les meves més sinceres disculpes a la mitja dotzena de lectors de bloc amb simpaties lasallistes.