dissabte, 23 d’agost del 2008

La maledicció dels recursos naturals

En la meva època d’estudiant a la facultat d’econòmiques, una de les teories que vaig escoltar diverses vegades és la de la maledicció dels recursos natruals. Essencialment, aquesta teoria sosté que la presència de recursos naturals abundants sol convertir-se per als països que els disfruten en una autèntica maledicció. En primer lloc perquè la riquesa natural atreu poderosos interessos no necessàriament alineats amb l’interés general del país i en segon lloc perquè la facilitat d’obtenció de recursos tendeix a fer tornar vessuts individus i capitals, en el sentit que no hi ha estímul per a la formació de capital humà, d’innovació i de valor afegit. Proves d’aquesta teoria n’hi ha a manta, essent el més clàssic el dels països petroliers, -Irak, Veneçuela, Nigèria, l’Arabia Saudita, la Unió Soviètica, Indonèsia en son només sis exemples-. Un altre exemple en serien els països diamantífers, Zimabwe, Angola, Sierra Leona i finalment, també, els països amb riquesa agrícola –Sicíla,graner secular d’Itàlia- o les platacions fruiteres de l’Equador i Perú, i dels països centreamericans-.
Com ja he dit en més d’una ocasió, l’Argentina és el paradís dels economistes, ja que la curta història del país és un complet manual de macroeconomia. En el cas dels recursos naturals, per partida doble. Si bé ens els inicis de la colonització espanyola l’argent que donà nom al riu que més tard esdevindria nom de la nova patria venia de l’altiplà andí, ben aviat es va veure que l’extensíssim hinterland de Buenos Aires tenia un potencial agrícola important. Una primera constatació de la maledicció dels recursos naturals és el fet que fins ben entrada la segona meitat del segle XIX, les vaques es matàven només per aprofitar-ne comercialment el cuiro i el sistema d’explotació consistia a amollar els ramats en situació de semisalvatgia durant llarguissims mesos per ajuntar-los i fer recompte un vegada per any amb un sistema molt semblant al què faria servir un pescador d’almadrava: tantes n’ajuntam, tantes en matam.
Llavors el sistema es va afinar mínimament i va donar lloc al tombant dels segles XIX i XX a la vuitena potència econòmica del món. Una economia que comprava mobles i habitacions sencers a París i se les feia dur en barco, però que era totalment dependent de les importacions de qualsevol producte manufacturat.
Més tard arribà la maledicció del petroli en forma d’extensos jaciments al remot Sud del país. Vestigi d’aquesta nova palga, encara avui en dia pagam la benzina, el gas i l’electricitat a preus irrisoris (un litre de gasoil és avui més barat que un de llet i no precisament perquè hi manquin vaques).
Finalment, amb l’explosió de la demanda alimentària dels nous països emergents, la maledicció torna a aparèixer al país en forma de guerra entre estat i terratinents, entre capital i província, entre unitaris i federalistes per veure qui i com s’apropia de la renda extraordinària generada per uns preus internacionals totalment desbocats. I mentrestant, l’Uruguai, un país més petit territorialment parlant que la província de Buenos Aires, exporta a hores d’ara més tones de carn que l’Argentina. Això sí: apart de en futbol, també som líders mundials en el consum de carn per càpita: prop de 90 kilos per persona i any. Però és que és tan bona,...

Legal

Creative Commons License
obra de Binibloc està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Compartir Igual 2.5 Argentina de Creative Commons
Creat a partir d'una obra disponible a binibloc.blogspot.com