D'aquí poques hores, en una data tan poc catòlica com un primer de maig, as Castell batejaran amb un nou gegantó, amb el nom de Xec i -supos, perquè encara no n'he vist cap imatge- amb llarga barba i pipa a mos.
I jo des de la distància, m'imagin que en Quico -en Xec- Calvet partirà de s'arenal de Binibèquer, ara que encara hi deu haver tranquil.litat i no massa guiris, i passant per davant l'Aire, amarrarà suvora es moll den Pons, a sa punta de Calasfonts per mirar-s'ho tot des de la seva Porta d'Eos.
Just ara que falten pocs dies per una nova edició de l'Encontre de Poetes dels Països Catalans que ell va engegar i que na Montse, n'Hèctor i en Jordi s'encarreguen de continuar.
Ja tenc ganes de veure'l ballar a la davallada de caixers per Sant Jaume.
dimecres, 30 d’abril del 2008
diumenge, 27 d’abril del 2008
Inventari de lectures (II)
De l'època en què érem més joves i amb en Joel provàvem d'assajar crítica literària a les pàgines del Diario Insular, d'on per cert en vam sortir rebotats (de fet, no es pot sortir d'altra manera, del Menorca) per una censura prèvia de la ressenya de l'excel.lent Borja Papa de Joan Francesc Mira ("Ja haurieu de saber qui és el principal accionista des diari, i aquest llibre,....." van ser les paraules textuals). D'aquesta època, deia, record que diverses vegades em va sorgir el neguit d'haver de fer una crítica negativa d'un llibre que no m'hagués agradat. M'explic: el neguit venia pel fet que evidentment no cobràvem un duro i ens consideràvem més que pagats per cert editor de la ciutat de València que molt amablement ens remetia les seves novetats. Essent així que davant d'un llibre fluixet o tirant a flac, optàvem davant de la inevitable crítica negativa pel silenci pietós.
Fins aquí la introducció-justificació de perquè no inclouré dins de l'actualització de lectures (que no vol dir compres, com molt bé distingeix en J. Podrit) El Sueño, de Cesar Aira, de qui qualcú proper que en coneix més la trajectòria em va dir un dia que el seu problema és que publica tot el què escriu -talment com en Calamaro a l'època d'El Salmón-. La llista actualitzada, censures apart, és idò:
Miranda France, Malos tiempos en Buenos Aires és un llibre al què hi anava al darrere des de mitjans del 2002 quan vaig aterrar per primera vegada a aquesta banda del món. Finalment ara, sis anys després el trob d'oferta (4 pesos, és a dir 80 cèntims d'euro!!!!!!) a baix de casa. És la crònica d'una periodista anglesa que va viure dos anys a la ciutat a mitjans dels 90. El què m'ha resultat més divertit és el joc de comparar les petites catàstrofes quotidianes de fa quinze anys amb les d'avui dia, per veure'n les extingides i aquelles que tenen tots els nombres per esdevenir endèmiques. Publicat per Plaza & Janés en la traducció espanyola amb pròleg de Marta Pessarrodona.
Julio Llamazars, Luna de Lobos de Seix Barral va ser un regal d'aniversari amb un poc de retard, però l'espera va valer la pena. (El meu agraïment al regalador). Un retrat intermitent, breu però per açò especialment contundent, dels maquis de final de la guerra civil a les muntanyes cantàbriques. Com podeu suposar, no acaba bé.
Rodrigo Rey Rosa, Caballeriza, també de Seix Barral i aquest sí, un autèntic impacte. Jo el coneixia de traductor de Paul Bowles, i me va cridar en una de les llibreries de Corrientes a la taula de les ofertes (és ben curiós açò dels circuïts de distribució editorial: dos anys després de la publicació, molts dels exemplars publicats a Barcelona desapareixen de les llibreries catalanes per acabar tornant a surar, a un 10% del preu inicial -vorejant perillosament el preu de cost del paper de diari per reciclar- a les llibreries de Buenos Aires. I així, anar engrandint la pila de llibres per llegir,.....). Si Llamazares és sintètic, Rey Rosa basteix (amb la tipografia generosa de les edicions de Seix Barral i amb un fart de pàgines d'inici de capítol mig en blanc) un autèntic fresc de la societat guatemalteca en poc ménys de 150 pàgines. Absolutament recomanable per llegir un capvespre de mitja caloreta assegut aprop de la mar, o com vaig fer jo, a prop del Riu.
Fins aquí la introducció-justificació de perquè no inclouré dins de l'actualització de lectures (que no vol dir compres, com molt bé distingeix en J. Podrit) El Sueño, de Cesar Aira, de qui qualcú proper que en coneix més la trajectòria em va dir un dia que el seu problema és que publica tot el què escriu -talment com en Calamaro a l'època d'El Salmón-. La llista actualitzada, censures apart, és idò:
Miranda France, Malos tiempos en Buenos Aires és un llibre al què hi anava al darrere des de mitjans del 2002 quan vaig aterrar per primera vegada a aquesta banda del món. Finalment ara, sis anys després el trob d'oferta (4 pesos, és a dir 80 cèntims d'euro!!!!!!) a baix de casa. És la crònica d'una periodista anglesa que va viure dos anys a la ciutat a mitjans dels 90. El què m'ha resultat més divertit és el joc de comparar les petites catàstrofes quotidianes de fa quinze anys amb les d'avui dia, per veure'n les extingides i aquelles que tenen tots els nombres per esdevenir endèmiques. Publicat per Plaza & Janés en la traducció espanyola amb pròleg de Marta Pessarrodona.
Julio Llamazars, Luna de Lobos de Seix Barral va ser un regal d'aniversari amb un poc de retard, però l'espera va valer la pena. (El meu agraïment al regalador). Un retrat intermitent, breu però per açò especialment contundent, dels maquis de final de la guerra civil a les muntanyes cantàbriques. Com podeu suposar, no acaba bé.
Rodrigo Rey Rosa, Caballeriza, també de Seix Barral i aquest sí, un autèntic impacte. Jo el coneixia de traductor de Paul Bowles, i me va cridar en una de les llibreries de Corrientes a la taula de les ofertes (és ben curiós açò dels circuïts de distribució editorial: dos anys després de la publicació, molts dels exemplars publicats a Barcelona desapareixen de les llibreries catalanes per acabar tornant a surar, a un 10% del preu inicial -vorejant perillosament el preu de cost del paper de diari per reciclar- a les llibreries de Buenos Aires. I així, anar engrandint la pila de llibres per llegir,.....). Si Llamazares és sintètic, Rey Rosa basteix (amb la tipografia generosa de les edicions de Seix Barral i amb un fart de pàgines d'inici de capítol mig en blanc) un autèntic fresc de la societat guatemalteca en poc ménys de 150 pàgines. Absolutament recomanable per llegir un capvespre de mitja caloreta assegut aprop de la mar, o com vaig fer jo, a prop del Riu.
dissabte, 26 d’abril del 2008
Línea 20
Abans d'ahir vaig fer el recorregut sencer de la línia 20, des de Lomas de Zamora fins al centre de Buenos Aires.
Una hora i mitja de viatge realment il.lustrador del paisatge humà i urbà que rodeja la capital.
Excepte per la banda de llevant on fa límit amb el Riu de la Plata, la continuitat urbanísitca de Buenos Aires s'exten, Pampa enllà, cap al Nord, Oest i Sud atravessant l'avinguda General Paz, que marca el límit administratiu de la Capital Federal. El canvi més tangible és, sens dubte, el de l'uniforme de la policia de la província, amb un historial més sinistre que la Federal, que és la que té jurisdicció intramurs. Així el principal indicador que s'entra a la Província són els controls de policia -talment un post fronterer- que marquen els canvis de jurisdicció.
La línia 20 fa la major part del seu recorregut pel quarter sud del conurbano, Lomas de Zamora, Lanús i Avellaneda. No deixa de ser simptomàtic que sigui precisament al sud de la gran ciutat on les condicions de vida són més precàries, ben al contrari del sector nord, plè de barris privats i de centres comercials.
Cal tenir en compte que dels 12 milions d'habitants de del Gran Buenos Aires, només 3 viuen a la Capital Federal. La major part d'aquesta aglomeració té els seus orígens en els anys 40 i 50 i curiosament, obeeix a un procés migratori de caràcter intern: incentivades pel procés d'industrialització dels anys 30-40-50, masses de treballadors procedents de l'interior del país, arriben a Buenos Aires. És en certa manera, el reflux del corrent migratori de principis de segle, que procedent del sud d'europa, desembarcava als molls de la Boca per tot seguit prosseguir viatge cap a l'interior agrícola i en plè porcés de colonització del país.
La configuració actual del paisatge així com bona part de les mancances de la zona obeeixen al procés de creació d'aquest espai: un sistema basat en parcel.lar extensions de terreny prèviament agrícola sense fer-hi cap procés urbanitzador i vendre'l a preus molt baixos als nous treballadors procedents de l'interior. D'aquesta manera, es configuren ciutats senceres sense carrers delimitats, sanejament o conduccions d'aigua o electricitat on cada família es construeix en precari el seu habitatge unifamiliar. Un procés que va seguir fins a la darrera dictadura, que va posar fi al sistema de parcel.lació sense serveis i que va tenir com a efecte secundari un increment espectacular del preu del sòl.
Doncs bé, amb l'orígen al costat d'un Carrefour amb multicines i el campus d'una universitat privada, el 20 s'interna en el centre urbà de Lomas, de Lanus i d'Avellaneda, corrent per trams d'avinguda sense asfaltar i per carrers inundats d'una aigua que dubtosament deu ser de pluja (fa 20 dies que no plou). Açò sí, amb un teixit comercial que ja voldrien molts centres de ciutat europeus: mecànics, carnisseries, cibers i quioscos abunden en tot el recorregut, així com negocis de delivery d'empanadas (iguals, m'imagin, com el que la setmana passada va sortir a les notícies sota el titular: "clausuran negocio de empandas: hallaron carne de perro en la heladera" i jo, que no ho podria jurar però crec que a Viet-nam en vaig menjar, de ca, i tampoc era tan diferent de la vedella,...).
Tot un paisatge urbà, pens, a anys llum de les baralles entre el govern i els terratinents, i de l'evolució de la balança de pagaments o de la cotització del dòlar. A 40 minuts escassos de Puerto Madero, la zona més de moda del moment.
Una hora i mitja de viatge realment il.lustrador del paisatge humà i urbà que rodeja la capital.
Excepte per la banda de llevant on fa límit amb el Riu de la Plata, la continuitat urbanísitca de Buenos Aires s'exten, Pampa enllà, cap al Nord, Oest i Sud atravessant l'avinguda General Paz, que marca el límit administratiu de la Capital Federal. El canvi més tangible és, sens dubte, el de l'uniforme de la policia de la província, amb un historial més sinistre que la Federal, que és la que té jurisdicció intramurs. Així el principal indicador que s'entra a la Província són els controls de policia -talment un post fronterer- que marquen els canvis de jurisdicció.
La línia 20 fa la major part del seu recorregut pel quarter sud del conurbano, Lomas de Zamora, Lanús i Avellaneda. No deixa de ser simptomàtic que sigui precisament al sud de la gran ciutat on les condicions de vida són més precàries, ben al contrari del sector nord, plè de barris privats i de centres comercials.
Cal tenir en compte que dels 12 milions d'habitants de del Gran Buenos Aires, només 3 viuen a la Capital Federal. La major part d'aquesta aglomeració té els seus orígens en els anys 40 i 50 i curiosament, obeeix a un procés migratori de caràcter intern: incentivades pel procés d'industrialització dels anys 30-40-50, masses de treballadors procedents de l'interior del país, arriben a Buenos Aires. És en certa manera, el reflux del corrent migratori de principis de segle, que procedent del sud d'europa, desembarcava als molls de la Boca per tot seguit prosseguir viatge cap a l'interior agrícola i en plè porcés de colonització del país.
La configuració actual del paisatge així com bona part de les mancances de la zona obeeixen al procés de creació d'aquest espai: un sistema basat en parcel.lar extensions de terreny prèviament agrícola sense fer-hi cap procés urbanitzador i vendre'l a preus molt baixos als nous treballadors procedents de l'interior. D'aquesta manera, es configuren ciutats senceres sense carrers delimitats, sanejament o conduccions d'aigua o electricitat on cada família es construeix en precari el seu habitatge unifamiliar. Un procés que va seguir fins a la darrera dictadura, que va posar fi al sistema de parcel.lació sense serveis i que va tenir com a efecte secundari un increment espectacular del preu del sòl.
Doncs bé, amb l'orígen al costat d'un Carrefour amb multicines i el campus d'una universitat privada, el 20 s'interna en el centre urbà de Lomas, de Lanus i d'Avellaneda, corrent per trams d'avinguda sense asfaltar i per carrers inundats d'una aigua que dubtosament deu ser de pluja (fa 20 dies que no plou). Açò sí, amb un teixit comercial que ja voldrien molts centres de ciutat europeus: mecànics, carnisseries, cibers i quioscos abunden en tot el recorregut, així com negocis de delivery d'empanadas (iguals, m'imagin, com el que la setmana passada va sortir a les notícies sota el titular: "clausuran negocio de empandas: hallaron carne de perro en la heladera" i jo, que no ho podria jurar però crec que a Viet-nam en vaig menjar, de ca, i tampoc era tan diferent de la vedella,...).
Tot un paisatge urbà, pens, a anys llum de les baralles entre el govern i els terratinents, i de l'evolució de la balança de pagaments o de la cotització del dòlar. A 40 minuts escassos de Puerto Madero, la zona més de moda del moment.
dilluns, 21 d’abril del 2008
Ford Falcon
Ahir vaig veure un Ford Falcon a la cantonada de Callao y Santa Fé.
La primera vegada de que vaig arribar a Buenos Aires l'any 2002, en la fase més dura de la darrera crisi, la visió d'un Falcon era molt més habitual i supòs que per açò mateix, perquè ara ja no és tan normal veure'ls circulant, que la seva visió me va tornar una extranya sensació a l'estómac.
En la iconografia argentina dels anys 60 i 70, el Falcon és la imatge del progrés, de l'èxit, del somni americà, l'objecte de desig dels qui progressen i es poden per primera vegada comprar un cotxe. De fabricació nacional, és també, un símbol de la potència industrial del país, capaç d'instal.lar plantes de fabricació dels mateixos cotxes que es venen als EUA.
Hi ha però, una contracara sinistra del Ford Falcon. Un dels seus principals atributs, la generosa capacitat del portaequipatges el va convertir en el vehicle perfecte pels Grupos de Tareas encarregats de les detencions il.legals durant el Proceso de Reorganización Nacional. Així, la imatge sinistra d'un Ford Falcon verd oliva sense plaques de matrícula aparcat en qualsevol cap de cantó mal il.luminat de la nit portenya esdevenia preludi de l'aplicació sense pietat de la doctrina de aniqulación de la subversión en paraules textuals del General Videla. Irònicament, qualcuns dels involuntaris passatgers del maleter del Ford Falcon van ser els mateixos treballadors de les cadenes de muntatge de la Ford, denunciats pels seus empleadors.
Cada vegada se'n veuen menys, de Ford Falcon pels carrers de Buenos Aires. I jo pens que potser és millor.
La primera vegada de que vaig arribar a Buenos Aires l'any 2002, en la fase més dura de la darrera crisi, la visió d'un Falcon era molt més habitual i supòs que per açò mateix, perquè ara ja no és tan normal veure'ls circulant, que la seva visió me va tornar una extranya sensació a l'estómac.
En la iconografia argentina dels anys 60 i 70, el Falcon és la imatge del progrés, de l'èxit, del somni americà, l'objecte de desig dels qui progressen i es poden per primera vegada comprar un cotxe. De fabricació nacional, és també, un símbol de la potència industrial del país, capaç d'instal.lar plantes de fabricació dels mateixos cotxes que es venen als EUA.
Hi ha però, una contracara sinistra del Ford Falcon. Un dels seus principals atributs, la generosa capacitat del portaequipatges el va convertir en el vehicle perfecte pels Grupos de Tareas encarregats de les detencions il.legals durant el Proceso de Reorganización Nacional. Així, la imatge sinistra d'un Ford Falcon verd oliva sense plaques de matrícula aparcat en qualsevol cap de cantó mal il.luminat de la nit portenya esdevenia preludi de l'aplicació sense pietat de la doctrina de aniqulación de la subversión en paraules textuals del General Videla. Irònicament, qualcuns dels involuntaris passatgers del maleter del Ford Falcon van ser els mateixos treballadors de les cadenes de muntatge de la Ford, denunciats pels seus empleadors.
Cada vegada se'n veuen menys, de Ford Falcon pels carrers de Buenos Aires. I jo pens que potser és millor.
Terror a la Plaça Miranda?
Al diari La Nación d'avui, apareix aquesta nota que fa referència a un suposat cas d'agressió a la comissaria de la Plaça Miranda de Maó. Com que no és el primer cas de suposats abusos de poder a la comissaria de la policia nacional espanyola a Maó (aquí en teniu un altre de ben recent). I com que dubt que ni el diario insular, s'ultima trola o l'inmundo se'n facin ressò, us n'adjunt l'enllaç.
Me queda el dubte -un pèl maliciós si voleu- de quina hauria estat la difusió de la notícia en cas que el cos de seguretat implicat fós -per exemple- els mossos d'esquadra. Açò i el neguit que la pressumpta víctima hagi deixat la defensa dels seus drets en mans del ciudadano Quevedo.
Me queda el dubte -un pèl maliciós si voleu- de quina hauria estat la difusió de la notícia en cas que el cos de seguretat implicat fós -per exemple- els mossos d'esquadra. Açò i el neguit que la pressumpta víctima hagi deixat la defensa dels seus drets en mans del ciudadano Quevedo.
diumenge, 20 d’abril del 2008
Aprenent de blogger
El procés de mantenir la criatura Binibloc en marxa, a part de rebre el feedback dels sempre massa benevolents amics i el més realista dels lectors anònims, implica cada dia nous reptes de caràcter tècnic i també de contingut que fan que aquest procés sigui -també- d'aprenentage continuat.
Un exemple és tot el què fa referència a maquetació, tipografia, fons de pantalla, enllaços, configuració, etc,... He de confessar que som totalment profà en el tema i que l'evolució del què els anglosaxons en diuen "look and feel" del bloc és fruit de l'antiquíssim i no per açò menys científic mètode de prova i error. Prova i error per exemple en la introducció dels enllaços i de la seva ordenació i classificació. Una àrea a la que no hi he dedicat massa temps i que hauria de créixer i evolucionar a curt termini.
Ara per ara, però estic enrocat en la recerca d'un sistema de traducció que doni resposta a un parell de peticions de no catalano parlants d'accedir (amb tota la precaució que demanen els sistemes automàtics de traducció) a una versió espanyola i anglesa del bloc. He fet un parell de provatures però pel moment no són del tot satisfactòries.
Un altre tema on pel moment me n'estic sortint millor i que vaig incorporar inicialment amb la intenció de provar l'eina és el tema dels anuncis de google mitjançant adsense. És senzill, no molesta massa a la pàgina i de moment m'està pagant el cost del ciber i els alfajores.
M'agradaria que aquesta entrada serveixi per captar queixes, suggerències o preguntes dels lectors.
Res més, me'n vaig a aprofitar que l'smog ha donat un parell d'hores de treva a caminar el passeig marítim i a veure els hi va la jornada als pescadors de canya.
Un exemple és tot el què fa referència a maquetació, tipografia, fons de pantalla, enllaços, configuració, etc,... He de confessar que som totalment profà en el tema i que l'evolució del què els anglosaxons en diuen "look and feel" del bloc és fruit de l'antiquíssim i no per açò menys científic mètode de prova i error. Prova i error per exemple en la introducció dels enllaços i de la seva ordenació i classificació. Una àrea a la que no hi he dedicat massa temps i que hauria de créixer i evolucionar a curt termini.
Ara per ara, però estic enrocat en la recerca d'un sistema de traducció que doni resposta a un parell de peticions de no catalano parlants d'accedir (amb tota la precaució que demanen els sistemes automàtics de traducció) a una versió espanyola i anglesa del bloc. He fet un parell de provatures però pel moment no són del tot satisfactòries.
Un altre tema on pel moment me n'estic sortint millor i que vaig incorporar inicialment amb la intenció de provar l'eina és el tema dels anuncis de google mitjançant adsense. És senzill, no molesta massa a la pàgina i de moment m'està pagant el cost del ciber i els alfajores.
M'agradaria que aquesta entrada serveixi per captar queixes, suggerències o preguntes dels lectors.
Res més, me'n vaig a aprofitar que l'smog ha donat un parell d'hores de treva a caminar el passeig marítim i a veure els hi va la jornada als pescadors de canya.
dijous, 17 d’abril del 2008
Malvinas
El primer festiu que vaig gaudir tot just arribat a Buenos Aires té (com la major part dels festius d'aquest país) un component de construcció de l'imaginari civico-nacional molt diferent de la caterva de festius de caràcter religiós amb què l'estat monàrquic i suposadament aconfesional que em dóna el passaport de la Unió Europea ens té acostumats.
El dos d'abril és el dia de Malvinas Argentinas.
Se celebra la gesta dels militars que en aquesta data de l'any 1982 van aixecar l'ensenya nacional a Port Stanley, rebatejat per a la ocasió com a Puerto Argentino, com a primer acte de la guerra de l'Atlàntic Sud, neutralitzant el poder d'un parell de dotzenes de militars britànics que evidentment van oposar poca resistència.
A diferència del què estem acostumats a fer els catalans (11 de setembre, 25 d'abril, 9 de juliol,...), aquí les derrotes no se celebren, per tant el dia de la reivindicació i l'exaltació patriòtica és el 2 d'abril, i no el 14 de juny, dia de la rendició. No pretenc fer-ne un resum, aquí en teniu la versió britànica i aquí l'argentina.
Si que m'agradaria fer menció a l'impacte de la guerra vista a través del prisma d'una cançó, una novel.la i una pel.licula, o el què és el mateix, la mirada d'un britànic, un dissident i un veterà.
Brothers in Arms una més de les genialitats dels Dire Straits -en som un fan absolut i la llista de peces memorables és llarga, llarga-. Captura de forma magistral la melancolía i l'ambient opressiu des de les muntanyes cobertes de boira amb què comença la primera estrofa fins al cant final a l'amistat i a la solidaritat en el althogh they did hurt me so bad, you did not desert me my brothers in arms i el we are fools to make war on our brothers in arms final.
Vaig llegir Los pichiciegos de Fogwill a partir de la recomanació d'una fan incondicional seva i certament va ser tot un enlluernament, que continua avui dia cada vegada que trob qualque cosa seva que encara no he llegit. La qualitat èpica del relat així com la potència, breu, intensa de la seva prosa resulten encara més enlluernadores si tenim en compte que l'obra va ser escrita durant el mes de maig del 82, mentre es desenvolupaven els combats que serveixen de teló de fons de l'obra, des de l'exili brasiler de l'autor i que per tant estem davant d'un exercici pur de ficció a partir d'un substrat històric.
Iluminados por el fuego de Tristan Bauer retrata de forma crua, directa i molt aclaridora el vessant més pervers de la lògica de guerra dels comandants militars argentins de l'època. Una lògica que els hi fa enviar reclutes tot just acabats d'ingressar al servei militar obligatori a combatre mal equipats i amb roba totalment inadequada a un hivernt gairebé antartic contra l'exercit professional del Regne Unit format en la major part per mercenaris gurkas. Una lògica en definitiva que demostra ben a les clares que els oficials i militars de carrera son bons, molt bons , fent la feina a la que estan acostumats i que eufemisticament es fa dir combatre la subversió, mitjancant segrestos, tortures, violacions i desaparicions de persones, però que es mostren totalment incapacos a l'hora de plantejar una guerra amb un esquema classic.
El dos d'abril és el dia de Malvinas Argentinas.
Se celebra la gesta dels militars que en aquesta data de l'any 1982 van aixecar l'ensenya nacional a Port Stanley, rebatejat per a la ocasió com a Puerto Argentino, com a primer acte de la guerra de l'Atlàntic Sud, neutralitzant el poder d'un parell de dotzenes de militars britànics que evidentment van oposar poca resistència.
A diferència del què estem acostumats a fer els catalans (11 de setembre, 25 d'abril, 9 de juliol,...), aquí les derrotes no se celebren, per tant el dia de la reivindicació i l'exaltació patriòtica és el 2 d'abril, i no el 14 de juny, dia de la rendició. No pretenc fer-ne un resum, aquí en teniu la versió britànica i aquí l'argentina.
Si que m'agradaria fer menció a l'impacte de la guerra vista a través del prisma d'una cançó, una novel.la i una pel.licula, o el què és el mateix, la mirada d'un britànic, un dissident i un veterà.
Brothers in Arms una més de les genialitats dels Dire Straits -en som un fan absolut i la llista de peces memorables és llarga, llarga-. Captura de forma magistral la melancolía i l'ambient opressiu des de les muntanyes cobertes de boira amb què comença la primera estrofa fins al cant final a l'amistat i a la solidaritat en el althogh they did hurt me so bad, you did not desert me my brothers in arms i el we are fools to make war on our brothers in arms final.
Vaig llegir Los pichiciegos de Fogwill a partir de la recomanació d'una fan incondicional seva i certament va ser tot un enlluernament, que continua avui dia cada vegada que trob qualque cosa seva que encara no he llegit. La qualitat èpica del relat així com la potència, breu, intensa de la seva prosa resulten encara més enlluernadores si tenim en compte que l'obra va ser escrita durant el mes de maig del 82, mentre es desenvolupaven els combats que serveixen de teló de fons de l'obra, des de l'exili brasiler de l'autor i que per tant estem davant d'un exercici pur de ficció a partir d'un substrat històric.
Iluminados por el fuego de Tristan Bauer retrata de forma crua, directa i molt aclaridora el vessant més pervers de la lògica de guerra dels comandants militars argentins de l'època. Una lògica que els hi fa enviar reclutes tot just acabats d'ingressar al servei militar obligatori a combatre mal equipats i amb roba totalment inadequada a un hivernt gairebé antartic contra l'exercit professional del Regne Unit format en la major part per mercenaris gurkas. Una lògica en definitiva que demostra ben a les clares que els oficials i militars de carrera son bons, molt bons , fent la feina a la que estan acostumats i que eufemisticament es fa dir combatre la subversió, mitjancant segrestos, tortures, violacions i desaparicions de persones, però que es mostren totalment incapacos a l'hora de plantejar una guerra amb un esquema classic.
dimecres, 16 d’abril del 2008
Smog!
De cop, tal com si del Londres de principis del segle passat es tractàs, el mantell ocre i agre del smog ha caigut damunt la ciutat.
Humo y muerte obren els titulars dels canals de notícies, i és que més enllà de la curiositat meteorològica, que ja fa uns quants dies que dura als voltants de Buenos Aires i que avui finalment ha arribat al centre de la ciutat, l'aparició sobtada dels nivolats baixos de fum a les vies d'accés a la ciutat ha estat causa directa o indirecta de més de 10 accidents mortals en la darrera setmana, a més de cancel.lacions i retards en ports i aeroports.
El més sorprenent del cas és que l'orígen del fum que deriva en smog està perfectament indentificat i localitzat: resulta que uns quants pagesos (per qualificar-los d'alguna manera) s'han dedicat a llaurar les finques fins ara dedicades a l'engreix de vaques per tal de convertir-les en molt més lucratius camps de soja fent servir una tècnica de cultiu del neolític s'han arribat fins a l'extrem de barlovent del camp li han fotut foc. I tot açò a escala americana: és a dir en una extensió d'unes 65 mil hectàrees situades en unes quantes illes del delta del Paraná.
A hores d'ara se sap que els responsables de començar l'incendi argumenten que no hi veuen cap perill de propagació fora de les seves propietats en tractar-se d'illes perfectament delimitades per canals i braços del riu i que els bombers només hi poden fer front per via aèria perquè no compten amb vaixells amb capacitat d'extinció.
I mentrestant, el sol es pon rere un horitzó marronós. Fantasmagòric. Com de dia del judici final.
Humo y muerte obren els titulars dels canals de notícies, i és que més enllà de la curiositat meteorològica, que ja fa uns quants dies que dura als voltants de Buenos Aires i que avui finalment ha arribat al centre de la ciutat, l'aparició sobtada dels nivolats baixos de fum a les vies d'accés a la ciutat ha estat causa directa o indirecta de més de 10 accidents mortals en la darrera setmana, a més de cancel.lacions i retards en ports i aeroports.
El més sorprenent del cas és que l'orígen del fum que deriva en smog està perfectament indentificat i localitzat: resulta que uns quants pagesos (per qualificar-los d'alguna manera) s'han dedicat a llaurar les finques fins ara dedicades a l'engreix de vaques per tal de convertir-les en molt més lucratius camps de soja fent servir una tècnica de cultiu del neolític s'han arribat fins a l'extrem de barlovent del camp li han fotut foc. I tot açò a escala americana: és a dir en una extensió d'unes 65 mil hectàrees situades en unes quantes illes del delta del Paraná.
A hores d'ara se sap que els responsables de començar l'incendi argumenten que no hi veuen cap perill de propagació fora de les seves propietats en tractar-se d'illes perfectament delimitades per canals i braços del riu i que els bombers només hi poden fer front per via aèria perquè no compten amb vaixells amb capacitat d'extinció.
I mentrestant, el sol es pon rere un horitzó marronós. Fantasmagòric. Com de dia del judici final.
dimarts, 15 d’abril del 2008
Sudestada
De cop i sense avisar, l'hivern s'ha entaulat damunt Buenos Aires. En el país dels extrems, la climatología es així de capritxosa: hem passat d'estar prenent una cervesa a les dues de la matianda en màniga curta a la terrassa de la Biela -la cafeteria més xic de Buenos Aires, on un client esbroncava al cambrer perquè el xampany no era prou fred mentre la conversa derivava cap a l'enyor els bons temps del govern den Menem - a una temperatura mínima diumenge al matí de 3 graus.
L'artífex de la tamborinada meteorològica ha estat la sudestada. Equivalent austral de la tramuntanda del golf de lleó, la sudestada puja ( o potser hauria de dir baixa) des de latituds properes als 60 graus sud atravessant sense obstacles destacables la pampa fins a arribar a les ribes del Rio de la Plata.
Com sempre, no manca qui des dels mitjans de comunicació pontifica que aquestes variacions tèrmiques són degudes al canvi climàtic (d'un parell d'anys cap aquí, pràcticament tot és culpa del canvi climàtic). Els mateixos apostols que després de la publicitat lloen el model de desenvolupament agrari basat en arrasar 1 milió de kilòmetres quadrats (Menorca en té poc més de 700) de bosc i marina en els darrers quatre anys per tal de muliplicar per tres la producció anual de soja.
Humilment, m'inclin a pensar més tost, que la memòria climàtica dels humans és molt limitada (qualcú se'n recorda com va ser l'estiu de fa cinc anys????) i més en un país tan jove com aquest.
De la meva època a Barcelona, una de les sensacions més enyorada era la de sentir el vent desfermat en tota la seva potència. El vent no se sent igual a les ciutats: els edificis, la gent, els automòbils: tot s'alia per tal d'esmorteïr la sensació del vent corrent lliure per damunt la terra. El mateix passa aquí: en arribar al brogit infinit de la megalòpoli, la sudestada generalment s'ha de conformar amb netejar el cel i fer caure el termòmetre.
Amb tot, a vegades, la respiració de l'Eol antàrtic s'acaba imposant per damunt de la ciutat i cobra el tribut en forma de branques esqueixades dels ficus gegantins sembrats fa cent anys en els parcs que es volien parisencs i de sostres de xapa de les villas miseria arrencades del cop. I en aquest moment tothom pren consciència que la sudestada torna a ser aquí.
L'artífex de la tamborinada meteorològica ha estat la sudestada. Equivalent austral de la tramuntanda del golf de lleó, la sudestada puja ( o potser hauria de dir baixa) des de latituds properes als 60 graus sud atravessant sense obstacles destacables la pampa fins a arribar a les ribes del Rio de la Plata.
Com sempre, no manca qui des dels mitjans de comunicació pontifica que aquestes variacions tèrmiques són degudes al canvi climàtic (d'un parell d'anys cap aquí, pràcticament tot és culpa del canvi climàtic). Els mateixos apostols que després de la publicitat lloen el model de desenvolupament agrari basat en arrasar 1 milió de kilòmetres quadrats (Menorca en té poc més de 700) de bosc i marina en els darrers quatre anys per tal de muliplicar per tres la producció anual de soja.
Humilment, m'inclin a pensar més tost, que la memòria climàtica dels humans és molt limitada (qualcú se'n recorda com va ser l'estiu de fa cinc anys????) i més en un país tan jove com aquest.
De la meva època a Barcelona, una de les sensacions més enyorada era la de sentir el vent desfermat en tota la seva potència. El vent no se sent igual a les ciutats: els edificis, la gent, els automòbils: tot s'alia per tal d'esmorteïr la sensació del vent corrent lliure per damunt la terra. El mateix passa aquí: en arribar al brogit infinit de la megalòpoli, la sudestada generalment s'ha de conformar amb netejar el cel i fer caure el termòmetre.
Amb tot, a vegades, la respiració de l'Eol antàrtic s'acaba imposant per damunt de la ciutat i cobra el tribut en forma de branques esqueixades dels ficus gegantins sembrats fa cent anys en els parcs que es volien parisencs i de sostres de xapa de les villas miseria arrencades del cop. I en aquest moment tothom pren consciència que la sudestada torna a ser aquí.
diumenge, 13 d’abril del 2008
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Legal
obra de Binibloc està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Compartir Igual 2.5 Argentina de Creative Commons
Creat a partir d'una obra disponible a binibloc.blogspot.com