Paradoxes del divendres

La ciutat que els fosquets de divendres veu omplir-se les cantonades de famílies ben mudades, els al.lots amb posat seriós, jaqueta, corbata, i kipah -que per un profà com jo sempre sembla que ha de caure, amb aquell punt d'equilibir inestable-. La mateixa ciutat que en un quiosc del metro ofereix junt amb la premsa del dia i la inevitable ració de culs i pits en paper couché edicions barates de Sábato i Borges, Llibres d'auto-ajuda i el Mein Kampf de Hitler. Tal com promociona la portada, en edició íntegra traduïda directament de l'original alemany.
Quan hi pas per davant no puc estar de demanar-me fins a quin punt pot un llibre ser tan perillós com per ser prohibit. Supos que la resposta no és en el llibre sinó en els seus lectors,...

Benvinguda la Criatura!

En obrir el correu, aquest missatge:

Hola a tothom!
tenim una notícia molt bona per donar-vos a tots: ja podeu accedir a xalandria.cat !! Ha estat el dia 29 d'agost de 2008 a les 19:35 hores.
Per accedir-hi, heu d'anar a

http://www.xalandria.cat

si voleu actualitzar les vostres "adreces preferides" amb la nova direcció, de totes maneres, si anau a l'antiga, ell mateix es redirigeix cap a xalandria.cat

Ara es tracta que entre tots donem més vida encara que abans a aquest bloc nostre, que detectem possibles fallades i que proposem noves idees, si cal, poc a poc, i un cop ja amb el nou bloc, farem que quedi xulíssim! Ja veureu quant color i possibilitats té Xalandria.cat!

Esperem que entre tots aportem nous i interessants articles i que motivin molts comentaris.

Visca Xalandria.cat !!

-------------------------------------------------------------------------------------------------
Jo ja he actualitzat els meus favorits. Benvinguda la nova Xalandria 2.0 i per molts anys!

El paradís dels ornitòlegs

Diumenge de sol esclatant que ja insinua la primavera que s'atraca.
Dinam uns boníssims Sanguchitos de lomito (panet de llom de vedella cuit d'una peça i molt a poc a poc, durnat unes quantes hores a la parrilla amb llenya de Quebracho Colorado) a ca uns amics. En haver acabat, a fer la vessa damunt l'herba. Mig humida, però amb una temperatura agradable, deixam que els raigs vagin escalfant texans i jerseis, i fins i tot qualque valent assaja màniga curta.
Al cap d'una estona d'èxtasi solar, me criden l'atenció el crits d'una parella de rapinyaires que fan niu -no és la primera vegada que els veig- en un dels pins més alts de la casa. D'una mida prou imponent, la meva limitada cultura ornitològica me limita totalment en la seva identificació, (i els companys a qui deman, si fa, no fa) diria que són semblants a un milà tot i que de vol molt més nerviós, saltant constatnment de branca en branca i sortint a fer passades ràpides per fer fugir una altra parella que clarament els hi disputa el terreny.
Tota l'escena em fa recordar que una de les coses que des del primer viatge em va cridar l'atenció dels paisatges de l'Argentina és la quantitat i diversitat d'aus -especialment de rapinyaires- que s'hi troben.
Ara, ben igual que fa cent cinquanta anys, quan en Hudson passava la seva infantesa fascinat pels ocells

La maledicció dels recursos naturals

En la meva època d’estudiant a la facultat d’econòmiques, una de les teories que vaig escoltar diverses vegades és la de la maledicció dels recursos natruals. Essencialment, aquesta teoria sosté que la presència de recursos naturals abundants sol convertir-se per als països que els disfruten en una autèntica maledicció. En primer lloc perquè la riquesa natural atreu poderosos interessos no necessàriament alineats amb l’interés general del país i en segon lloc perquè la facilitat d’obtenció de recursos tendeix a fer tornar vessuts individus i capitals, en el sentit que no hi ha estímul per a la formació de capital humà, d’innovació i de valor afegit. Proves d’aquesta teoria n’hi ha a manta, essent el més clàssic el dels països petroliers, -Irak, Veneçuela, Nigèria, l’Arabia Saudita, la Unió Soviètica, Indonèsia en son només sis exemples-. Un altre exemple en serien els països diamantífers, Zimabwe, Angola, Sierra Leona i finalment, també, els països amb riquesa agrícola –Sicíla,graner secular d’Itàlia- o les platacions fruiteres de l’Equador i Perú, i dels països centreamericans-.
Com ja he dit en més d’una ocasió, l’Argentina és el paradís dels economistes, ja que la curta història del país és un complet manual de macroeconomia. En el cas dels recursos naturals, per partida doble. Si bé ens els inicis de la colonització espanyola l’argent que donà nom al riu que més tard esdevindria nom de la nova patria venia de l’altiplà andí, ben aviat es va veure que l’extensíssim hinterland de Buenos Aires tenia un potencial agrícola important. Una primera constatació de la maledicció dels recursos naturals és el fet que fins ben entrada la segona meitat del segle XIX, les vaques es matàven només per aprofitar-ne comercialment el cuiro i el sistema d’explotació consistia a amollar els ramats en situació de semisalvatgia durant llarguissims mesos per ajuntar-los i fer recompte un vegada per any amb un sistema molt semblant al què faria servir un pescador d’almadrava: tantes n’ajuntam, tantes en matam.
Llavors el sistema es va afinar mínimament i va donar lloc al tombant dels segles XIX i XX a la vuitena potència econòmica del món. Una economia que comprava mobles i habitacions sencers a París i se les feia dur en barco, però que era totalment dependent de les importacions de qualsevol producte manufacturat.
Més tard arribà la maledicció del petroli en forma d’extensos jaciments al remot Sud del país. Vestigi d’aquesta nova palga, encara avui en dia pagam la benzina, el gas i l’electricitat a preus irrisoris (un litre de gasoil és avui més barat que un de llet i no precisament perquè hi manquin vaques).
Finalment, amb l’explosió de la demanda alimentària dels nous països emergents, la maledicció torna a aparèixer al país en forma de guerra entre estat i terratinents, entre capital i província, entre unitaris i federalistes per veure qui i com s’apropia de la renda extraordinària generada per uns preus internacionals totalment desbocats. I mentrestant, l’Uruguai, un país més petit territorialment parlant que la província de Buenos Aires, exporta a hores d’ara més tones de carn que l’Argentina. Això sí: apart de en futbol, també som líders mundials en el consum de carn per càpita: prop de 90 kilos per persona i any. Però és que és tan bona,...

Manos de topo

Ja fa temps que el meu proveïdor de novetats musicals de referència ens va venir un dia amb un CD d'aquest grup, que va acabar sonant fins a treure fum durant un èpic viatge per terres sardes. De llavors ençà, en som un seguidor declarat.

No és estrany que els "Manos de Topo" ja hagin aparescut diverses vegades a Binibloc. Tal com ells s'autodefineixien, un grup seriós que fa pop elegant.

Magnífica cançó i molt ben aconseguit video-clip.

"El Cartero"

El pintor de bicicletes

Fa un uns quants anys, la ciutat de Rosario -motor econòmic de la provínica de Santa Fé, a la riba del riu Paraná i lloc incidental de naixement d'un tal Ernesto Guevara de la Serna- començà a apareixer decorada amb la imatge d'una bicicleta, dibuixada amb esprai i aprofitant qualsevol tipus de superfície.
Es tracta d'una intervenció de l'artista plàstic Feranando Traverso, que amb els anys ha esdevingut part de la imatge quotidiana de la ciutat.
El que em va fascinar d'aquesta intervenció (si clicau sobre el nom de l'artista podreu accedir a una mostra de la seva obra) és la història que l'empeny, un bon dia de març de l'any 2001, a agafar plantilles i esprai i sortir a "abandonar" bicicletes per tots els rincons de la ciutat.

En un reportatge que vaig veure fa un parell de setmanes, l'autor explica com -durant l'època de la darrera dictadura militar- la bicicleta era un mitjà de transport habitual i relativament segur per acudir a cites clandestines i que en més d'una ocasió havia servit per fugir in extremis d'una emboscada. En una d'aquestes cites, Traverso veu venir el seu contacte pedalejant en una d'aquestes bicicletes però, a diferència d'altres vegades, en arribar a la seva al açada segueix de llarg sense aturar-se.
Davant l'evidència que la cita s'havia cancel.lat possiblement per algún motiu de seguretat, Traverso decideix tornar cap a casa i és en aquest trajecte quan reconeix la bicicleta del seu company estalonada en una paret a pocs carrers d'on s'havíen de trobar.
La inquietud d'aquesta troballa es va tornant angoixa a mesura que passen les hores i els dies i la bicicleta queda al mateix lloc sense que son amo torni a cercar-la.

Vint-i-cinc anys més tard, Traverso convertirà la bicicleta del company desaparegut en homenatge i icona que es mou per tot el món.

Nord enllà

S'ha acabat el Juliol més fred de la meva vida i, tal com feia per aquesta època en Miquel Vanrell amb la seva tropa -de la qual vaig tenir la sort de formar-ne part en una mítica ocasió- partesc Nord enllà.
El què passa és que en aquest món cap per avall (en sentit geogràfic) on ara visc, el nord significa climes més amables, dies més llargs, hiverns més bons de passar, i no necessàriament països més civilitzats, mes ordernats, més nordics...

Des de Buenos Aires en definitiva, el nord és Brasil.
Partesc per motius de feina una setmana a Sao Paulo. D'una megalòpolis a una altra encara més grossa.

Si el ritme paulista m'ho permet, en faré qualque tastet a Binibloc, si no en tornar, mirarem de posar ordem e progresso.

És que no hi ha dret!

No trob gens estrany que madona s'enfadi. Hi ha remei,...

Mossegar la poma en català

Tot i que que vaig mossegar la poma fa relativament poc, i que encara vaig pel món amb un PC, he de confessar que la simplicitat i allò que en termes tècnics en diuen "usabilitat" (perdó per la paraulota) del meu ipod han fet que en poc temps m'hi hagi convertit en un fan total.

De fet, qualcuna de les primeres entrades de binibloc van se fetes, o refetes robant (compartint) wi-fi dels veïns de Rodriguez Peña y Corrientes amb aquesta petita meravella tecnològica.

Per això i tot i que aquí l'i-phone només s'aconsegueix d'estraper-lo i a preus de primer món, és que trob ben interessant aquesta iniciativa den Pere Quintana