Delivery

Gran invent aquest! Anglicisme màgic que dóna nom a una característica de valor afegit de pràcticament qualsevol restaurant de Buenos Aires.
Virtualment, pots telefonar a qualsevol restaurant, consultar la carta i rebre en un temps prudencial tot allò que et vengui de gust, sense cost addicional, excepte la propina pel motorista, ciclista, patinador o caminador encarregat de l'entrega.
Exemples de les darreres setmanes: pizza, d'El Cuartito, tot i que menjada a casa no és el mateix, sushi, empanadas, carn a la parrilla, pasta casolana. És a dir, un repertori ben representatiu del què es menja habitualment a la Ciudad de la Furia
De la mateixa manera, el supermercat, la tintoreria, la farmàcia, el quiosquer del cap de cantó ofereixen aquesta possibilitat: avui en dia gairebé tothom es pot convertir en l'antítesi d'un diògenes qualsevol sense renunicar a cap comoditat!

L'altra cara del delivery, més fosca, té molt a veure amb una estructura econòmica on el cost de mà d'obra és molt baix i té un esquema absolutament pecaritzat, que acaba incidint també en un índex d'accidents de circulació que involucren motos inusualment alt, atesa l'escassa envergadura del parc motociclístic local. Evidentment, la major part d'ells fan feina en negre i sense fer massa cas de les normes de trànsit: el jornal depèn en bona part del nombre d'entregues i de les propines recaptades.

PS mentres escric aquesta entrada al ciber del cap de cantó, acaba d'arribar el delivery pel dependent: pizza i coca-cola, 15 pesos, uns 3 euros.

Subte: transporte de ganado

Avui he descobert aquest grafit a les escales mecàniques de l'estació del metro -del subte- del costat de casa.
No hauria passat de l'anècdota o d'un més del recull de grafits enginyosos que col.lecciono des de fa anys -des del Freedom for Binisafua fins al Solitudine non è essere solo, è amare gli altri inutilmente o al Mayor Oreja: Menor Cerebro per citar-ne tres de memorables- si no fos perquè l'he llegit precisament quan sortia de l'odissea subterrània del dia: mai en els més de deu anys que duc d'usuari habitual de ferrocarrils metropolitans aquí i allà, mai dic en aquest temps, no havia hagut de deixar passar fins a quatre combois per poder pujar-hi (bé, pujar és una forma molt poc aproximada per definir el procés d'empenta i compressió dins els vagons del què he format part).
Tota una experiència d'humanitat.
I només una esmena a l'anònim autor de la pintada: Dubto humilment que les vaques que veig a l'autopista camí de convertir-se en bife de lomo, de chorizo, colita de cuadril, tira de asado, vacio, mollejas, entraña, bife angosto, i altres delicatessen vagin tan apretades.

Menjar peix a Buenos Aires

Gran tema, aquest, que pot dur qualsevol peixívor com jo, de la desesperació més absoluta a la més agradable de les sorpreses.
Partim de la Base que aquest no és país de pescadors. Jo hi tenc una teoria basada en el fet de l’economia d’esforç segons la qual era i segueix essent molt més fàcil matar una vaca que sortir a pescar a un oceà sotmès a estones a uns temporals que no són de broma.
Queda fora de la teoria la pesca fluvial, que tal com vaig descobrir ja fa uns quants anys no és precisament poca cosa: hams més grossos que els que he emprat mai per pescar a la fluixa a Menorca per treure uns peixos que ràpidament se n’anaven dels 80 cm i un parell llarg de quilos.
El fet és per tant, que la oferta de peix és limitada (i jo afegiria que amb poc criteri): predominen peixos de riu (més bons de pescar, però per regla general amb problemes de gust) i el rei absolut és el salmó. Jo, que no som massa fan del peix de carn ataronjada per trobar-lo mig insipid i massa greixós, me neg a basar la meva dieta piscícola en el salmònid. Per acabar d’agravar la situació -i el tema és prou seriós- la velocitat de la cadena de subminsitrament és fluixa i el peix tendeix a no ser prou fresc: una ràpida ullada al mostrador i se’t cau el cor enterra de veure ulls enfonyats i vidriosos, senyal inequívoc de peix mort de fa temps.
L’oferta de restaurants que ofereixin peix a la carta és limitadíssima i l’únic que em salva a estones és la moda del sushi que va créixer a l’època den De la Rua i que fa que aquesta delicatessen japonesa estigui relativament a l’abast. S’imposa per tant l’alternativa de menjar peix a casa.
Sortosament, un parell de recomanacions m’han duit a localitzar una de les poques peixeteries selectes on l’oferta va més enllà del filet de lluç i talls de salmó. De fet, la setmana passada no vaig poder estar-me d’entrar davant la crida des del mostrador d’un pagre (aquí en diuen besugo, però us ben assegur que era un pagre) d’una mida de ració-i-mitja i acceptablement fresc. Entusiasmat per la troballa, no vaig poder estar-me de comentar amb el peixeter, que em va confessar que no en solen dur gairebé mai perquè té molt poca sortida i a més no és gaire negoci. El venen a 20 pesos el quilo (uns 4 euros). Tota una ganga comparada amb els 50 pesos del salmó. No sé si suggestionat pel temps que feia que no en menjava, però obert a l’espatlla i fet a la planxa me va semblar menjar de déus.
Per altra banda notícies de darrera hora, em diuen que chinatown té fama de peixeteries bones. Hi hauré d’anar a fer una expedició.

Faemino y Cansado

Després de molts anys de tenir-los abandonats, navegant per You-Tube m'he retrobat amb joies com aquesta
Certament, són molt bons.

Mirant el cel

Quan l'smog, la boira o les cendres del volcà Chaitén ho permeten, des de la terrassa de casa tenc a l'abast ún bon tros de cel a la vista. I a diferència de -per exemple- Barcelona, el nivell de contaminació lumínica de la ciutat permet encara veure unes quantes estrelles.

Res comparable, evidentment a després d'una tramuntanada d'estiu a Binigaus o a s'Illa de l'Aire, però així i tot, un bon repte, tenint en compte que en matèria de cels australs vaig totalment perdut. Perdut fins al punt que tot just avui, poc abans de fer-se fosc m'he adonat que la lluna aquí està de cap per avall!!!. Sí, sí, no m'estic inventant res. I us ho demostraré: Aquells de vosaltres que llegiu Binibloc des de l'hemisferi nord observareu aquests dies de lluna creixent que la part il.luminada del setèl.lit dibuixa la forma de la lletra D, de la mateixa manera que quan està en quart creixent dibuixa la C. De ben petit vaig aprendre de l'avi que la lluna "diu" la fase en què es troba canviant-ne les lletres: quan diu D vol dir que creix i quan C que minva. Així de senzill i de fàcil -i d'immutable pensava jo- fins al punt que fa dos dies encara em feia el xulo amb unes amigues explicant que només hi quedava un dia per la lluna nova. Error!!!!(sort que elles en sabien manco que jo, d'astronomia).

Idò, resulta que a l'hemisferi sud, a part de no tenir ósses majors ni menors ni estels polars, la lluna diu la seva fase sense enganys, quan diu C vol dir que Creix i quan diu D vol dir que Decreix.

I clar, després d'aquest sotrac, no he pogut fer menys que córrer al planetari a rebre la primera classe de navegació nocturna. Hi tornaré.

Economia de la oportunitat

Al telenoticies prime-time d'ahir vespre a les 9:00 la notícia que va ocupar la major part del primer bloc a tots els canals va ser la d'un accident de tràfic en el qual un camió carregat amb 40 tones de llimones va perdre la càrrega just en el moment en què transitava pel viaducte que enllaça l'avinuda 9 de julio amb l'autopista que surt pel sud-oest de la ciutat.

Fins aquí tot normal: és una zona on habitualment hi ha embussos de trànsit i per aquest motiu les càmeres de control van captar tota l'escena que dura uns pocs segons i que per pura xiripa no va enganxar ningú passant per davall del pont, ho podeu veure aquí. Ara bé, en la meva opinió, el més espectacular del tema és que va passar després, durant l'informatiu quan van conctar en directe amb la zona de l'accident. En aquesta connexió el periodista entrevista una senoyra que -fent virtut de la oportunitat- ha organitzat una venda ambulant -com tantes altres que s'organitzen cada dia als semàfors de les principals avingudes de Buenos Aires- amb les llimones arreplegades després de l'accident.

Al tall penjat a You-tube, no es veu però m'heu de creure que l'eix de discussió dels comentaristes del canal era,.... la naturalesa jurídica del què estava fent la senyora (propietat de la mercaderia, implicacions fiscals,...). Açò i el fet que des de la primera connexió fins a la segona i en vista de l'èxit mediàtic del seu comerç, madona va apujar un 20% els preus, de 8 a 10 pesos per caixó. Ai la inflació,....

Costumbre Argentinas II. Asado

La imatge és d'aquest matí, 11:30, moll de passatgers. Camin apressat: faig tard i de cop l'olor inconfusible d'una parrilla a tota metxa, amb chorizo, morcilla i tres o quatre talls de carn me recorda que ja fa hores que el berenar s'ha fet història dins la panxa. Mir a banda i banda i repàs el mapa mental de la zona. No record que per aquí aprop hi hagi cap dels quioscos-parrilla que te salven un atac de gana a la costanera o als parcs de la ciutat: només moll, avinguda i aparcament de vehicles. Seguesc caminant i de cop me gir cap a la banda del riu i m'haig d'aturar per contemplar l'espectacle: el "Madrugador", remolcador de port de mida mitjana, està acabant la maniobra per abarloar-se al moll per la seva banda de babord. Precisament per la banda on, a l'alçada del pont i una miqueta més enrera de l'entrada a la cabina, al costat de balses salvavides, canó d'aigua a pressió, balises i altres eines pròpies de la seva feina, ha estat sotmès a una modificació constructiva consistent a afegir una magnífica parrilla metàl.lica -fins i tot amb calaixos estancs per guardar-hi el carbó- on en qüestió de potser una hora, el dinar serà apunt.

Curiosa derivada de la cuina de bord tal i com jo la coneixia, basada en el peix capturat en el transcurs de la navegació. Però què voleu, si en aquest país és més bo de fer matar una vaca que calar una xerxa?

Inflació

Record que fa sis anys en un sopar, la primera vegada que vaig venir a Buenos Aires, un dels assistents, que acabava de començar un postgrau en economia, comentava divertit que la major part dels exemples que es feien servir en els seus manuals de marcoeconomia feien referència a situacions que ell havia viscut en els darrers vint anys. I és que, certament, l'Argentina és una font inesgotable d'exemples pels economistes especialitzats en macroeconomia.

De fet, jo mateix me sorprenc en redescobrir cada vegada amb més freqüència que la meva escassa passió per la macro dels anys de la carrera sembla reviscolar en el dia a dia porteño. Tampoc és que sigui un mèrit molt gros, en un país on la els diaris tenen un suplement d'economia bastant gruixut i on a més, la major part de les pàgines d'opinió i de política en van plenes. A diferència de fa sis anys, les ràdios ja no enceten els blocs informatius amb l'índex de Riesgo País, però qualsevol taxista et pot actualitzar dels tipus de canvi del dòlar i l'euro així com de les cotitzacions del petroli, soja i blat de moro a la borsa de cereals de Chicago.

De fet, dos episodis ocorreguts durant aquesta setmana m'han duit a tornar a recordar les facècies den Xavier Sala-i-Martin a les seves classes de macro II per explicar les implicacions del fenòmen de la inflació. Amb dos dies de diferència, en anar a pagar dos serveis dels quals en som consumidor habitual, berenar (tres medialunas de manteca, cafè amb llet i suc de taronja) i tintoreria (lavado especial chico) me torb amb què los precios aumentaron és a dir: hi ha hagut una actualització de tarifes (un 10% en un cas i un 5,5% en l'altre). El que em resulta més sorprenent del fet és que per primera vegada me'n don compte que açò de la inflació és una cosa real i palpable.
A vam si m'explic: més enllà de l'efecte euro que va implicar increments substancials de preus que van quedar però emmascarats pel canvi de moneda i l'evident pèrdua de consciència en el procés de conversió de moneda i més enllà també de les habituals pujades de tarifes de cap d'any difuminades per la ressaca de nadal, jo no estava fins ara acostumat a "veure" augments de preus. Perquè crec que aquesta és la clau de la qüestió: la visibilitat del procés inflacionari.

Un tema apart és el tractament del tema que se li dona des del govern, que publica uns índexs cuinats que han perdut tota credibilitat científica (11% xifra oficial, 30-35% estimacions externes) i el ressò que el fenòmen té a la societat, on s'han establert mecanismes com la revisió semestral de salaris o -la que m'ha afectat a jo aquesta setmana- revisions de preus sense esperar a final d'any, de mes o de trimestre.

Certament, un autèntic paradís per economistes.