Mirant el cel

Quan l'smog, la boira o les cendres del volcà Chaitén ho permeten, des de la terrassa de casa tenc a l'abast ún bon tros de cel a la vista. I a diferència de -per exemple- Barcelona, el nivell de contaminació lumínica de la ciutat permet encara veure unes quantes estrelles.

Res comparable, evidentment a després d'una tramuntanada d'estiu a Binigaus o a s'Illa de l'Aire, però així i tot, un bon repte, tenint en compte que en matèria de cels australs vaig totalment perdut. Perdut fins al punt que tot just avui, poc abans de fer-se fosc m'he adonat que la lluna aquí està de cap per avall!!!. Sí, sí, no m'estic inventant res. I us ho demostraré: Aquells de vosaltres que llegiu Binibloc des de l'hemisferi nord observareu aquests dies de lluna creixent que la part il.luminada del setèl.lit dibuixa la forma de la lletra D, de la mateixa manera que quan està en quart creixent dibuixa la C. De ben petit vaig aprendre de l'avi que la lluna "diu" la fase en què es troba canviant-ne les lletres: quan diu D vol dir que creix i quan C que minva. Així de senzill i de fàcil -i d'immutable pensava jo- fins al punt que fa dos dies encara em feia el xulo amb unes amigues explicant que només hi quedava un dia per la lluna nova. Error!!!!(sort que elles en sabien manco que jo, d'astronomia).

Idò, resulta que a l'hemisferi sud, a part de no tenir ósses majors ni menors ni estels polars, la lluna diu la seva fase sense enganys, quan diu C vol dir que Creix i quan diu D vol dir que Decreix.

I clar, després d'aquest sotrac, no he pogut fer menys que córrer al planetari a rebre la primera classe de navegació nocturna. Hi tornaré.