Deutes pendents

Abans de Buenos Aires va ser Calamaro.

Vull dir que abans de passar-hi cada dia, jo ja coneixia Plaza Francia en les lletres del monumental Honestidad Brutal. Vull dir que abans d'aterrar-hi, ja estimava un poc aquesta ciutat on algunos chorros y grasas tienen diecisite casas. Vull dir que abans de passejar-hi quan vaig de compres, ja tenia el dubte de ¿Pueyredon y Santa Fé, por qué vereda camina usted?. Vull dir que després, quan vaig començar a venir-hi més seguit, i encara ara, m'emocion com un al.lot petit quan se'm descobreix un nou codi secret amagat a les seves lletres - com el dia que vaig sebre que jo a casa també tenc un placard, o quan em van regalar la primera campera de cuero-
Per això mateix, perquè m'ho devia des d'un llunyà Zeleste de l'any 99 on vaig descobrir el seu geni verborràgic, avui hem arranjat un deute pendent. Fa una estoneta només que s'ha acabat el segon dels Lunas que Andrés Calamaro ha decidit de regalar-nos perquè passem millor l'hivern. L’excusa diu que ha tret una recopilació enciclopèdica de la seva obra, però la certesa és que Calamaro no necessita excuses per omplir concerts -entrades exhaurides des de fa un mes-. Per més que sigui a preus europeus, el mateix Calamaro n’ha fet menció a mig concert en anunciar que “ya se que las entradas han salido un poco caras, pero cuando acabe el concierto se pueden llevar las sillas a sus casas”
Un concert amb un format diferent, tothom assegut -asseguts fins que ha arrencat amb La parte de adelante- amb acomodadors i venedors de coca-cola i crispetes. Res d'alcohol, ni tan sols una trista cervesa i avisos per megafonia que recorden que és prohibit fumar. De fet, han hagut de passar mitja dotzena de cançons fins que s'ensumés el primer -i únic- fum d'un porret despistat. I amb un plantejament així, el públic també era prou diferent: famílies amb fills petits, parelles d'avis que se les sabien totes, adolescents histèriques sobretot amb les cançons del darrer disc i un xaval, mesquí, assegut davant jo, que li ha tocat venir perquè l'al.lota n'és fan. I ell que no xala gens en tot el concert, enfonsat a la cadira.

I el comandante? què us diré: pletòric, amb un show molt ben armat, amb molta producció, càmeres, so fabulós, pantalles gegants amb imatges que a estones semblaven pop-art - amb n'Elvis i na Marilyn inclosos- i una banda espectacular (tango, jazz, cumbia i molt de rock'n'roll). Fent el seu millor esforç amb la veu, que mai no ha estat el seu fort, i una posada en escena molt teatral, elegant, amb americana, pantalons de cuir i samarreta negra des d'on ens assegurar que I saw Elvis.
Dues hores deu minuts de show on ha cantat gairebé tot Alta Suciedad i ha tingut temps per recordar el seu debut al Luna Park l'any 84 amb los Abuelos de la Nada, un parell de sorpreses con Todavía una canción de amor i Donde manda marinero.

També m'ha sorprès no veure cap encendor encés ni a Media verónica ni a Crímenes perfectos així com només una o dues samarretes del 10 de la selecció argentina. Però, clar, el darrer concert que vaig veure de Calamaro era a Barcelona l’any 1999, amb molts més argentins enyorats i molts manco mòbils i càmeres digitals, amb les pantalletes de color que quan s’apaguen els llums, per un moment, diries que fan el mateix efecte que els encenedors.
El resultat? posau a Youtube Calamaro Luna Park 2009 i ja hi trobareu més d’una dotzena de videos, calentets, calentets.

Jo me qued amb la veu mig escanyada, el cansament i la satisfacció de tenir un deute pendent menys. Gràcies Comandante i ens veiem a l’estiu, que diu que tornes a tocar.

Media Verónica

La vida es una cárcel con las puertas abiertas

Ok perdón

¿Cuántas veces me dijeron que no a mí, y sobreviví?
Dame la mano y vení, que te enseño a perder
¿Por qué porqué te pusiste así?
¿la próxima vez te digo que sí?

Crucificame

Crucificame,
que me gané la cruz y los clavos
Crucificame entre dos ladrones que roben el taparrabos

No tan Buenos Aires

Apocalipsis now total
el lado invisible del sueño flexible
de la argentina mundial

Mi gin tonic

mientras muerdo el limón de un gin tonic usado
en tu cadera
No me digas que voy
a tener que ir a ver a tu grupo
del siglo pasado
en la Bombonera

Ni hablar

mi coraza está tan sensible que
no puedo ni hablar de ciertos temas
extraño a los amigos que no están conmigo

Paloma

te cambio tu corazón por el mío
para mirarlo y mirarlo

Obsolescència tecnològica

Aquesta setmana he enviat a arranjar una vella estilogràfica que té més anys que jo. La destap i començ a escriure-hi aquestes línies. He perdut la pràctica d'escriure amb ploma. No m'hi acab de sentir còmode amb el traç primíssim i el lliscar raspós damunt el paper. Tenc por que s'emesmicoli a les mans.

Al capvespre, a la feina, desesperat perquè he de fer molts canvis a una presentació urgent i important, per un instant deix de banda mouse i teclat i intent moure els textos i els gràfics a la pantalla amb el dit índex. Amb els companys de feina ens miram i ens fotem a riure. Després de només un any d'ús, estic tan acostumat a la interfase tàcil de l'ipod touch que de cop aquest vell Dell Latitude me sembla tan venerable com la ploma de l'avi tot just restaurada.

fins a quin punt és lícit...

que les llibreries omplin aparadors i prestatgeries de primera fila amb els llibres dels autors acabats de morir -en Benedetti, per exemple, aquesta setmana-?
Homenatge o negoci?
Tot s'hi val per difondre l'obra?
Què trobau?

Después

El cielo de veras que no es éste de ahora
el cielo de cuando me jubile
durará todo el día
todo el día caerá
como lluvia de sol sobre mi calva.

Yo estaré un poco sordo para escuchar los árboles
pero de todos modos recordaré que existen
tal vez un poco viejo para andar en la arena
pero el mar todavía me pondrá melancólico
estaré sin memoria y sin dinero
con el tiempo en mis brazos como un recién nacido
y llorará conmigo y lloraré con él
estaré solitario como una ostra
pero podré hablar de mis fieles amigos
que como siempre contarán desde Europa
sus cada vez más tímidos contrabandos y becas.

Claro estaré en la orilla del mundo contemplando
desfiles para niños y pensionistas
aviones
eclipses
y regatas
y me pondré sombrero para mirar la luna
nadie pedirá informes ni balances ni cifras
y sólo tendré horario para morirme
pero el cielo de veras que no es éste de ahora
ese cielo de cuando me jubile
habrá llegado demasiado tarde.

Poemas de la Oficina (1953-56)

Un vent gèlid de llevant s'ha entaulat a mig capvespre i crida que Mario Benedetti s'ha jubilat definitvament a l'altra banda del riu que sembla la mar.

Bon viatge Mestre.

Transfuguisme futbolístic

Després de deu dies de rebre felicitacions -deu ser l'efecte Messi?- i d'haver d'explicar perquè xiulen als reis quan sona l'himne espanyol, m'estic plantejant seriosament la possibilitat de canviar d'equip de futbol. Encara que només sigui per xalar amb el jogo bonito dels xavals den Guardiola.

A vam si amb un poc de sort, en Florentino ens ho arranja.

I encara una altra campanya,...

Amb l'espectacle mediàtic de darrera hora ahir a les 00:00 es va tancar el termini per presentar les candidatures per les eleccions del proper 28 de juny.
Com de costum, fins a tres escisions diferents del peronisme concorren en llistes enfrontades a la competició pel congrés i el senat. La gran novetat d'aquesta convocatòria és l'invent de les candidatures testimonials, això és: candidats que es presenten en llocs amb altes possibilitats d'obtenir l'escó, però que a dia d'avui ja saben que no assumiran arribat el moment. Entre altres coses, perquè per prendre possessió haurien de deixar els seus llocs actuals, molt més sucosos. Amb aquesta fòrmula la llista oficialista presenta en els seus llocs de sortida al primer damo (tal com ell mateix es va batejar abans d'ahir a la nit per justificar l'ús que fa de la flota d'avions i helicopters presidencials) Nestor Kirchner, el Governador de Buenos Aires i excorredor de motonàutica Daniel Scioli, l'actriu Nacha Guevara (que en aquests moments triomfa amb un musical on fa el paper d'Evita) i Sergio Massa (que a més de primer ministre, és batlle en excedència del municipi de Tigre, se t'ha girat feina, Sergio).
Total, que els propers cinquanta dies no hi haurà ni dengue, ni grip nova, ni futbol. Campanya.
Sort que encara no tenc el dret (ni la obligació) constitucional de votar. Ho tindria més difícil que a les europees.

Al Librobar Borges & Álvarez,...

...hi tenen una bona i extensa col.lecció de maltes, tot i que cometen l’error de ranquejar el Cardhu –crec recordar que és la primera vegada que en veig a l’Argentina- més car que el Talisker 10 anys i que el sempre guanyador Highland Park (que deu tenir poca sortida, ja que és encara, la versió amb el bòtil rodó i el preciós i multicolor logo de la lletra H pintada com en un còdex medieval). Bona col.lecció sí senyor de single malts, a 50° de latitud sud. Hi deuen haver massa més llocs on poder triar entre Glen Elgin, Jura 12 i 18, Caol Ila, Glenfiddich 12, 18 i 21, Cardhu i Talisker?. M’està agafant bevera. Preus? Europeus, i què vols? Tres mil peles el glop. No farem un duro mai: gustos massa cars. Record en Folch i la seva desesperació/perplexitat per no tenir gel pel whisky al bar del Glaciar Perito Moreno, però què et diré, Ramon, els bons maltes es beuen sense gel. Tot i que supos que amb un trosset de glaciar, fins i tot el blendmaster de Highland Park o el majorista de Cadenhead's farien una excepció. Trobes?.
Unpredictable weather: al semidesèrtic Calafate fot una aiguada de cal déu i tot just ahir, quan ja preparava la motxilla per partir abans d’hora d'El Chaltén causa tanta aigua, el cel s’obre de cop i fot un sol que fa grinyolar els cans. Que bo aquest Havanna 7 amb gel (de nevera), devora la xemeneia després de tot el dia de xop davant el glaciar. Acceptem la realitat: creies que després de l’espectacle del cerro Torre i el Fitz Roy això del Perito Moreno seria poc més que peanuts per turistes. I és ver: el lloc és extremadament turístic (no tan extremadament per exemple com Son Bou a l’agost, però déu n’hi do), però de peanuts res de res. L’espectacle és IMPRESSIONANT d’enfora d’aprop i de per totes bandes i bé val unes angines incipients.

Glaciar Perito Moreno

Ni tan sols la més panoràmica de les càmeres de fotos fa els honors al Glaciar Perito Moreno. Per més Disneylàndia del gel i per més turistes emprenyats perquè plou, fa fred i el bar –industrial, d’aeroport- és plè i no hi ha qui trobi una cadira lliure, l’espectacle és difícil de descriure. Sobren, per inútils, les paraules. L’has de viure, veure, sentir. Penyal mòbil i sonor. L’explosió de renou del què sembla un trosset de gel que cau a càmera lenta des de dalt de tot en tocar l’aigua dóna una bona aproximació de la magnitud de la cosa. Aquest glaciar fa remor d’esquerdat!.

Frases mítiques

We're gonna need a bigger boat. Jaws



La sera del 28 marzo di 1994, quando vince la destra, per la prima volta in vitta mia, mi ficci una canna. Aprile



Bueno, vamos a llevarnos bién, porque sinó van a haber honodonadas de hostias aquí. Airbag

Austeritat pressupostària

N'Antich té un pla. Els de la salle l'ajudaran. Halal Madrid!