Deutes pendents

Abans de Buenos Aires va ser Calamaro.

Vull dir que abans de passar-hi cada dia, jo ja coneixia Plaza Francia en les lletres del monumental Honestidad Brutal. Vull dir que abans d'aterrar-hi, ja estimava un poc aquesta ciutat on algunos chorros y grasas tienen diecisite casas. Vull dir que abans de passejar-hi quan vaig de compres, ja tenia el dubte de ¿Pueyredon y Santa Fé, por qué vereda camina usted?. Vull dir que després, quan vaig començar a venir-hi més seguit, i encara ara, m'emocion com un al.lot petit quan se'm descobreix un nou codi secret amagat a les seves lletres - com el dia que vaig sebre que jo a casa també tenc un placard, o quan em van regalar la primera campera de cuero-
Per això mateix, perquè m'ho devia des d'un llunyà Zeleste de l'any 99 on vaig descobrir el seu geni verborràgic, avui hem arranjat un deute pendent. Fa una estoneta només que s'ha acabat el segon dels Lunas que Andrés Calamaro ha decidit de regalar-nos perquè passem millor l'hivern. L’excusa diu que ha tret una recopilació enciclopèdica de la seva obra, però la certesa és que Calamaro no necessita excuses per omplir concerts -entrades exhaurides des de fa un mes-. Per més que sigui a preus europeus, el mateix Calamaro n’ha fet menció a mig concert en anunciar que “ya se que las entradas han salido un poco caras, pero cuando acabe el concierto se pueden llevar las sillas a sus casas”
Un concert amb un format diferent, tothom assegut -asseguts fins que ha arrencat amb La parte de adelante- amb acomodadors i venedors de coca-cola i crispetes. Res d'alcohol, ni tan sols una trista cervesa i avisos per megafonia que recorden que és prohibit fumar. De fet, han hagut de passar mitja dotzena de cançons fins que s'ensumés el primer -i únic- fum d'un porret despistat. I amb un plantejament així, el públic també era prou diferent: famílies amb fills petits, parelles d'avis que se les sabien totes, adolescents histèriques sobretot amb les cançons del darrer disc i un xaval, mesquí, assegut davant jo, que li ha tocat venir perquè l'al.lota n'és fan. I ell que no xala gens en tot el concert, enfonsat a la cadira.

I el comandante? què us diré: pletòric, amb un show molt ben armat, amb molta producció, càmeres, so fabulós, pantalles gegants amb imatges que a estones semblaven pop-art - amb n'Elvis i na Marilyn inclosos- i una banda espectacular (tango, jazz, cumbia i molt de rock'n'roll). Fent el seu millor esforç amb la veu, que mai no ha estat el seu fort, i una posada en escena molt teatral, elegant, amb americana, pantalons de cuir i samarreta negra des d'on ens assegurar que I saw Elvis.
Dues hores deu minuts de show on ha cantat gairebé tot Alta Suciedad i ha tingut temps per recordar el seu debut al Luna Park l'any 84 amb los Abuelos de la Nada, un parell de sorpreses con Todavía una canción de amor i Donde manda marinero.

També m'ha sorprès no veure cap encendor encés ni a Media verónica ni a Crímenes perfectos així com només una o dues samarretes del 10 de la selecció argentina. Però, clar, el darrer concert que vaig veure de Calamaro era a Barcelona l’any 1999, amb molts més argentins enyorats i molts manco mòbils i càmeres digitals, amb les pantalletes de color que quan s’apaguen els llums, per un moment, diries que fan el mateix efecte que els encenedors.
El resultat? posau a Youtube Calamaro Luna Park 2009 i ja hi trobareu més d’una dotzena de videos, calentets, calentets.

Jo me qued amb la veu mig escanyada, el cansament i la satisfacció de tenir un deute pendent menys. Gràcies Comandante i ens veiem a l’estiu, que diu que tornes a tocar.