Visca!

El podrimer del què un temps vam poder fruïr a Xalandria, ha tornat!

Buenos Aires walking tour

Fa calorerta i el sol de tardor és ben estiuenc. Com en un basar a l’aire lliure, hi ha moltes botigues, paradetes de flors, espelmes i encens. I un al.lot amb un paner que ofereix a crits Saaalamine y Quesoo, maestroooo! Me sap greu, però tenc sobrassada i formatge a casa, amigo. Pares amb samarretes de Calamaro i fills adolescents que deuen pensar que Calamaro és un fòssil. Als quioscs hi ha els diaris de cada dia, al costat de Fuerza Aerea i Avion Revue, hi ha El Federal, Barcelona, i les arrugues exagerades de Clint Eastwood en primerissim pla a la portada d’Esquire. Hi ha una diosa de mamelles immemnses i mugrons tacats de nata que assegura que Messi es medio pervertidito en la cama i una altra deesa molt més real amb els cabells d’atzabeja, negres com les cullerades de carbó negre que Atxaga vessava pels carrers de Bilbao a mitjans dels setanta. I moltes més deesses, morenes, rosses d’aigua oxigenada i samarretes criminals, d’ulls blavíssims, marrons i verds, altes, baixes primes, grasses, amb ca, amb fillets, amb parella, amb bosses, amb presses, amb converseses telefòniques banals, amb comprera, amb amigues, amb son, amb maquillatge i sense. I davant el panorama no me perdon haver sortit al carrer sense un paquet de post-its amb el meu telèfon, email i adreça, just in case.

Día de la Memoria

Des de fa uns quants anys, el 24 de març és el què aquí es coneix com feriado bancario (que vol dir festa). Obra i gràcia del govern Kirchner en una de les mesures que probablement va aconseguir més consens popular en el seu moment. Bàsicament, perquè és bo de fer aconseguir consens sobre donar un dia més de festa al personal. Des de fa uns quants anys, el 24 de març és el Día de la Memoria. Tal dia com avui de fa 33 anys els més alts oficials de l’exèrcit, seguint una tradició secular i de profunda herència espanyola, van decidir que ja n’hi havia prou del govern titella de la vidua de Perón, li van donar un vàlium, la van embarcar en un helicòpter i cap a Madrid, on encara viu.

La principal diferència amb els nombrosíssims precedents de dictadures militars és que aquesta vegada, els Videla, Massera, Galtieri i companyia ho van fer tan rematadament malament que després a la caiguda del seu règim, la temptació militar va deixar de ser una hipòtesi per la immensa majoria de la societat argentina que en el passat l’havia encoratjat i aplaudit en diverses circumstàncies.

Fer-ho rematadament malament vol dir destrossar l’economia productiva del país, les estructures de l’estat, embarcar-se en una guerra interna entre els comandaments dels difernts exèrcits, fins a l’empasta final de l’aventura de Malvinas contra l’exèrcit amb la segona marina de guerra més poderosa del món. I també, clar, els crims contra la humanitat i el genocidi d’entre 20 i 30 mil desapreguts, que és potser l’element més famós del Proceso de Reorganización Nacional.

El tema dels desapareguts –quin calfred de paraula, quan fa referència a un ésser humà- i la seva derivada de l’apropiació il.legal d’uns 400 nadons sempre m’ha cridat poderosament l’atenció, fins i tot abans d’imaginar que un dia viuria aquí. Després de donar-hi moltes voltes, crec que el fet que vaig néixer justmanet en els anys més durs del Proceso quan a l’ESMA els marins mantenien vives les dones embarassades fins que donaven a llum per tot seguit donar els al.lots en adopció a famílies afines al régimen actúa com una poderosa font d’influència del meu subconscient. Sort que la meva terapeuta no segueix l’escola psicoanalista, que sinó ja la tindríem armada.

Per açò mateix, cada vegada que els diaris anuncinen que les Abuelas i Madres de la Plaza de Mayo gràcies a la revolució científica que han suposat les proves d’ADN han aconseguit restituir la identitat a un nou company de la meva generació, un escarruf me recorre la pell i no puc deixar d’escoltar i mirar aquesta versió de They dance alone d’Sting i Peter Gabriel



Com també escarrufa aquest altre video, del final del judici a les Juntes Militars l’any 85. Un any després que deixessin el poder, tots els capitostos de la dictadura al banc dels acusats. Açò sí que és una lliçó de Memòria Històrica i no les fantasmades de cara a la galeria de Garzón & Co.

El gest precís

Com tots els dies, com cada dia des de fa més temps del què recordes, obres els ulls mig minut abans que el despertador marqui les cinc i mitja i n’interceptes l’alarma sense que soni i desperti la dona. Ni tan sols els diumenges deixes de fer-ho, de tan acostumat que en tens els cos. Just per comprovar que les filles ja han tornat de festa i coven la ressaca als llits d’al.lota que se’ls hi van quedant petits. Berenes de cafè negre i panet de sobreasada frita al bar del polígon a les sis i deu, mentres fas una una ullada ràpida al diari i cap al cotxe. Estiu i hivern, any rere any, fred, calor, vent, boira, pluja i humitat, negra nit o sol lluent d’estiu. Un observador dels petits detalls de la realitat diria que ets home de costums fixos, gairebé rituals, però tu no tens temps per transendències sempre amb els maldecaps de la feina al cap, els preus que sempre baixen i els jornalers que cada vegada són més mals de trobar, més flacs i més cars. Dotze minuts justos de carretera amb les notícies a la ràdio i ja ets a l’entrada del lloc, revises els miralls, engeges els intermitents, a poc a poc vas frenant fins a quedar gairebé aturat a la mitjera de la carrertera, tenses els muscles, i amb un gest sec, enèrgic, segur, decidit, canvies de sentit i entres al caminet. Tots els dies, cada dia, estiu i hivern, any rere any, fred, calor, vent, boira pluja i humitat, amb el mateixos gestos milimètrics, marcials, segurs, la mateixa rutina, els mateixos maldecaps i la mateixa secreta felicitat d’haver fugit del món de la fàbrica de sabates quan encara eres un al.lot i poder feinejar a l’ample, fred, calor, vent, boira, pluja i humitat. Cada dia sota aquest sol que avui t’enlluerna just en el moment en què el camió dels fems que corre com una bala de 15 tones maldant per arribar a casa prest i acabar la jornada de feina entra pel costat dret del teu cotxe i l’empeny fins a aturar-lo de cop contra la paret de l’altra banda de la carretera.

Barcelona. Impressions de turista

Autobusos novíssims, còmodes, d’arrencada suau i amb els conductors que gairebé diries que son amables. Les vorereres noves, l’asfalt regular i la quantitat de bicicletes esquivant els vianants.

La crisi deu ser les botigues mig buides un dimecres al matí? O els restaurants mig buits a la nit? O la Rambla plena de turistes a tothora? (com sempre).

Ni que fos per dos sopars, un dinar i mig i dues llibreries, val la pena tornar 30 hores a Barcelona. Es menja bé a Barcelona. Cony. També val la pena pel MNAC, que cada vegada m’agrada més i per la magnífica exposició de Sorolla. Mestre de la llum i del costumisme. Visions d’Espanya. Tota una declaració de plurinacionalitat. Les tonyines d’Ayamonte i el gest dur, medieval, castellà. Les taronges de València i l’oasi d’Elx. I la llum a tothora, esclatant amb la mar de fons.

La lleugeresa del marbre al Pavelló Mies van der Rohe, el tremolor dels macs al safreig. Tancar la porta i deixar el soroll afora i entretenir-se fins a l’infinit encalçant-se el soroll del propis passos. A poc a poc, amb tot el temps del món.

Com deien els meus veïns de cinema l’altre dia, Está linda Barcelona!

PD mil disculpes als amics, coneguts i saludats que s'en temen via Binbloc que la setmana passada -temes de feina- vaig dormir dues nits a Barcelona. Al.lots no don abast!

Anonimat

Possiblemet una de les caracterisitiques més definitives, més poderoses i més vertiginoses de la Gran Ciutat. De totes les Grans Ciutats

L'angoixa de caure enmig del carrer i que ningú t'aixequi.

El plaer de sortir al carrer sense haver de canviar de vorera perquè no et vols trobar cara a cara amb qualcú.

Cara

i

Creu

tictactictactictac

Gràcies, Pepe

Per tantes hores de riure,...



Et trobarem a faltar