Coquetes de Krill

Un dels meus petits grans drames portenyos és que de tan en tan m’agafa menjera de peix i el panorama a la capital del país que menja 90 kilos de carn per persona i any és generalment bastant magre. Avui dematí m’he aixecat amb aquest neguit, i desafiant la calor sufocant de l’estiu que no s’acaba, he partit cap al barri xinès de Belgrano. Ja fa temps que vaig descobrir aquests dos carrers de botigues, restaurants i supermercats que són garantia gairebé sempre de sorpreses agradables des d’un punt de vista gastronòmic.
Tots els supermercats segueixen el mateix layout: sacs de 50 kilos d’arròs a l’entrada, llarguíssims passadissos amb centenars de llaunes, capses i bosses amb tota mena de productes exòtics d’importació i una secció al fons on hi comparteixen espai els congeladors plens de peix i marisc, la secció de fruiteria especialitzada en verdures exòtiques, la carnisseria amb tota casta de freixures de carn i d’aviram i la peixeteria, amb un rincó especialment dedicat al salmó –sembla que tots els sushimen de la ciutat s’abasteixen aquí- i els mostradors plens de llisses, bagres, lluços, molls, pagres, calamars, pejerreyes i –la novetat d’avui- pez limón, parent proper de la meva reverenciada cirviola. Una de les particularitats de la secció de peix és que –excepte el salmó- funciona sota el mateix esquema self-service que la fruiteria: el peixater et mira, t’atraca una bossa de plàstic i au, ja t’ho faràs per pescar la peça dins el mar de gel. La qual cosa fa que indefectiblement acabis arribant a casa amb les mans olorant com si realment tornessis de pescar.

Com que el pez limón es ven sencer, no em veig amb cor de fotre-li sota tot sol, els meus amics són carnívors declarats i no crec que els pugui enredar a tastar qualsevol altre cosa que no sigui el benvolgut salmó, decidesc –després de molt donar-li voltes- deixar-lo per un altre dia. Quan ja estic apunt de rendir-me a l’evidència taronja, en un mostrador lateral una mola d’escates i els ulls brillants em criden l’atenció: ja ho tenc, a manca de sardineta o aladroc, bons seran els sorellets passats per la finíssima farina d’arròs i fritets.
Una vegada feta la tria i quan vaig cap a la balança per pesar-los, descobresc una muntanya plena de punts negres que me miren. Krill, 12,50 $ diu el cartell, i a jo em venen al cap les imatges del documental sobre la balena franca austral que vaig veure despús-ahir al Nat-Geo. Clar: al pic de l’estiu és quan l’explosió de Krill dels oceans australs convoca aquests monstres marins al Mar Austral Argentino, i vet aquí, que enguany una ínfima part d’aquest manà ha acabat a les peixeteries del barri xinès de Buenos Aires. Com que mai he compartir aliment amb les balenes, la temptació és massa forta. Les gambetes minúscules que formen la massa de Krill –cent cinquanta grams no arriben a 2 pesos- em recorden la textura del jonqueti que quan era petit i les coquetes van prenent forma al meu cap de camí cap a casa.

Dit i fet: un poc de farina d’arròs, dos ous, mig gotet de sifó i unes coquetes de krill espectaculars per acomanyar els sorells fritets, que no són res de l’altre món, però que donades les circumstàncies, em treuen temporalment la menjera de peix.