La campanya

A Buenos Aires hi ha una sèrie de murs i parets estratègicament situats en avingudes, autopistes i en general llocs de pas de molta gent, que han donat lloc a un exitós negoci basat en fer-les servir de suport propagandístic d’alt impacte.

El sistema és prou senzill: Arriba una cuadrilla d’operaris amb pintura i brotxes, apliquen una emblancada fugaç sobre el missatge anterior i immediatament després escriuen amb cal.ligrafia elegant el nom de la persona a publicitar. No debades, el target principal –per no dir únic- del negoci són els candidats i candidates que es presenten a qualsevol de les convocatòries electorals, que se succeixen sense fi: govern provincial, municipal, nacional, sindicats i equips de futbol. La única variació de l’esquema la donen els colors de les lletres, sempre d’acord amb el perfil del candidat: blau i blanc per sindicalistes de la CGT i peronistes en general; blanc i vermell per radicals, candidats de River Plate i sindicalistes de la CGT, blau i groc pels de Boca,...
Fa un parell de setmanes li va tocar el torn d’actualitzar-se al mur de devora ca meva: després de mesos d’un inequívoc AGUANTE CRISTINA en tons albicelestes, la sorpresa va saltar amb un missatge que tenia molta més lletra de l’habitual: “O presidente de Galicia no mundo: Emilio Pérez Touriño PSdeG-PSOE”.
I clar! resulta que d’aquí poc hi ha eleccions gallegues i –oh casualitat- no fa ni dos mesos que es va publicar amb un gran rebombori a la premsa local que el govern socialista de Madrid havia decidit donar la ciutadania als nets d’emigrants expulsats de la misèria espanyola entre els anys 1936 i 1959.
I ja és curiós que, en aquella època en què els avis dels nous ciutadans europeus fugien del tercer món nacional-catòlic a la cerca d’una oportunitat al paradís peronista, ja xuclés de les mamelles del poder un personatge que es dedicava a firmar sentències de mort al consell de ministres de Franco i que ara em mira amb ulls vidriosos assegut al costat d’Alberto Núeñez-Feijoo. Des dels darreres d’un bus pagat pel Partido Popular – España (sic, com si fes falta cap aclariment) Fraga Iribarne ens avisa que s’atraca “O momento decisivo”. Quina por!

No em vull ni imaginar el nivell d’overbooking que es deu viure aquests dies al consulat que –per mor de la història, la política i les guerres- m’ha tocat compartir amb els milers de d’electors argentins do novo presidente de Galicia no mundo.

Dubtes (i paradoxes)

Un exemple a l'atzar qualsevol, bitllets d'avió per volar d'aquí un mes. Els mateixos dies (del 16 al 24 de febrer) i tres opcions de destí.

Buenos Aires-Usuahia-Buenos Aires (2.366 Km): 560 USD
Buenos Aires-Nova York-Buenos Aires (8.512 Km): 806 USD
Buenos Aires-Menorca-Buenos Aires (10.847): 1.718 USD


Hi ha coses que no entenc.

Obama l'esquerrà

Barack Hussein Obama ja és president dels Estats Units d’Amèrica. I potser encara més important, George W. Bush ja no ho és. De tota la litúrgia, de tots els símbols, de la gran escenificació del traspàs de poders al cor administratiu de l’imperi, hi ha una imatge que m’ha sorprès en veure-la repetida per pantalla: en el moment de firmar el què supos eren els primers decrets, m’he adonat que mai havia vist la imatge del president blackberry-adicte escrivint a ma. Idò bé, resulta que Obama és esquerrà. Com a mínim per escriure. Això també és el change, we believe in?

Èxode

Nirvis i corregudes. I un ambient opressiu. Aire del nord, sec, calent, cremant-te els pulmons. A la caça i captura de l’aire condicionat. I la massa que corre cap a l’estació de busos, cap als molls, cap als aeroports, cap a les estacions de tren. Com si les tropes invasores ja fossin a les envistes de la ciutat. Cal fugir, córrer, desaparèixer, fondre’s en la massa informe que respira, per fi, alleugerida, quan l’autobús, el cotxe, el ferri, l’avió es posen en marxa lentament cap a qualsevol lloc. Cap a les vacances. Ni un segon per perdre, amb sort són quinze dies l’any i cada minut compta. Els nostàlgics pensaran per un segon en Perón, que va instaurar –diuen- les vacances pagades. Un jet privat s’enlaira d’aeroparque i jo don gràcies a les vacances dels altres que em permeten escurçar vint minuts el trajecte fins a la terrassa de casa on el gintònic carregat de gel i amb dues cireres maduríssimes a dins té gust de victòria. Sense enyorar gens Mar del Plata o a Punta del Este, que deuen ser pitjor que Calasfonts a l’agost.

Under Pressure

Elegant, amb una veu espectacular tot i els anys i els excessos, David Bowie sempre ha tingut la virtut de saber trobar i rodejar-se de músics fora de sèrie.
Van haver de passar anys i panys, però finalment Gail Ann Dorsey s'atreveix ella tota soleta amb dos dels elements més caracterísitics d'aquesta petita meravella: baix i segones veus. Tot i que en aquest cas, més aviat és Bowie qui fa les segones veus deixant tot el protagonisme a la baixista nord-americana.
Amb el permís de Freddie Mercury -per cert, impagable la foto de l'article, a Buenos Aires, l'any 81, 1 any abans de la guerra de Malvinas intercanviant samarretes d'Argentina i Regne Unit amb Maradona- i Annie Lennox, me qued amb aquesta versió.


Mel.



...'Cause love's such an old fashioned word
And love dares you to care for
The people on the edge of the night
And loves dares you to change our way of
Caring about ourselves
This is our last dance
This is our last dance
This is ourselves...

Frutillas con crema

Mai he estat un apassionat de la fruita i de fet vaig superar la infantesa sense tastar-la. Amb els anys he anat canviant una miqueta els gustos i des que tenc una fruiteria al cap de cantó de casa, maduixes, síndria i meló comencen a fer-se un lloc habitual a la nevera.
Plaers de fosquet d'estiu: maduixes al punt just de maduració, gelat de nata i un parell de fulles de menta picades. Que bones que són!
I les cireres? ben igual que el personatge de Què vols de mi amor? den Manuel Rivas, jo també somio en la primera cirera de l'estiu. Li don i ella se l'enduu a la boca,...

Per cert, un conte preciós per ser llegit, si pot ser, escoltant Skateway de Dire Straits:

Flying back home

Després del parèntesi de minivacances menorquines que m'han deixat un parell de quilets més (impossible negar-se a les temptacions gastronòmiques de s'àvies, ties, pares, amics, coneguts i saludats) i unes angines d'importació (deu ser tant canvi climàtic, o els excessos de cap d'any, que ja tenim una edat) torn a la rutina d'aire condicionat, humitat i calor. Amb un sol avantatge: el gener es nota als carrers i les aglomeracions a carrers, subte i colectivos són molt més escasses.

Amb les angines covant dins el meu cos, el vol de tornada es va fer llarg, moooolt llarg. Per aquelles coses de la rotació de la terra i altres condicionants de navegació, hi ha quasi bé una hora més en el vol des d'Europa cap a l'Argentina que en sentit invers i aquesta vegada ho vaig notar. Tot i que som un fanàtic dels avions i em puc passar hores mirant per la finestra el perfil preciós de l'ala del A-340-600 retallant-se contra el cel. Per sort, també, el vol anava mig buit -deu ser la crisi?- i això em va permetre guanyar un poc més d'espai vital per passar la febrada sense contagiar a ningú.

Tot i el cansament i la incomoditat de les angines, hi ha un petit ritual que repetesc cada vegada que arrib en avió procedent d'algún destí del nord: Uns vint minuts abans d'aterrar l'avió, que baixa creuant l'Uruguai, arriba a la riba del Rio de la Plata, que creua en uns minuts per tot seguit travessar Buenos Aires i el seu conurbano fins a l'aeroport d'Ezeiza. L'espectacle és grandiós ja sigui de dia, de nit o, com en aquest cas, en el moment just del fosquet -un fosquet que hem anat allargassant un parell d'hores en una cursa impossible entre l'avió i la rotació de la terra- i dóna la imatge justa de la dimensió enorme, gegantina, d'aquesta concentració de gent amb l'estranya capacitat de posar-se d'acord només quan juga i guanya la selecció nacional de futbol o quan els hi demanes de qui són les illes Malvinas.

Just en el moment que l'avió inicia el descens i ja s'entreveu el Rio de la Plata, mig amagat i sense fer cas del missatge de "please turn off all your electronic devices" cerc a l'i-pod i deix que mestre Calamaro m'expliqui com ell, igual que jo, ja te ganes de tornar a Buenos Aires,...