Nero di Sepia

He de confessar que tenc una debilitat per la pasta. Especialment si està ben conjuntada amb qualque tipus de peix o marisc: A la memòria guard tan frescos que encara me fan venir salivera el record d’uns els pene rigati amb cap roig al restaurant Solferino de Milà o d’uns linguini alla pescatora devorats un capvespre de maig en aquesta terrassa del moll de Bosa, a Sardenya, mentres uns llaüts humils com els dels pecadors d'enprimer de Calasfonts entràven a l’estuari del riu que els hi fa de port amb els vivers plens de llagostes.
Amb aquests antecedents i vivint a la segona pàtria de la pasta –l’herència italiana a la cuina argentina pesa, i molt- fa dies que em rodava pel cap fer-li els honors a uns spaghetti negres que vaig comprar fa unes quantes setmanes.
Ben decidit, aquest matí he fet cap a la meva peixeteria de referència a provar sort. I certament, vistos els antecedents, el resultat ha estat prou satisfactori. Calamar fresc i cues de llagostí i el més important, un descobriment que donarà molt de joc: tinta de sípia congelada. Sorprenent sobretot si tenim en compte que la sípia no existeix (o com a mínim no es pesca) en aquestes latituds. El misteri s’ha resolt en arribar a casa, ja que es tracta de tinta gallega, que s’ha ajuntat amb el calamar patagònic, el llagostí austral, els tomàtics de Salta, olives de Mendoza i tàpres d’Almeria per fer un magnífic plat de pasta típicament mediterrani.
Coses de la globalització.
La setmana qui ve vaig per l’arròs negre!