Giesso: the worst example of customer care

Giesso is my preferred provider for formal dressing clothes (shirts, suites and ties). I use to pay a visit to one of thier shops at every two months on average. I did it last week and bought two shirts for which I payed the equivalent of a fine dinner for two in a top restaurant of Palermo or Puerto Madero.
Right now I'm back from Giesso's shop at Alto Palermo. I tried to change one of my shirts with a small but very visible defect. They treated me like a supicious (I don't know if it was my weekend very casual dress or just bad mood of the shop manager) arguing that the shirt was already used (in fact it was: 5 minutes last thursday morning until I realised the defect) and that it was due to a poor ironing.
After 10 minutes discussing, they have accepted the change, but only "as a personal exception".
Giesso has probably lost a client today.
And it's a shame, because their products are great. Not their customer care.

Nestor con Perón, Cristina con el Pueblo

He seguit bona part del cerimonial funerari de Nestor Kirchner -des de la notícia de titulars de dimecres matí fins a les darreres imatges del cementiri del sud profund on l'han enterrat- per televisió i internet. Com passa en aquests casos, sobretot imatges de televisió de la vetla, 30 hores seguides, amb un estil poc convencional, com el personatge. Poc convencional, perquè els expresidents a l'Argentina es vetllen al Congrés, amb el caixó obert i en un ambient general de silenci i respecte. A Kirchner l'han vetllat a la casa rosada, a cajón cerrado -cosa que ha generat tota casta de teories- en un espai reduït on a estones hi havia estretors grosses -com quan van arribar-hi simultàniament Maradona i Mujica o els presidents Santos, Lugo, Chávez i Lula- i amb la gent que entrava a palau cantant, plorant i sobretot cridant consignes de suport a la tasca del finat i d'ànims a la vidua.
Més enllà dels símbols de dol i els embussos de tràfic, la imatge més de primera ma que m'enduc d'aquests dies és la del cordó de seguretat -un policia literalment cada quinze metres- que es va formar al cap de cantó de la feina per on havia de passar el cotxe fúnebre camí a l'aeroport i del caos que -arribat el moment- es va formar en aquest cap de cantó. Amb la policia totalment desbordada i un paisatge mescla de venedors de flors i paraigües, càmeres i helicòpters de televisió, gent a l'espectativa i sobretot les diferents faccions cadascuna amb les seves banderes, des dels sindicalistes peronistes, diverses tendències enfrontades del partit justicialista, i les juventuts kirchneristes mesclades amb banderes del che Guevara. Tot com en una espècie de demostració irreal de poder on tothom tractava de fer saber -no sé ben bé si a la societat o només a la vidua del finat- quina és la seva fortalesa.
Tot plegat amanit amb un dia rúfol, amb vent i pluja com de paisatge apocalíptic. Molt apropiat diria jo, pel funeral d'un cabdill. De certa manera, un poc, tal i com ho novel.la Joan Francesc Mira a Borja Papa.

La mort d’un papa no és com la mort d’un rei, no hi ha una reina viuda que el plore i presidesca el dol, no hi ha infants, no hi ha família reial reconeguda, i sobretot no hi ha un príncep hereu, quan es mor un papa hi ha molta por als carrers de Roma, molt poques llàgrimes a la cort, i un gran buit de poder, és com si a la desaparició de cada pontífex s’extingira una dinastia i cal gués buscar-ne una de nova amb urgència de dies, o com si la casa regnant fóra derrocada cada pocs anys per la mort (...) Joan Francesc Mira. Borja Papa

Un déu molt jove

Tot just cinquanta anys. Tot just avui. Per molts d'anys deu, per molts d'anys déu.

El cens

Fa un munt de mesos, vam rebre, via cita d'outlook enviada per recursos humans, l'avís que avui, 27 d'octubre, el govern havia decretat Feriado Nacional  per tal que es pogués dur a terme l'estadística censal que es fa en aquest país una vegada cada deu anys.
Tal com s'ha anat atracat el dia, qualcunes de les particularitats de la jornada s'han posat de manifest: Botigues, súpers, bars i comerços tancats (cosa que només passa el primer de gener i el primer de maig) tothom a ca seva i a esperar que vingui el censista. També com és lògic, la dosi habitual de gilipollerisme polític, aquesta vegada amb l'argument estúpid de manca de seguretat i les convocatòries a no obrir la porta al censista o directament a mentir amb l'excusa que el cens el fa l'INDEC, un organisme oficial que des de fa més de dos anys ha perdut tota la credibilitat a l'hora de publicar les dades d'inflació. Més o manco al mateix nivell de gilipollerisme polític que -duit a l'extrem- fa que el batle de Buenos Aires demani una llei que prohibeixi anar de paquet amb moto així com haver de dur casc i armilla amb la matrícula de la moto. Amb l'excusa que hi ha molts de robatoris perpetrarts per motoristes -motochorros en diuen- I tot això en una ciutat on virutalment no existeixen les multes de trànsit i el respecte pel codi de circulació és proper a zero.
Així s'ha presentat el dia, en el meu cas amb l'acord tàcit amb en Christian, el meu encargado de edificio, per tal el censista comenci a les vuit del dematí per les velles veïnes desvetllades que fa hores que ja són aixecades i deixant-nos al sector jove per una hora més decent. Me despert a les 11 i mentres escalf l'aigua per brindar mate al censista encenc la tele bàsicament per inèrcia i encara mig endormiscat, passen un parell de minuts fins que m'entem de la que serà notícia de l'any.

La sensació general és d'estupefacció: més enllà dels típics elogis funeraris, de fet, és com si s'hagues mort el president sense ser-ho, en un país on aquest tipus d'esdeveniments tenen un impacte emocional molt fort. Ningú ho diu massa clar, encara, però el fet és que ja deuen anar a les totes les travesses successòries i d'això, el peronisme en sap i molt. Casualitat o no, el fet és que he recordat els magnífics passatges de la monumental Borja Papa on Joan Francesc Mira descriu magistralment el procés de depredació dels palaus renaixentistes que se seguia a la Roma dels borja després de la mort d'un papa i posterior elecció del següent. De fet, tot i que nominalment, Kirchner "només" era expresident i "primer damo" com ell mateix s'havia autobatejat, la realitat és que era qui movia els fils darrere el poder i -sobretot- el candidat amb més probabilitats per les eleccions de l'any qui ve. De moment, ens donarem un parell de dies dol, treva i calma tensa abans de la tempesta successòria.

I entretant, ha arribat la censista, ni tan jove ni tan espectacular com me l'havia imaginada, i hem passat el tràmit de respondre qüestions diverses com el material de construcció de la casa, quantes persones han passat la nit a casa (avui només jo, li he dit amb un punt de llàstima,...) el nombre d'ordinadors, els tipus de desaigües del vàter i quina llengua es parla al meu país (tot i que en aquest cas, la pregunta era més curiositat de madona que requeriment del cens).

Bitàcola II Colonia

De bon matí la discussió del berenar gira al voltant del destí de la propera etapa. Ja descartat Piriápolis i amb el vent encara de component est-sudest, Montevideo també se'ns fa enfora, amb l'afegit d'haver d'entrar-hi de matinada i amb poca aigua. Finalment ens decidim per una navegació costanera cap a l'est fins al port de Sauce, on depenent de la intensitat i direcció del vent hi serem en unes cinc o sis hores i quedarem en molt bona posició per creuar demà cap a La Plata. 

El vent segueix completament de jeta i aprofitam per jugar un poc a fer bordos amb màxima orçada que ens atraquen i ens separen dels increïblement blancs arenals de la costa entre Colonia i Juan Lacaze. Pens que si no fos pel color fangós del riu ben segur que aquest paisatge ja hauria estat totalment urbanitzat. Cabòries de menorquí, ves. El fet és que la costa no mostra cap vestigi d'humanitat per moltes milles. El que més s'hi assembla és un grup de cavalls que passetgen per l'arenal sortits del camp que hi ha just darrera.

A mitjan capvespre amarram al mollet de Sauce, on l'Augustus II es veu imponent devora les quatre barquetes i velerets locals i la llanxa de salvament del segle passat. Acabam d'aclarair veles i cabina i aprofitam per anar a comprar companatge per fer una picada i guaitar a la vida de Juan Lacaze, que pel què m'expliquen gira al voltant d'una fâbrica de pasta de paper i un taller tèxtil i que a estones té imatges que semblen una mescla de Novecento amb al.lots que donen voltes a la plaça amb moto. 

Cap al fosquet tornam a bord. Entre l'aperitiu a base de formatge comprat a l'únic super del poble, el salami, el malbec i amb el ritme de quan navegues, no són ni les deu que ja esteim rebentats i apunt per anar a dormir. Ni l'olor de verdura podrida de la fàbrica de paper ni l'escandalera de la festa del bar del club nàutic són obstacles per quedar planxats del cop.

Bitàcola I Buenos Aires

Els nirvis prèvis a la sortida, cascú els passa com pot. Jo he fet front als diversos ajornaments anunciats via SMS (jorge esta demorado. Retrasamos salida hasta las 15) (no te apures, sigue demorado. Salimos a las 16) fent un parell de compres de darrera hora -gorra, que la darrera va volar en una virada massa brusca l'any passat, protector labial, strepsils pel mal de coll i piles pel frontal. Finalment i com que a la feina ja no feia més que rodar, cap al moll on ja hi ha les bosses i aprofit per deixar definitivament la roba de feina guardada i començar a gaudir del cap de setmana llarg.

Arriben, ara un ara l'altre i acabam d'estibar les bosses i el menjar. Jo ja passaria les escotes i treuria les veles, més que res per matar l'espera. Sembla que bufa un poc de vent, però ens vindrà de jeta tot el camí. De moment res idò d'spinakker. Finalment, amb les degudes disculpes i un bòtil de malbec per fer-se perdonar, arriba el darrer, i en cinc minuts ja tenim motor en marxa, amarres amollades i ja navegam. Major i gènova 2 amunt i un poc de motor que no bufa prou. El relleu de Buenos Aires queda a popa i el compàs marca 30 graus de deriva respecte al rumb directe a Piriápolis. Acabam de guardar les coses i au, a fer milles.

Quan s'atraca el fosquet, el vent puja per damunt de 8 nusos i com a mínim podem deixar de cremar gasoil. Ara sí, que navegam en sèrio. Maldament sigui amb 40 graus de deriva sud-est i fent esforços per desferrar-nos de la costa de Quilmes. La cagada és que tirar un bordo ara esquivaldria a desfer lo poc que hem caminat. El vent segueix pujant d'intensitat amb la caiguda del sol que ens deixa una posta vermellosa -com gairebé cada dia- i una sensació tèrmica que segueix a la baixa i ens fa encadenar viatges a la cabina per afegir roba: calçons d'aigua, calcetins dobles, polar, anorak, gorra de llana i caripulla. I els guants, que fan poca feina amb escotes i caps però bon servei contra el fred.

Passat el moment d'introspecció i fotos de la posta, hem de començar a prendre decisions. No falta gaire perquè seguem damunt la costa de Berisso i per tant el bordo és inevitable. Després d'una ràpida deliberació i davant la perspectiva d'una nit de guàrdia fent bordos per avançar poc i gens amb un vent que ja arriba als tretze nusos i comença a esquitxar bastant prenem la decisió de fer cap al través de Colonia, on coneixem bé l'entrada del port i hi tindrem redossa. Rumb i veles acomodades en un angle més relaxat i és hora de disfrutar, ara sí de la navegació nocturna. La tripulació està mig endormiscada mirant de cercar redossa com poden i cagant-se de fred i la conversa decau. Com que em toca torn de timó, tenc prou feina a seguir els vaixells que pujen i baixen pels canals d'accés al port de Buenos Aires i als rius Uruguai i Paraná, així com les balises de barcos enfonsats. La mescla de sensacions fan passar el fred i el rumb permet que el vent arribi a puntes de quinze nusos i el barco a caminar-ne vuit sense que pateixi gens. En un parell d'horetes ens plantam a les envistes de Colonia just amb el canvi de torn, que m'allibera per fer una estona de jugar a l'astròleg aficionat. Finalment, sorim de l'endormiscament i la maniobra d'arriada de veles a les fosques ens recorda els catorze nusos de vent sostingut i -ja amarrats- ens convencem que hem pres una bona decisió.

Gelat de Chajá

Amb dos mesos i miques de retard, descobresc que a cuatro cuadras de can Cayetano hi ha una gelateria que en fa de figat i de chajá. Un motiu més perquè en Toti i n'Adri tornin prest.

Platja

Encara que sigui de riu i sense nedada, jo també necessitava la sensació de trepitjar poc d'arena i espolsar-se-la després de les sabates abans de tornar a pujar a bord.

La mala vida

Navegant el Riu de la Plata