Brothers

Com si Natalie Portman no fos prou alicient a l'hora de la tria a la cua del cinema, resulta que la darrera den Jim Sheridan -The Boxer, In the name of the Father- es va reconvertint, tal com avança la película, d'un previsible drama senitmental -amb triangle fatal i unes quantes quarterades de tensió sexual no resolta, tot plegat amanit amb les dosis convenients de patriotisme ianqui de bandera de barres i esterelles i l'USMC com a guest star- en una punyada forta a la boca de l'estómac que acaba conformant el que possiblement sigui el primer exemplar de film antibèlic amb la guerra de l'Afganistan com a teló de fons.
I el mèrit de la película no és tant el missatge moralista sobre la suposada maldat de la guerra com a teló de fons sinó el fet que el transmet amb un llenguatge que de ben segur que no deu resultar gens agressiu vist des de qualsevol base militar d'Iowa i Minessotta.
Tot plegat, fa que li poguem perdonar al director qualcunes concessions clàssiques com la figura del pare exsoldat que encara arrossega les seqüeles de Vietnam o la mirada sobre uns Talibans intrinsicament dolents sense matisos.
I finalment, però no menys important els fans de Natalie Portman hem d'argraïr-li a l'irlandès que tot i forçant la versemblança temporal (neu a principis d'octubre) construeixi tota la película sobre un escenari gelat que esdevé homenatge no gaire subtil al Beautiful Girls on vam descobrir i on vam torbar-nos profundament amb l'al.lota dels patins de gel.

Presumpció d'innocència

D'acord amb la Declaració Universal dels Drets Humans, un dels principis rectors bàsics del dret penal és la presumpció d'innocència.
Dit això, i fins que no es demostri lo contrari, el Molt Honorable Jaume Matas i Palou, expresident del Govern de les Illes Balears, és presumptament innocent dels càrrecs de:
Prevaricació,
Suborn,
Apropiació Indeguda,
Malversació de Cabals Públics,
Falsedat Documental,
Tràfic d'Influències,
Blanqueig de Capitals,
Delicte Fiscal,
Delicte Electoral

En resum i fins que es demostri lo contrari -hi insistesc-, Matas és penalment innocent, moralment condemnable, políticament cadàver,.... I financerament, és un crack!

Acció de gràcies

Com que feia més de mig any des de la darrera vegada, he tornat a veure The Thin Red Line. I m'he tornat a enganxar a una banda sonora tan bona com la pel.lícula. Et deix un recull dels Melanessian Choirs.



El cant, des d'antic ha estat un dels mitjans més universals d'expressió. En aquest cas, expressió de gratitud. Gràcies. You already know why,...

El temps dels grans velers

Dijous em vaig passar el dia més enganxant a la finestra del què és habitual. El motiu: amb un interval d'hora i mitja entre cadascuna, van anar entrant al dic nord de Buenos Aires, açò és: davant de la feina, els barcos escola de les diferents armades que participen a la regata Velas Sudamérica 2010.

Encara record la profunda impressió que em feu l'Amerigo Vespucci quan d'al.lot el vaig visitar al moll de ponent del Port de Maó. Ahir vaig reviure aqueste sensacions passejant per davant de les fragates i pujant a aquelles que ho permetien.
Dels 10 grans velers amarrats al Rio de la Plata, em qued amb la marxa -a ritme de Mariachi- de la Cuauhtémoc: construïda a la Ría de Bilbo quan encara hi havia drassanes i que és l'unica amb un nom amb reminiscències precolonials. Davant meu, un guardiamarina no es cansava d'explicar que en Cuauhtémoc va ser un important líder de l'època precolombina.
Simpatia també a bord de la Sagres, hereva d'una de les millors tradicions navilieres de la història, construïda l'any 1938 per la Kriegsmarine.

I un escarruf en passar per davant l'Esmeralda Xilena, "Por la razón o por la fuerza" és el seu motto, i davant la populista Simón Bolivar que ens retruca: "Patria socialista,... o muerte" així amb punts suspensius i tot, com perquè et doni temps de pensar-hi.

Tot plegat, un cap de setmana on Buenos Aires s'ha girat a la mar i on també hi ha hagut temps per estampes si més no curioses, com la de totes les tripulacions vestides de gala desfilant per l'avinguda Nueve de Julio per acabar -amb la del Juan Sebastián de Elcano entre elles- rendint honors florals al monument a José de San Martín, heroi nacional de la independència i assot de les tropes reialistes tot just fa dos-cents anys.

Què tenen en comú Buenos Aires, L'Hospitalet i Maó?

O el Teatre Principal, la sala Niceto i can Barradas?

Segur que moltes coses, però de moment, a jo se m'acut que en els tres llocs, de tan en tan -i esperem que per molts d'anys- podem veure, sentir i xalar amb els espectacles de n'Albert Pla.
Ara per exemple, Pla presenta La Diferencia, pronunciat a la manera tan portenya que des de sempre ha tingut l'artista de pronunciar La Diferensia. Tot amanit amb alguns covers impagables de veintegenarios -la versió inesperada i de darrar hora de Lola la Loca em va fer anar a dormir més content que mai- i amb una classe accelerada i elemental de català: esta cansion traducida quire desir: buenas noches muy buenas noches, estoy borracho, me voy a la cama soy feliz y la hise en catalán porque queda mejor que en castellano.

Tot fent memòria, els hi deia als amics que deu fer boni vint anys que seguesc de manera més o manco ininterrompouda al geni de Sabadell. Des d'aquella època d'escoltar mig d'amagat l'Ho sento molt del germà gran d'un amic sense acabar d'entendre del tot les lletres de La Platja o Papà jo vull ser torero. Tot plegat, una xalada que se'm va fer molt curta i que repetirem, molt probablement qualque dia de la setmana entrant.

Ens plantam?

Després d'uns mesos de poca activitat al seu bloc, per bé que sembla que ben invertits en reflexionar, en Francesc Sintes es planta.

Jo també.