Notes a les fosques

Ja fa nits que els llençols són un inútil complement al llit. Tal vegada és memòria selectiva, però no record haver-me aixecat mai, de bon matí sense estar -poc o molt- tapat pel llençol. Una cosa és anar-te'n a dormir en pèl, cames i braços en creu, desitjant no haver de competir amb ningú per l'espai vital del llit, sense ni tan sols gosar tapar-te els peus i una altra ben diferent és que ni l'oratge de bon dematí et fagi llevar tapat. Però el cas és que fot ben bé una setmana que cada nit acaba igual: el llit sense desfer i els coixins xops de suada capilar.
Per acabar-ho d'aclarir, fa dos dies que, puntual a les vuit, el tall de llum arriba amb les darreres clarors al barri. Sense avís però puntual. El ministre del ram diu -bermudes i camisa oberta, des de Mar del Plata estant- que no n'hi ha, de problemes de subministrament. I els meus veïns, clar, en culpen al govern. Part de raó no els hi manca, ja que el fruit d'una sèrie d'anys de mantenir congelades -és una manera de dir- les tarifes elèctriques i de gas, la gent es va llençar a comprar condicionadors d'aires com a locus i ara, la pobra infraestructrua elèctrica no dona abast.
I ja em teniu aquí, sopant "under the moonlight" a la terrassa i fent esforços per no acabar comprant-me una hamaca per provar sort fent bivac,... Si no fos pels ditxosos mosquits, correria la temptació d'encalçar el poquet oratge que a estones sembla pujar, carrer Billinghurst amunt, des del riu. La putada aquí és que tot i les aparences de mar marronós sense res més que aigua fins a l'horitzó, la dinàmica del riu és molt diferent: l'aigua baixa recalentada i dolça des del tròpic, nord enllà, i no ens dóna a l'estiu el petit consol de la marinada diürna ni dels terrals nocturns que mig inflin les veles dels navegants i refresquin les nits dels somiatruites.
Per sort, sembla que el nostre patiment infernal d'estiu sembla que té els dies comptats: enguany és un any de Niño que vol dir calamitats i pescades catastròfiques al Pacífic i que en aquesta banda dels Andes s'accentui el caràcter quasitropical de la ciutat que un dia es va somniar la París del Sud. Com més forta la calorada, més espectacular la tempesta, trons i llamps a balquena, que ens ha de socórrer -momentàniament- de la calorada. Aquest Gener ja n'han passat dues en els darrers quinze dies. Arbres de parcs i jardins n'han pagat les conseqüències en forma de poda severa i natural.
A més, demà és dissabte, i el senyor Murphy, que sembla ben bé que fos argentí ens assegura d'acord amb la seva famosa llei, mal temps. El tel damunt la lluna plena no fa més que confirmar els senyals. Rebrem idò la nova ruixada igualment agraïts per la redempció temporal i emprenyats per la inevitable i posterior humitat. Paradoxes duals del país dels psicoanalistes.