Todas lindas

Fins i tot la pija que es retoca la línia d’ombra de l’ull per sortir a córrer o la xina del super. Contorsionista de cames damunt el tabalet de la caixa registradora. Edat indefinida. Sexe incipient. La corredora que dóna copets a l’esquena del seu germà. Cabells llargs i cua de cavall. La lectora solitària de Plaza Alemania i la mare cartonera amb les marques del sol a la pell. Todas lindas.

Segona Transició

En un parell de fosquets d’hivern he enllestit la feina de canviar de format tota la meva discoteca. Zu atraptu arte, Com un puny, El último verdugo, So far away, Two young lovers, Paloma, L’ombelico del mondo, Sweet Jane o Rock & Roll Star i així fins a 71,5 dies seguits de música, 14 Gb i escaig, segons les estadístiques de la maquineta. Acab de tancar tota la meva discoteca dins una caixeta de metall i vidre que em cap a qualsevol butxaca. Des del primer CD que vaig comprar Mark Knopfler – Screenpalying fins al darrer que m’han regalat Espina – Tots es pops moren a sa vorera, passant per la música –poca- baixada o comprada –encara menys- per internet.
Segona transició en vint anys. Encara record haver comprat un disc de vinil de Dire Straits i que el format de la meva infantesa va ser la cinta de casset –pirateria prehistòrica abans de l’SGAE-.
I fa un parell de setmanes em va sorprendre la sorpresa de la meva germana petita i les seves amigues, nascudes al tombant de segle, en escoltar i sobretot veure com funicionava un tocadiscos amb el seu característic fergit i la pua mig feta malbé que salta bastant seguit. Justament el matiex tocadiscos on vaig viure la primera transició tecnològica. Mark Knopfler i Dire Straits, Vinil i CD.

Tenc la impressió que entre aquesta segona transició i la propera no passarà tan de temps. Amb la generalització de la Wi-Fi de banda ampla i els dispositius mòbils, no ho crec,...

Vint dies no són res,...

...però quan me’n vaig anar hi havia eleccions, no hi havia grip nova i feia fred. I bé, segueix fent un fred de collons i sembla ser que els Kirchner han perdut les eleccions, com a mínim a la província de Buenos Aires, per un parell de punts per davall d’una coalició de peronistes dissidents –en aquest país a totes les coalicions electorals hi ha peronistes- i tenim ministre de salut nou i cent mil casos de grip nova, dels quals uns 90 morts. La psicosi no és tan forta com caldria imaginar i només es nota a les farmàcies i al carrer on els venedors d’alcohol en gel estan fent l’agost abans d’hora. Com era d’esperar, ja s’han detectat els primers casos de partides adulterades, que no contenen alcohol ni res que s’hi assembli. Com molt bé assenyalava en Pere fa uns dies, no acab d’entendre tot aquest enrenou. Més quan avui llegesc al diari que enguany la grip normal, la de cada hivern, matarà entre 4.000 i 5.000 persones a l’Argentina.
El fet però és que els meus atxems d’alèrgic no cauen massa bé en aquests dies en què la sensibilitat profilàctica està a flor de pell.
Respecte a les eleccions, sembla que definitivament s’ha obert la lluita intestina del peronisme per comandar això que s’anomena post-kirchnerismo i que se suposa que passarà el 2011, quan s’acabi el mandat de l’actual presidenta. Totes les famílies comencen a mesurar forces i a dibuixar aliances i tornen a aparèixer els fantasmes de sempre, ben reals amb en Menem sortit del dipòsit de formol on sembla que el guarden i en Duahlde amb un bronzejat italià que li remarca l’estil mafiós. Al voltant d’ells, un corredor de rallys, un de motonàutica, un milionari playboy i l’expresident d’un equip de futbol, tots possibles precandidats.
Ara fa divuit mesos que visc a Buenos Aires i aquests dies de vacances a Menorca he tornat a fracassar estrepitosament a l’hora d’explicar d’una forma mínimament inteligible el panorama polític d’aquest meu país adoptiu. M’hauré de donar per vençut?

Canvi d'opinió last minute

L’embarcament està enllestit i les hostesses es preparen pel vol, n’anuncien la durada –dotze hores i mitja- i assajen el seu millor somriure pels passatgers de Business, mentres reparteixen revistes i cava català. Jo m’entretenc guaitant per la finestra i de cop veig un passatger que camina amb pas apressat pel finger en sentit contrari a l’habitual fent un gest com de “deixar-me fer”. Hi ha un cert enrenou entre les hostesses, amb un “oiga señor” seguit d’un “se acaba de bajar un pasajero, voy a ver que pasa, no me cerreis la puerta”. Al cap d’uns minuts d’incertesa, ve una altra hostessa amb una passatgera i avisa al comandant que és la seva dona i que vol baixar a veure i el pot convèncer. Una vegada ha baixat, se sent mig d’amagat un “como mínimo si ella vuela, nos ahorramos el follón de desembarcar el equipaje”. Dit i fet, al cap de deu minuts torna la dona, sola, i l’avió tanca les portes i parteix.
Moltes hores més tard, baixant a Buenos Aires, m’imagin el ram de roses que li deu haver enviat ell per fer-se perdonar el numeret. O no.

Vaga de blocs

jo també m'hi afegesc

Cada 9 de juliol,...

a l'Argentina i a Ciutadella és festa. Uns celebram la independència d'espanya i els altres s'any de sa desgràcia. I cada dos anys també, aprofiten la data per donar a conèixer els nous membres de la junta de caixers de Sant Joan.
Us presentam el nou caixer senyor



Sobren els comentaris

Monosílabs d'estiu

nit, set, gin,
fosc, bot, pla,
foc, llit, cel,
mar, sal, sol,
llig, dorm, bec,
ned, tast, pesc

Difunts sota els ametllers de juliol

Diuen que Baltasar Porcel es feia avisar cada any, a les primeries de febrer, quan florien els ametllers a Andratx i corria cap a l'aeroport per regalar-se l'espectacle de l'esclat de blanc dins el més cru de l'hivern.
Fa uns anys em va tocar anar a Mallorca pel febrer i des de dalt l'avió li vaig entendre perfectament aquest detall d'altíssim sibarita.

Res millor per les insomnes nits de juliol, que rellegir La lluna i el Cala Llamp?

Mort l'home, viu la seva obra