La segona derrota

Després de la desilusió last minute, del dissabte a la final del mundial de clubs i d'haver-me passat tot el dilluns justificant (jo! -com ens hem de veure-!) la victòria del Barca. Tot just fa una estoneta que els Cruyff boys han donat una nova desil.lusió a l'afició futbolística Argentina. Sort que durant el partit era en una reunió i quan n'he sortit ja no hi havia ningú a la oficina per retreure'm que els catalans, per segona vegada en quatre dies, els hi donem un disgust. I clar, se'm fa tan pesat haver d'explicar que jo no som precisament suporter del FCB.

A cidade dos viadutos

Chove na cidade dos viadutos. I diuen els paulistas que no és normal (deu ser també el canvi climàtic?) que des de l’agost que plou i no atura. I lo més fotut és que plou tot el dia, plou poc, però plou prou i fa fred. I clar, no és normal: és estiu i el què toca –clima tropical- és calorada al matí i tempesta al fosquet.

Rodovia Ayrton Sena. És com una broma de mal gust, posar-li el nom d’un heroi nacional de la velocitat, mort en accident de cotxe a una autopista que –per més conya encara- sempre està col.lapsada. Qui vulgui imitar el gran Ayrton, haurà d’anar a córrer i matar-se a un circuït. Aquí, de tercera no passes. Una successió de favelas a banda i banda das rodovias on el cartell que et demana: Comprar ou vender uma empresa? Banca de Negócios és, segur el bastiment més sòlid de tota la muntanya. Molt més sòlid que les construccions precàries de totxana i uralita damunt les que s’aguanta.

Avui finalment, un dia típic d’estiu, em diuen satisfets Fávio i Eduardo. Calor al matí i tempesta cap al fosquet. I haureu de demanar el taxi a les quatre i mitja. Quatre i mitja??? Però si el vol surt a les 9:30. Idò: de dues a tres hores per arribar a Guarulhos. I tenien raó: a mig camí unes gototes enormes, que sonens al sostre del cotxe com si fós pedra anuncien un aiguat que li amolla amb tota la fúria. Té certa gràcia, la pluja tropical. En el sentit que et fots xop fins als ossos, però t’és igual: fa calor. Així imagin que es consolen el venedors que –aprofitant l’embús creat pel xàfec- es juguen la vida enmig dels carrils de l’autopista venent qualsevol bagatela. Has de tenir moral (o fame).

Meus amigos paulistas tenien raó: hem tardat més per recórrer els seixanta quilòmetres de rodovías entre Alphaville i l’aeroport que els 2.180 quilòmetres que separen Sao Paulo de Buenos Aires.

Chove na cidade dos viadutos

Não és tu

Não és tu -faculdade de sentir- um espaço
terminado por linhas ou superfície
se não obstante chove sobre ti, na cidade,
as gárgulas sorriem contra a tarde,
a fadista tece com fio de algodão
as suas lembranças, chove nas gretas,
os antiguários mudam de residência
e os pássaros abrigam-se nos fechamentos,
agacham-se fatigadas as folhas amarelas.
E não estia, chove no molhado brando
da tua transparencia, teus labios.
E tudo aquilo que é dominio do coração
encolhe-se no lago, no lago do tempo.

Joseba Sarrionandia

Injustícia

Calamaro tocant el seu tradicional concert d'estiu al club ciudad, entrades exhaurides de fa estona i uns agradables 27 graus de temperatura....

...,i jo passant fred a Sao Paulo, amb pluja i 19 graus.

No és just.

Idò, això mateix

Radiografia Social

Podries fer moltes coses.
Algunes, fins i tot, de profit.
Optimitzaries les potències,
tot allò que pots donar de si.
I contribuir,
encara que no ho sembli,
al progrés de tot,
malgrat l’aportació sigui minsa
(recorda: la platja la formen
tot un conjunt de grans d’arena).
Podries fer moltes coses
però el capvespre pesa
i la vessa et fot.

Ignasi Canyardet

El combat dels parcs

Darrers dies de novembre i entre al.lèrgies (poques) i feina (molta) torn a assistir al combat dels parcs i avingudes. Combat sense guanyadors ni derrotats però que manté Jacarandás i Tipas enfeinats a entapissar els carrers de Buenos Aires durant el breu període de temps -quinze dies a molt estirar- en què despleguen tota la seva potència floral. Com un recordatori de la immensitat de la natura d'aquesta banda del món.



Primer comencen els Jacarandás, amb les seves trompetes lil.làcies que en cobreixen totalment la copa i que estan destinades, sense remei, a acabar d'estora dels carrers després d'una de les molts freqüents tempestes tan freqüents en aquesta època de l'any. Quan estan per concedir la victòria, prenen el relleu les Tipas de 40 metres que conjuguen el verd novell i brillant de les fulles acabades de treure amb un groc ataronjat dels milions de floretes que esclaten del cop.


Diuen els meus amics que aquesta d'enguany és la primavera típica de Buenos Aires, amb tempestes que ben bé semblen anunciar la fi del món cada dos dies i que deixen l'atmosfera amb el punt de saturació d'humitat apunt per aferrar-te la camisa al cos. Tal vegada per això el meu intent d'hortet aromàtic de la terrassa no acaba d'arrencar: massa aigua per les mates de tem, romaní i aufàbrega. Elles fan lo que poden, però amb tanta aigua, creixen enormes, ràpides, inspidíssimes. Només la mata de menta, com si vivís al costat d'un torrent, prospera a les totes.
Dies de combat en parcs i avingudes, en una època de l'any en què els portenyos ens sentim quasitropicals, amb el permís dels nostres veïns de l'Ordem e Progesso

Messi no canta el Himno cuando juega con Argentina

Amb totes les implicacions polítiques i futbolístiques que la frase, grafitada moltes de vegades als pasos de zebra de Buenos Aires.

152

Em mires ¿i no em veus?
o només ho dissimules?
Si sabéssis
que amagat rere les ulleres de sol
vaig covant l'enveja
d'imaginar-te amorrat als pits
que ta mare insinua
un capvespre suat d'estiu
camí del riu mort.
Quants anys tens, dos?
Aprofita
Saps que te'n queda poc de mamar!

Amb un nom així, fan venir gana

L'altre dia, repassant el viatge a la nostàlgia cerdanyolina de na Diana una de les coses que em van cridar l'atenció és la facilitat amb què els propietaris de bars i restaurants dels suburbis catalans (i que ningú no se m'emprenyi) batejen els seus negocis: Bar la Terraza, Frankfurt Antonio, etc,...
Res a veure per cert, amb l'exhuberància que demostren els portenyos a l'hora de batejar els seus locals. Com, si no, definiríeu la possibilitat de fer un cafè a la Confiteria Freud, on fins i tot els mantells individuals venen decorats amb la caricatura del cocainòman més famós de Viena?, o com us imaginau que us han de dar a menjar al Palacio de la Papa Frita?, veí, per cert del Palacio de la Pizza, en franca competència amb un altre clàssic: Los Inmortales. Capítol apart, els restaurants xinesos, els clàssics Gran Muralla, Armonía Celestial i el millor: Todos Contentos.
Ara per ara, però els meus favorits, son dos negocis de Delivery que queden prop de casa: La nueva gata alegría on serveixen unes racions de vacío con papas fritas y criolla inacabables i el millor: La Santa Sede. No cal dir que fan unes empanades celestials. I amb aquest nom!

Salutació siciliana

Hi ha un gest molt sicilià, molt del Sud, en la forma de saludar-te amb una besada. Una galta tota sola. Gest masculí, violent, amb la ma, agafant-te fort pel clotell.
Ho he sentit moltes vegades, però tot just fa una estona ho he vist clar, quan el policia saludava el fill de l'amo a El Cuartito.