Dos Poemes

Lament d’adolescent

Ja sé que està mal vist
això de queixar-se i ploricar,
i que el que diré deu tenir,
per a gairebé tothom,
una explicació plausible i encertada;
però sempre follen els mateixos.

Quin misteri tot el que no sabem

Quin misteri tot el que no sabem! ¿Què
se’n fa, de les petjades que deixam,
rere nostre sobre el terra mullat?
¿On són ara els amics que la mort
cridà tan prest?
Del mateix fang forem pastats,
amb la mateixa aigua…

Ara t’és donada una hora, un combat,
i les forces declinen, i tot s’entenebreix…
mes
recorda que no t’és donat saber-ho tot.
Fes, doncs, com el soldat que,
amb els pixats al damunt, en ser-hi cridat,
salta de la trinxera, sabedor que el seu gest
tan sols el veuran els seus morts.


Àngel Mifsud

Lloc de molts d'arbres

Escoltes el Luis que te conta històries de militars colonials espanyols dinamitant les runes de la catedral d'Antigua per tal de convèncer al bisbe que cal canviar la ubicació de la ciutat. Que bèstia, no?
Tan bèstia com l'exèrcit entrant amb granades de fòsfor a la residència de l'ambaixador espanyol uns segles després  i matant 37 persones.
O potser no és tan bèstia que l'orígen dels colorejats vestits tradicionals indígenes s'originés durant l'ocupació espanyola com una manera fàcil i a prova d'analfabets, per tal d'identificar a quin senyor pertanyia cada esclau?
Deu del vespre. Allà baix, al cap de cantó de l'ambaixada de la confederació helvètica, s'atura una furgoneta d'on davalla una tropa de xavals que s'enfilen a un arbre i comencen a desmuntar fil de coure dels cables elèctrics. Una parell vigilen i n'hi ha un que és apunt de quedar fregit quan un mal contacte fot un xispasso que fa feredat. No s'acolloneixen, suposes que la pega esnifada fa l'efecte i els hi lleva la por. La poca gent que passeja fa com si no els veies i a penes es decanten un poc. Al final es fan dels pocs metres de cable i parteixien. Uns quants a peu i altres penjats a la furgoneta. I tu t'ho mires, des de la seguretat del teu vidre blindat a l'habitació de l'Intercontinental.

9 de juliol

Declaració d'independècia de les províncies unides del sud.

En la benemérita y muy digna ciudad de San Miguel de Tucumán a nueve días del mes de julio de 1816: terminada la sesión ordinaria, el Congreso de las Provincias Unidas continuó sus anteriores discusiones sobre el grande, augusto y sagrado objeto de la independencia de los pueblos que lo forman. Era universal, constante y decidido el clamor del territorio por su emancipación solemne del poder despótico de los reyes de España, los representantes sin embargo consagraron a tan arduo asunto toda la profundidad de sus talentos, la rectitud de sus intenciones e interés que demanda la sanción de la suerte suya, pueblos representados y posteridad. A su término fueron preguntados ¿Si quieren que las provincias de la Unión fuese una nación libre e independiente de los reyes de España y su metrópoli? Aclamaron primeramente llenos de santo ardor de la justicia, y uno a uno reiteraron sucesivamente su unánime y espontáneo decidido voto por la independencia del país, fixando en su virtud la declaración siguiente: "Nos los representantes de las Provincias Unidas en Sud América, reunidos en congreso general, invocando al Eterno que preside el universo, en nombre y por la autoridad de los pueblos que representamos, protestando al Cielo, a las naciones y hombres todos del globo la justicia que regla nuestros votos: declaramos solemnemente a la faz de la tierra, que es voluntad unánime e indubitable de estas Provincias romper los violentos vínculos que los ligaban a los reyes de España, recuperar los derechos de que fueron despojados, e investirse del alto carácter de una nación libre e independiente del rey Fernando séptimo, sus sucesores y metrópoli. Quedan en consecuencia de hecho y de derecho con amplio y pleno poder para darse las formas que exija la justicia, e impere el cúmulo de sus actuales circunstancias. Todas, y cada una de ellas, así lo publican, declaran y ratifican comprometiéndose por nuestro medio al cumplimiento y sostén de esta su voluntad, baxo el seguro y garantía de sus vidas haberes y fama. Comuníquese a quienes corresponda para su publicación. Y en obsequio del respeto que se debe a las naciones, detállense en un manifiesto los gravísimos fundamentos impulsivos de esta solemne declaración." Dada en la sala de sesiones, firmada de nuestra mano, sellada con el sello del Congreso y refrendada por nuestros diputados secretarios.

Lip Dub per la llengua

Anys enrere, davant una agressió com la que, des de les actuals instutucions locals i autonòmiques, està patint la llenga catalana pròpia de Menorca, ens ajuntaríem i treuríem un manifest. Ara, hi feim front amb un lip-dub, que com diu en Pere, queda molt més alegre i festiu.

Sentència de culpabilitat

Divendres farà justament dos anys que escrivia aquesta entrada al bloc.
Ara fa unes hores, el llavors Molt Honorable i presumpte delinqüent, ha estat condemnat a sis anys de presó en ser declarat culpable dels delictes de prevaricació, tràfic d'influències, falsedat documental i frau a l'administració.
No me n'alegr gens ni mica que qui va ser Molt Honorable President d'una de les institucions del país es vegi ara condemnat a la pèrdua d'honors i atencions protocolaries. És un senyal clar del nivell de qualitat democràtica que gastam.
Si m'alegr en canvi que el ciutadà Jaume Matas Palou pagui amb tot el pes de la llei pels delictes que ha comès.