Tot just la setmana passada es va complir el desè aniversari del corralito que, per uns dies, va dur a les pantalles de tot el món les imatges de senyores de classe mitja picant olles i altres estris de cuina davant oficines bancàries, absolutament desesperades per treure els doblers i anar-se'n les vacances a Miami.
Aquí poca gent ho ha rememorat, entre altres coses perquè a ningú -excepte potser als catalans- li agrada recordar les grans empastes de la història pàtria. I supos també, que perquè vist amb deu anys de perspectiva, hi ha tota una generació de compatriotes a qui la cosa tampoc no va anar tan, tan, malament.
El dia de l'efemèride vaig fer una peita cadena de tuits amb els elements més destacats de l'evolució macroeconòmica del país a 10 anys vista.
Tot i que les circumstàncies no són necessàriament les mateixes i que -encara que ho fóssin- això no seria garantia d'èxit de cap predicció, és que m'estic cansant de rebre consultes des de l'altra banda de l'Atlàntic, i per tant he decidit fer aquesta entradeta per si a qualcú li pot servir per fer baixar un poc l'ansietat. Lectura i ús a discreció.
El context del corralito original és una moneda fixada per llei a una paritat amb el dòlar, sense possibilitat de flotació de tipus de canvi immersa en una progressiva pèrdua de competitivitat en un context de turbulència internacional que fa apujar la prima de risc que es cobra pel deute sobirà del país. Primer s'intenten una sèrie de polítiques d'ajust (reducció de serveis públics i de sous i salaris de l'adminsitració, privatització parcial de sanitat i educació, aturada de l'obra pública en infraestructures,...) que duen com a dany col.lateral un empitjorament dels indicadors d'activitat econòmica: recessió i atur (fins a un 21% de la població activa). En primera instància, els organismes internacionals mantenen les línies de crèdit obertes fins que en un moment donat es tanca l'aixeta i es precipita un sitació de pànic bancari i forta sortida de capitals cap a l'exterior.
Com que a cap país del món els bancs tenen en efectiu tots els estalvis que els seus clients els hi han dipositat, davant la corrida general, no hi ha més opció que restringir la disponibilitat d'efectiu per caixer i finestreta a una quantitat setmanal (de 250 dòlars en el cas original). Les restriccions segueixen fins que el govern decideix que l'única sortida és devaluar la moneda i romp la paritat amb el dòlar, convertint per decret tots els fons dipositats en entitats bancàries a la nova moneda, amb un tipus de canvi que incorpora una devaluació del 40%.
Al cap de 10 anys, els efectes macro d'aquestes mesures han estat una apreciació del 400% del dòlar, un creixement sostingunt del 8% interanual del PBI, la reducció de l'atur fins al 7-8% i una inflació promig del 15-20% i un tipus d'interés hipotecari fluctuant entre el 18% i el 30%. On diu dòlar hi posau euro i on diu peso, pesseta i l'analogia és prou evident.
I així i tot, hi va haver gent que hi va soritr guanyant en el moment 0 del corralito. Com sempre en economia, la informació és poder. Vejam com s'ho van fer:
1.- Crèdit: ben igual que amb els actius, els passius també es devaluen. Tots aquells que tenien deutes en dòlars van passar a tenir-los en pesos. Això per si tot sol no és suficient però si el crèdit es destina a comprar béns durables que perdin menys valor que la moneda (per exemple, oh paradoxa! el totxo) el resultat final de l'equació és favorable pel deudor. En aquest context i tenint en compte que els tipus d'interés no sembla que hagin de repuntar molt a mig termini, jo diria que ara per ara, fer servir els estalvis per cancel.lar anticipadament hipoteques és un mal negoci.
2.- Crèdit (bis): la restricció a retirar efectiu no incloia les compres fetes amb targetes de crèdit per lo qual els plàstics servien per saltar-se la restricció. Jo per si de cas, a tots els meus comptes en euros hi tenc les targetes de crèdit al dia.
3.- Efectiu (cash is king): si l'equació risc / benefici de tenir els bitllets davall el matalàs és favorable, tenir efectiu pot ser una manera home made de protegir estalvis a curt/mig termini. Quan passa el temporal, els descongelam i au!
4.- Uruguai / Alemanya: el vell recurs de tenir doblers a l'estranger, amb la diferència que a l'Argentina del 2000 era delicte fiscal i a l'Eurpoa del 2012 és perfectament legal.
5.- Actius "segurs" (si qualcú em pot convèncer que un actiu és segur), comprar barrils de highland park, caixes d'ànima negra, aquarel.les de Barceló, o lingots de plata pot ser una alternativa.
6.-,.... dia 28 de desembre a una hora i lloc determinat podeu invertir uns euros per convidar-me a un gintònic de london o bombay sapphire i en seguim xerrant
diumenge, 11 de desembre del 2011
diumenge, 20 de novembre del 2011
D'alegries i decepcions
Decepció i alegria a parts iguals. Decepció de qui sempre espera més dels seus déus particulars en una Habemus Papam que només brilla a estones amb les aparicions del seu director i les seqüències on el papa in pectore fuig del vaticà i es passeja per una Roma que Moretti estima, desitja i mostra amb una magistral providència. Tot i les llambregades però el conjunt no m'acaba de convèncer. Tal vegada és la sessió de trasnit, que un dimecres feiner no hi ajuda, qu sé jo?
Per altra banda qui si compleix totes les expectatives és Terrence Malick, amb una nova joia en forma de The Tree of Life que en encara als seus temes favorits de sempre, amb passió renovada i multiplicant els efectes visuals, el ball entre imatge i música i les seqüències subaqüàtiques tan marca de la casa. Mel damunt mel que -això sí- hauré de re-veure un parell de vegades més per tal de degustar-la completament.
dimecres, 21 de setembre del 2011
I la primavera, en fi
Enguany un altre mestre
Diria que ja som a la primavera
perquè sento l'olor que fa
i és l'hòstia de bonic
el terra plè de botons (...)
Diria que ja som a la primavera
perquè sento l'olor que fa
i és l'hòstia de bonic
el terra plè de botons (...)
diumenge, 17 de juliol del 2011
Ara, la societat civil
Torn a ser a casa després d'unes ben merescudes vacances i això vol dir també que torn a donar, amb més freqüència que abans, explicacions sobre tot això dels indignats a amics, clients, coneguts i saludats.
Aquestes darreres setmanes he passat pels Tarhirs maonès, barceloní i -obra i gràcia del volcà i d'Iberia- fins i tot pel madrileny. En els dos primers casos hores abans que n'Ague i en Xavi hi enviessin les brigades respectives a fer net.
I xerrant de fer net, llegesc amb preocupació les primeres mesures concretes de les noves autoritats que regeixen la cosa pública del país. Garnada doble a les platges no-urbanes i a les webs institucionals d'ajuntaments i conselleries. Tot per donar pistes dels quatre anys de govern a favor de la iniciativa privada, les inversions i la llibertat d'elecció de llengua que ens esperen, el sí a tot de l'inefable Delgado. Açò sí, que de com ho pagarem no en xerra ningú
En aquest context embullat de garnades fortes contra dos dels eixos vertebrals del país tal i com els entenem i voldrien uns quants, la meva innata visió optimista de la quotidianitat em mena a pensar, ara més que mai, que torna a ser el moment d'estalonar els elements centrals de la nostra societat civil. Contava no sé qui a xalandria, en to de crítica, que havia sentit en una de les famoses assemblees a un/a jove que s'emocionava perquè la gent discutia, expressava opinions, debatia i prenia decisions. Res de nou sota el cel estelat de juliol. Res que no faci anys i panys que sigui el dia a dia de la gent del GOB, d'Òmnium, de la Federació d'Associacions de Vesins, dels Ateneus, d'Acció Cultural, de l'OCB (la mallorquina, no la del paper de fumar)i tants i tants d'altres
Tal com em tem que ve la borrasca, ara és moment d'enfortir aquestes expressions genuïnes de la societat civil, aquesta manera tan o més vàlida i eficaç de participar i influir en els afers de la polis. Encara que sigui espolsant els vells talonaris de bons de 500 pessetes per salvar Trebalúger-l'altre dia en vaig trobar un dins un llibre de n'Atxaga- i adaptant-los al mon 2.0.
Ara més que mai, és moment de la societat civil.
Aquestes darreres setmanes he passat pels Tarhirs maonès, barceloní i -obra i gràcia del volcà i d'Iberia- fins i tot pel madrileny. En els dos primers casos hores abans que n'Ague i en Xavi hi enviessin les brigades respectives a fer net.
I xerrant de fer net, llegesc amb preocupació les primeres mesures concretes de les noves autoritats que regeixen la cosa pública del país. Garnada doble a les platges no-urbanes i a les webs institucionals d'ajuntaments i conselleries. Tot per donar pistes dels quatre anys de govern a favor de la iniciativa privada, les inversions i la llibertat d'elecció de llengua que ens esperen, el sí a tot de l'inefable Delgado. Açò sí, que de com ho pagarem no en xerra ningú
En aquest context embullat de garnades fortes contra dos dels eixos vertebrals del país tal i com els entenem i voldrien uns quants, la meva innata visió optimista de la quotidianitat em mena a pensar, ara més que mai, que torna a ser el moment d'estalonar els elements centrals de la nostra societat civil. Contava no sé qui a xalandria, en to de crítica, que havia sentit en una de les famoses assemblees a un/a jove que s'emocionava perquè la gent discutia, expressava opinions, debatia i prenia decisions. Res de nou sota el cel estelat de juliol. Res que no faci anys i panys que sigui el dia a dia de la gent del GOB, d'Òmnium, de la Federació d'Associacions de Vesins, dels Ateneus, d'Acció Cultural, de l'OCB (la mallorquina, no la del paper de fumar)i tants i tants d'altres
Tal com em tem que ve la borrasca, ara és moment d'enfortir aquestes expressions genuïnes de la societat civil, aquesta manera tan o més vàlida i eficaç de participar i influir en els afers de la polis. Encara que sigui espolsant els vells talonaris de bons de 500 pessetes per salvar Trebalúger-l'altre dia en vaig trobar un dins un llibre de n'Atxaga- i adaptant-los al mon 2.0.
Ara més que mai, és moment de la societat civil.
dijous, 19 de maig del 2011
Més per Menorca
No he militat mai en cap partit polític i pens, com molts, que la responsabilitat cívica i democràtica passa molt més allà del simple ritual de les eleccions una vegada cada quatre anys.
Tampoc he fet mai fins ara bandera d'una opció política concreta davant d'una cita electoral tot i que els meus posicionaments públics en contextos no electorals són extensos i variats.
No sé tampoc -ni m'interessa massa- si s'està vivint una #spanishrevolution o simplement un fum de formatjades primaverenc.
Fa quinze anys que m'enfront als dilemes electorals pensant sempre que no acab de trobar mai una opció que em satisfagi prou. Fins al punt que he arribat a la conclusió que el què passa és que jo som un raro i me maten les meves singularitats i manies i que sempre queda millor mostrar una certa postura d'inconformitat.
El què sí sé però, és que diumenge qui ve tenim les eleccions més importants de tot el cicle electoral, les que defineixen les polítiques que ara per ara més m'interessen més envers el meu (altre) petit, assolellat i tramuntanós país. Les que defineixen si el PTI és un model a seguir o no, si volem seguir amb un model d'escola obert, multilingüe i orgullós del nostre passat, obert al món des de la nostra finestra i connectat amb la resta del País.
Si volem en definitiva, tenir al general okupa com a conseller de cultura o a l'homòfob ultradretà de conseller de benestar social.
Jo ja he votat, i estic orgullós de dir que ho he fet pel PSM.
I si encara teniu dubtes, escoltau als mestres:
Tampoc he fet mai fins ara bandera d'una opció política concreta davant d'una cita electoral tot i que els meus posicionaments públics en contextos no electorals són extensos i variats.
No sé tampoc -ni m'interessa massa- si s'està vivint una #spanishrevolution o simplement un fum de formatjades primaverenc.
Fa quinze anys que m'enfront als dilemes electorals pensant sempre que no acab de trobar mai una opció que em satisfagi prou. Fins al punt que he arribat a la conclusió que el què passa és que jo som un raro i me maten les meves singularitats i manies i que sempre queda millor mostrar una certa postura d'inconformitat.
El què sí sé però, és que diumenge qui ve tenim les eleccions més importants de tot el cicle electoral, les que defineixen les polítiques que ara per ara més m'interessen més envers el meu (altre) petit, assolellat i tramuntanós país. Les que defineixen si el PTI és un model a seguir o no, si volem seguir amb un model d'escola obert, multilingüe i orgullós del nostre passat, obert al món des de la nostra finestra i connectat amb la resta del País.
Si volem en definitiva, tenir al general okupa com a conseller de cultura o a l'homòfob ultradretà de conseller de benestar social.
Jo ja he votat, i estic orgullós de dir que ho he fet pel PSM.
I si encara teniu dubtes, escoltau als mestres:
dijous, 14 d’abril del 2011
14 d'Abril
Fa vuitanta anys l'avi en tenia deu i és molt probable que as Castell ni se'n temés de la proclamació de la República. Tota una vida després, només amb denou, l'estiu més llarg de la seva vida el va acabar d'oficial de l'exèrcit derrotat. Ell si que la va viure en serio a la República. Per molts d'anys Fonsu.
diumenge, 27 de març del 2011
Flaixos cariocas (II)
El tour de la favela, American Style: ara fagin fotos aquí sí, ara aquí no, ara passejarem en un ambient relativament segur.Segur que l'avi Smith III que hem vist fotent-se la mariscada amb tots els hereus al Satyricon ja n'ha encarregat un de particular. Grandpa took all of us down to Rio de Janeiro last carnival to celebrate his bitrhday. Un bon shot de realitat enmig de l'altra també real realitat dels apartaments de Leblon a milió i mig de dòlars la unitat. Sold out. Estat absent que lluita per arribar també aquí, no tant per la via de vèncer sinó de convèncer. Mercat, escola, bar, samba, al.lots, motos i cables. Milions de cables penjats en equilibri inestable.
diumenge, 13 de març del 2011
Flaixos cariocas (I)
Chove, na cidade. Però m'és ben igual. Al tròpic la pluja no banya. Refresca.
Els paravents de l'autopista de l'aeroport: són per amortir la renou del trànsit o per amagar les favelas?
Els paravents de l'autopista de l'aeroport: són per amortir la renou del trànsit o per amagar les favelas?
dimarts, 1 de març del 2011
País generoso!
Diumenge fosquet i acab el cap de setmana fent la vessa suvora la piscina, després d'haver-me cansat a fons durnat mitja hora de nedada. Llig un parell de llibre d'entrevistes que tenc encetats de fa estona i aprofit els 24° conscient que ja no queden massa capvespres d'estiu per fer la vessa.
Quan ja fosqueja prou com per dificultar-me la lectura, passa en Diego, l'encarregat de l'edifici, que -després de donar-me les gràcies pel plat d'asado que va sobrar d'anit- em demana si ja he acabat amb la piscina. Li dic que si i m'avisa que llavors obrirà l'aixeta de fons per buidar-la. Idò? -li deman- ja s'ha acabat l'estiu? i em tranquilitza dien que no, però que demà han de venir a baratar la bombeta d'un dels llums. I clar per canviar una bombeta fosa (que no queda gens bé de nit), a Buenos Aires el què fem és llevar el tap a una piscina de 15X6 metres i 170 cms de fons. Total, l'aigua potable està fortament subsidiada pels privilegiats que tenim canonades que arriben fins a casa i no en manca mai: només l'hem d'agafar del Riu de la Plata i sotmetre-la a un costosíssim tractament de potabilització.
Avui fosquet quan he arribat a casa, la piscina tornava a estar plena i els focus encesos. Preciós.
País Generoso!
Quan ja fosqueja prou com per dificultar-me la lectura, passa en Diego, l'encarregat de l'edifici, que -després de donar-me les gràcies pel plat d'asado que va sobrar d'anit- em demana si ja he acabat amb la piscina. Li dic que si i m'avisa que llavors obrirà l'aixeta de fons per buidar-la. Idò? -li deman- ja s'ha acabat l'estiu? i em tranquilitza dien que no, però que demà han de venir a baratar la bombeta d'un dels llums. I clar per canviar una bombeta fosa (que no queda gens bé de nit), a Buenos Aires el què fem és llevar el tap a una piscina de 15X6 metres i 170 cms de fons. Total, l'aigua potable està fortament subsidiada pels privilegiats que tenim canonades que arriben fins a casa i no en manca mai: només l'hem d'agafar del Riu de la Plata i sotmetre-la a un costosíssim tractament de potabilització.
Avui fosquet quan he arribat a casa, la piscina tornava a estar plena i els focus encesos. Preciós.
País Generoso!
dimecres, 23 de febrer del 2011
diumenge, 13 de febrer del 2011
Converses d'asado
Llarguíssima i interessant conversa d'asado i sobretaula amb uns amics de Costa Rica que tot just ara tanquen una experiència de quatre anys a Barcelona -amb una filla nascuda catalana, en ple boom immobiliari, mereixedora dels famosos 2.500 euros de ZP i batejada Emma per exigències de la germana gran inclosa-.
No em sorprenc massa en la coincidència que en fem a l'hora de diagnosticar la falta de costum de la societat hispanocatalana davant la crisi. Ells amb la visió in situ d'aquests darrers anys i jo amb els senyals que percep des de la còmoda distància.
Rallen, també, de la incomoditat percebuda aquests darrers mesos davant d'actituds cada vegada més obertament racistes (en un context no massa conflictiu a priori com eren les places i carrers peatonals de les Corts, res de Castelldefels, Cornellà o Sant Boi). Entre perplexitat i por per la forma en què elements dels discurs xenòfob s'han anat incorporant al dia a dia de gent "que no ho hauries dit mai", de la mateixa manera que ho comentava fa unes setmanes en Pau a Xalandria. Aquí coincidim novament, sobretot després de determinades converses que he més o manco seguit en sobretaules inacabables dels dies de nadal.
Discutim també amb els amics portenyos que se'ns han ajuntat, sobre els avantatges i inconvenients de ser l'exòtic del lloc, a la feina, al forn de pa, a les reunions de veïns. De l'abismal diferència de tractament a la diferència i els modes de socialització entre els EUA i Europa. O de la perplexitat de l'Argentí que se sent tractat de "sudaca" a Castelldefels. Perplex sobretot en aquest cas, per l'anivellament cap avall que pateixen els fills de ma pàtria d'adopció, que són "degradats"en creuar l'Atlàntic al mateix nivell que equatorians, bolivians o peruans. Exactament el mateix que ells apliquen a la fruiteria del cap de cantó de casa amb els paraguaians.
I per damunt fins i tot de la incertesa, sura l'alegria de trobar-se -aquesta vegada de forma totalment inesperada per tots- al voltant d'una taula a qualsevol banda del món, berenant Gallopinto a les Corts, dinant asado a Buenos Aires o davant la futura i inevitable paella a San José.
Això i les encalçades dels al.lots, que juguen i fan festa a la piscina, amb l'alegria, la innocència i l'avantatge de qui té tot el futur a venir
No em sorprenc massa en la coincidència que en fem a l'hora de diagnosticar la falta de costum de la societat hispanocatalana davant la crisi. Ells amb la visió in situ d'aquests darrers anys i jo amb els senyals que percep des de la còmoda distància.
Rallen, també, de la incomoditat percebuda aquests darrers mesos davant d'actituds cada vegada més obertament racistes (en un context no massa conflictiu a priori com eren les places i carrers peatonals de les Corts, res de Castelldefels, Cornellà o Sant Boi). Entre perplexitat i por per la forma en què elements dels discurs xenòfob s'han anat incorporant al dia a dia de gent "que no ho hauries dit mai", de la mateixa manera que ho comentava fa unes setmanes en Pau a Xalandria. Aquí coincidim novament, sobretot després de determinades converses que he més o manco seguit en sobretaules inacabables dels dies de nadal.
Discutim també amb els amics portenyos que se'ns han ajuntat, sobre els avantatges i inconvenients de ser l'exòtic del lloc, a la feina, al forn de pa, a les reunions de veïns. De l'abismal diferència de tractament a la diferència i els modes de socialització entre els EUA i Europa. O de la perplexitat de l'Argentí que se sent tractat de "sudaca" a Castelldefels. Perplex sobretot en aquest cas, per l'anivellament cap avall que pateixen els fills de ma pàtria d'adopció, que són "degradats"en creuar l'Atlàntic al mateix nivell que equatorians, bolivians o peruans. Exactament el mateix que ells apliquen a la fruiteria del cap de cantó de casa amb els paraguaians.
I per damunt fins i tot de la incertesa, sura l'alegria de trobar-se -aquesta vegada de forma totalment inesperada per tots- al voltant d'una taula a qualsevol banda del món, berenant Gallopinto a les Corts, dinant asado a Buenos Aires o davant la futura i inevitable paella a San José.
Això i les encalçades dels al.lots, que juguen i fan festa a la piscina, amb l'alegria, la innocència i l'avantatge de qui té tot el futur a venir
dijous, 3 de febrer del 2011
Un dimecres qualsevol,....
en un cap de cantó qualsevol: passa un ciclista qualsevol a una hora qualsevol de la nit. Assegut en un taxi qualsevol als carrers qualssevol de la ciutat de la fúria: Qualsevol nit d'estiu pot sortir el sol. Esperant que el temps ens faci vells?
ni en pedo.
ni en pedo.
diumenge, 30 de gener del 2011
Una mala bona notícia?
Aquesta setmana, mestre Calamaro és portada al les revistes del cor. Sembla que la relació -filla i matrimoni inclòs- amb Julieta Cardinale no passa pel millor moment.
No és que Binibloc s'hagi reconvertit del cop en un bloc de paper couché. Simplement és que tenint en compte que el darrer daltabaix emocioal.lucinogenosexual den Calamaro va donar lloc al seu millor àlbum, haurem d'estar molt a l'espectativa de com evolucionen els fets.
No és que Binibloc s'hagi reconvertit del cop en un bloc de paper couché. Simplement és que tenint en compte que el darrer daltabaix emocioal.lucinogenosexual den Calamaro va donar lloc al seu millor àlbum, haurem d'estar molt a l'espectativa de com evolucionen els fets.
diumenge, 23 de gener del 2011
dimarts, 18 de gener del 2011
Sant Antoni (amb un dia de retard)
Els qui hem nascut a la mar
tenim per pàtria una barca.
Hi alenam els temporals
també les llargues onades,
dols, amors i pietat,
vida verda i vida clara.
Amb el timó ben salat
de salobre i de paraules,
d’il.lusions de rem i pals;
amb veles quatribarrades,
antigues, de llibertat,
de vida i vent ben inflades
som mariners d’una nau
de nissaga catalana.
Per la llum certa del far
sabem que el port no nos manca;
per açò sempre avançam
carreres escumajades
i, tanmateix, enfonsam
llavor de cordes gruixades
en una terra lliscant
sota el cel, sobre les aigües.
Escàlums forts, ferm arjau
i l’obra morta ben blanca,
el nostre camí és de pau
-rumb d’autònoma frisança
per la nostra identitat-
la nostra proa no talla
més que cops de malvestat,
d’hipocresia… Destrala
fortalor de potentats
i ofega’ls dins l’insondable!
Vella lluita popular,
els teus braons braus com pales,
impulsin el navegar de Menorca,
barca i pàtria.
Els qui vivim a la mar
tenim per pàtria una barca.
Pere Xerxa. Els qui hem nascut a la mar
tenim per pàtria una barca.
Hi alenam els temporals
també les llargues onades,
dols, amors i pietat,
vida verda i vida clara.
Amb el timó ben salat
de salobre i de paraules,
d’il.lusions de rem i pals;
amb veles quatribarrades,
antigues, de llibertat,
de vida i vent ben inflades
som mariners d’una nau
de nissaga catalana.
Per la llum certa del far
sabem que el port no nos manca;
per açò sempre avançam
carreres escumajades
i, tanmateix, enfonsam
llavor de cordes gruixades
en una terra lliscant
sota el cel, sobre les aigües.
Escàlums forts, ferm arjau
i l’obra morta ben blanca,
el nostre camí és de pau
-rumb d’autònoma frisança
per la nostra identitat-
la nostra proa no talla
més que cops de malvestat,
d’hipocresia… Destrala
fortalor de potentats
i ofega’ls dins l’insondable!
Vella lluita popular,
els teus braons braus com pales,
impulsin el navegar de Menorca,
barca i pàtria.
Els qui vivim a la mar
tenim per pàtria una barca.
Pere Xerxa. Els qui hem nascut a la mar
diumenge, 16 de gener del 2011
Tenc el bloc abandonat
Entre classe, vacances offline, twitter, la BWR i els compromisos socials (ara mateix d'aquí una estona, un argenticatalanomenorquí -com em van batiar no fa massa- que farà un asado multinacional per tres amics argentins i quatre ticos), la veritar és que tenc binibloc ben abandonat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Legal
obra de Binibloc està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Compartir Igual 2.5 Argentina de Creative Commons
Creat a partir d'una obra disponible a binibloc.blogspot.com