Un any més vells torna l'esclat als parcs, les flors, els joves de festa i els anuncis de tulipan.
Feliz dia
dimarts, 21 de setembre del 2010
diumenge, 19 de setembre del 2010
Connectivitat, competitivitat i transport aeri
(Nova entrada a Xalandria.cat)
Sembla que en aquests dies de realisme i crisi on -finalment- tots els organismes de l'estat han posat fil a l'agulla de retallar despesa d'allà on sigui, torna al debat ¿públic? la qüestió de les subvencions al transport aeri de Menorca. Es veu que el ministre espanyol del ram ha decidit que la factura que paga en concepte de descomptes de resident és massa cara i mira de trobar-hi solucions. Com era previsible, les forces vives del país (de Menorca, vull dir) han posat el crit al cel i es preparen per la enèssima i ínfima batalla per defensar “lo nostro”. El arguments, hem de suposar, seran els mateixos de sempre. Repasem-los: el concepte d'inuslaritat, la falta d'inversions en altres mitjans de transport (AVE i autovies, per exemple), el sobrecost que suposa pels a voltes afortunats i de vegades desgraciats illencs tenir accés a coca-coles i quimioteràpia, a pernil de jabugo i jerseis de zara, a quintos i mitjanes Damm, a i-phones i play-stations,.... Res de nou, de moment, ni tan sols cap tímida menció per exemple a la qüestió del dèficit fiscal -els 3.000 euros, el mig milió de peles per cap i per any, que cada menorquí paga en promig d'excés d'impostos i que van al sac de la solidariatat interregional-. Ep que aquí el debat era sobre els bitllets d'avió i ara tu vens a embullar amb arguments separatistes i radicals!
Sense pretendre donar consell als nostres polítics ni a la societat civil/forces vives que tornaran a treure -ara que ve s'hivern- pancartes, rodes de premsa i comunicats per defensar com a mínim l'statu quo del tema, me permet la llibertat de dir-hi la meva.
Partint d'una base on l'estat subvencionava el 25% del preu final dels bitllets d'avió als residents, els compromisos i conjuntures polítiques de diferents moments -a Palma i sobretot a Madrid- s'han anat encadenant al llarg del temps per acabar amb una situació actual on el nivell de subvenció ha arribat fins al 50% . De manera més o manco simètrica, i com resulta evident a qualsevol estudiant de primer d'economia, els preus aplicats per les línies aèries han anat pujant amb la mateixa intensitat, donant com a resultat final una situació triplement perversa: la factura per l'estat és cada vegada més pesada (el 25% de 100 euros són 25 i el 50% de 300 són 150). Els residents de primera classe (amb passaport d'un estat membre de la UE) paguen si fa no fa el mateix en termes relatius. I els residents extraeuropeus de segona i els incauts turistes que volen venir a passar uns dies gastant als nostres apartaments, bars, restaurants i supermercats, pateixen un mercat distorsionat via subvencions que fa que els preus sense descompte de resident siguin, moltes vegades, prohibitius.
Aquesta situació triplement perversa es torna encara una miqueta pitjor si pensam que el descompte de resident tal i com està definit a dia d'avui és una subvenció regressiva. Açò vol dir que qui més es beneficia de la subvenió és qui més viatja, és a dir, grosso modo, qui té més mitjans econòmics. En primera instància, de la subvenció se n'apropien les línies aèries via increments de preus i de manera subsidiària, al cap de l'any qui més viatja, més subvenció acapara.
Tenim, en resum, un sistema que és aparentment deficitari, inequitatiu i inútil en el seu objectiu primari de garantir l'accés a un transport aeri que la nostra societat ha decidit elevar a la categoría de necessitat bàsica. Un sistema que de retruc, cada any deu desincentivar una bona caterva de potencials turistes gallecs, andalusos i bascos, que gairebé pel mateix preu poden volar a Nova York.
Fer una repassada a la programació de vols de l'aeroport de Menorca dóna una imatge prou paradoxal de la situació actual. ¿Qualcú s'ha aturat mai a pensar perquè hi ha disponibles més vols a aeroports alemanys que a destins espanyols un diumenge 19 de setembre qualsevol? Tenint en compte que els vols a Alemanya no tenen subvencions ni descomptes i que tampoc són operats per companyies públiques, sembla bastant curiós, no?.
Per altra banda, ¿com és que el preu d'un bitllet València-Menorca triplica un Madrid-València operat per la mateixa companyia i -si fa no fa- la mateixa distància?. Els economistes tenim una resposta que cotitza molt alt en el nostre particular santoral: Ah! La Competència! Perquè resulta que de València a Madrid hi pots anar amb els CRJ-200 d'Air Nostrum però també amb els 737-800 de Ryanair i amb els Alaria de Renfe i clar, posats a triar, la gent tria, les empreses competeixen i els preus s'ajusten a la demanda.
Encara més, ¿què fa que durant els mesos de juliol i agost Spanair, Air Europa i Vueling es dediquin a posar avions i més avions per venir a Menorca des de Barcelona i Madrid, per exemple? Un altre guest star econòmic: La Demanda!
Finalment: ¿és que ningú no s'ha adonat que el veritable problema del transport aeri és que Menorca no té cap connexió directa amb 3 dels 4 majors hubs intercontinentals d'Europa?. Aquest és l'autèntic escàndol. I si no demanau-ho, als assistents a la darrera Menorca TechTalk que vingueren des de San Francisco o Beijing i que encara no entenen com és que una vegada arribats a Europa, encara van haver de fer dos vols més: Londres/París/Frankfurt-Barcelona/Madrid-Menorca, quan a Mallorca, a Eivissa, a Corfú o a Còrsega hi podrien haver arribat amb un únic bot. L'autèntic drama senyors, és que som a 3 o més aeroports de distància del món, quan hauríem de ser-ne a 2.
Fins aquí, la part fàcil, la llista de coses que -en la meva modesta opinió- no estan bé d'aquest model. Ens queda pendent el tema de què feim amb el Pepiño Blanco de torn que ens diu que hem de reduïr la despesa d'unes subvencions que ja hem vist que cometen el doble pecat de la inequitat i el dèficit. I encara més important (perquè els ministres passen però les societats queden): el tema de quin model de foment del transport aeri volem?
Perquè tan clar com els arguments dels paràgrafs anteriors és també que un model basat únicament en la llei del mercat donarà resultats que ens semblaran a la majoria, insatisfactoris amb molts vols durant els mesos de temporada alta i cap -literalment cap- els dimarts, dimecres i dijous matí de per exemple els mesos de desembre i febrer. I per tant caldria pensar un model diferent, si és que aquest no ens agrada. Vet aquí les meves propostes:
1.- Abolició de la subenció indiscriminada per residents (residents de primera vull dir, que ja hem vist que extreuropeus no compten). Jo no vull que ningú em subvencioni per volar cap a o des de Menorca, vull pagar menys impostos i que la política de foment del transport aeri segueixi paràmetres de racionalitat econòmica, equitat social i foment de la connectivitat.
2.- Un sistema de desgravacions fiscals per un nombre limitat de vols anuals per aquelles persones amb nivells de renda més baixos. Ningú hauria de rebre subvencions per fer més de 10/12 vols anuals, ja que d'altra manera, tendim a caure en la paradoxa del bé públic: com que és de tothom i el seu ús és molt barat, acabam atrapats en la trampa de l'abús. A més, el fet de lligar l'incentiu amb la declaració de renda ens ajudarà a assegurar-nos que els nostres estimats conciutadans no s'oblidin de les seves obligacions fiscals.
3.- Subvencions sobre el preu complet del passatge a col.lectius de passatgers específics: estudiants, malalts que requeriexen tractaments complexos i els seus familiars, esportistes, diputats i senadors en exercici de les seves funcions,...
4.- Negociar directament amb determinades línies aèries acords de subvencions puntuals i amb definició estratègica: Iberia/British Airways amb Madrid i Londres-Heathrow, Lufthansa amb Frankfurt i Múnic, AirFrance/KLM amb Paris Charles de Gaulle. Amb dues condicions: que els vols tenguin caràcter anual i amb combinació d'horaris amb la programació intercontinental.
3.-Subvencions estacionals contracícliques (és a dir, en els mesos on hi ha manco demanda) per aquelles línies aèries que mantinguin els enllaços amb Barcelona, Palma, València, Londres, Paris, Frankfurt, Milà i Madrid durant tot l'any.
4.- Convenis de col.laboració puntuals amb operadors low cost per incentivar mercats turístics estratègics: Praga, Berlín, Lió, Roma, Moscou.
En el cas dels punts referents a convenis amb línies aèries i per tal d'incentivar la competència, cada vegada que un nou operador vulgui entrar a competir en una determinada ruta, l'import total de la subvenció es dividir entre els dos participants, de manera que aquesta actui com un mecanisme d'incentiu a la permanència.
Em falten les dades concretes del cost de l'actual estructura de subsidis, però estic convençut que el resultat final de destinar el mateix nivell de despesa actual a aquesta nova forma de distribució tindria efectes col.laterals positius i clarament mesurables a curt termini. Tot i que puntualment açò vulgui dir que a qualcun dels lectors d'aquest bloc se li encarís un poquet el preu del bitllet promig. Segur que als lectors que vivim fora de Menorca ens compensaria. I a voltros també, feis-me cas.
Sembla que en aquests dies de realisme i crisi on -finalment- tots els organismes de l'estat han posat fil a l'agulla de retallar despesa d'allà on sigui, torna al debat ¿públic? la qüestió de les subvencions al transport aeri de Menorca. Es veu que el ministre espanyol del ram ha decidit que la factura que paga en concepte de descomptes de resident és massa cara i mira de trobar-hi solucions. Com era previsible, les forces vives del país (de Menorca, vull dir) han posat el crit al cel i es preparen per la enèssima i ínfima batalla per defensar “lo nostro”. El arguments, hem de suposar, seran els mateixos de sempre. Repasem-los: el concepte d'inuslaritat, la falta d'inversions en altres mitjans de transport (AVE i autovies, per exemple), el sobrecost que suposa pels a voltes afortunats i de vegades desgraciats illencs tenir accés a coca-coles i quimioteràpia, a pernil de jabugo i jerseis de zara, a quintos i mitjanes Damm, a i-phones i play-stations,.... Res de nou, de moment, ni tan sols cap tímida menció per exemple a la qüestió del dèficit fiscal -els 3.000 euros, el mig milió de peles per cap i per any, que cada menorquí paga en promig d'excés d'impostos i que van al sac de la solidariatat interregional-. Ep que aquí el debat era sobre els bitllets d'avió i ara tu vens a embullar amb arguments separatistes i radicals!
Sense pretendre donar consell als nostres polítics ni a la societat civil/forces vives que tornaran a treure -ara que ve s'hivern- pancartes, rodes de premsa i comunicats per defensar com a mínim l'statu quo del tema, me permet la llibertat de dir-hi la meva.
Partint d'una base on l'estat subvencionava el 25% del preu final dels bitllets d'avió als residents, els compromisos i conjuntures polítiques de diferents moments -a Palma i sobretot a Madrid- s'han anat encadenant al llarg del temps per acabar amb una situació actual on el nivell de subvenció ha arribat fins al 50% . De manera més o manco simètrica, i com resulta evident a qualsevol estudiant de primer d'economia, els preus aplicats per les línies aèries han anat pujant amb la mateixa intensitat, donant com a resultat final una situació triplement perversa: la factura per l'estat és cada vegada més pesada (el 25% de 100 euros són 25 i el 50% de 300 són 150). Els residents de primera classe (amb passaport d'un estat membre de la UE) paguen si fa no fa el mateix en termes relatius. I els residents extraeuropeus de segona i els incauts turistes que volen venir a passar uns dies gastant als nostres apartaments, bars, restaurants i supermercats, pateixen un mercat distorsionat via subvencions que fa que els preus sense descompte de resident siguin, moltes vegades, prohibitius.
Aquesta situació triplement perversa es torna encara una miqueta pitjor si pensam que el descompte de resident tal i com està definit a dia d'avui és una subvenció regressiva. Açò vol dir que qui més es beneficia de la subvenió és qui més viatja, és a dir, grosso modo, qui té més mitjans econòmics. En primera instància, de la subvenció se n'apropien les línies aèries via increments de preus i de manera subsidiària, al cap de l'any qui més viatja, més subvenció acapara.
Tenim, en resum, un sistema que és aparentment deficitari, inequitatiu i inútil en el seu objectiu primari de garantir l'accés a un transport aeri que la nostra societat ha decidit elevar a la categoría de necessitat bàsica. Un sistema que de retruc, cada any deu desincentivar una bona caterva de potencials turistes gallecs, andalusos i bascos, que gairebé pel mateix preu poden volar a Nova York.
Fer una repassada a la programació de vols de l'aeroport de Menorca dóna una imatge prou paradoxal de la situació actual. ¿Qualcú s'ha aturat mai a pensar perquè hi ha disponibles més vols a aeroports alemanys que a destins espanyols un diumenge 19 de setembre qualsevol? Tenint en compte que els vols a Alemanya no tenen subvencions ni descomptes i que tampoc són operats per companyies públiques, sembla bastant curiós, no?.
Per altra banda, ¿com és que el preu d'un bitllet València-Menorca triplica un Madrid-València operat per la mateixa companyia i -si fa no fa- la mateixa distància?. Els economistes tenim una resposta que cotitza molt alt en el nostre particular santoral: Ah! La Competència! Perquè resulta que de València a Madrid hi pots anar amb els CRJ-200 d'Air Nostrum però també amb els 737-800 de Ryanair i amb els Alaria de Renfe i clar, posats a triar, la gent tria, les empreses competeixen i els preus s'ajusten a la demanda.
Encara més, ¿què fa que durant els mesos de juliol i agost Spanair, Air Europa i Vueling es dediquin a posar avions i més avions per venir a Menorca des de Barcelona i Madrid, per exemple? Un altre guest star econòmic: La Demanda!
Finalment: ¿és que ningú no s'ha adonat que el veritable problema del transport aeri és que Menorca no té cap connexió directa amb 3 dels 4 majors hubs intercontinentals d'Europa?. Aquest és l'autèntic escàndol. I si no demanau-ho, als assistents a la darrera Menorca TechTalk que vingueren des de San Francisco o Beijing i que encara no entenen com és que una vegada arribats a Europa, encara van haver de fer dos vols més: Londres/París/Frankfurt-Barcelona/Madrid-Menorca, quan a Mallorca, a Eivissa, a Corfú o a Còrsega hi podrien haver arribat amb un únic bot. L'autèntic drama senyors, és que som a 3 o més aeroports de distància del món, quan hauríem de ser-ne a 2.
Fins aquí, la part fàcil, la llista de coses que -en la meva modesta opinió- no estan bé d'aquest model. Ens queda pendent el tema de què feim amb el Pepiño Blanco de torn que ens diu que hem de reduïr la despesa d'unes subvencions que ja hem vist que cometen el doble pecat de la inequitat i el dèficit. I encara més important (perquè els ministres passen però les societats queden): el tema de quin model de foment del transport aeri volem?
Perquè tan clar com els arguments dels paràgrafs anteriors és també que un model basat únicament en la llei del mercat donarà resultats que ens semblaran a la majoria, insatisfactoris amb molts vols durant els mesos de temporada alta i cap -literalment cap- els dimarts, dimecres i dijous matí de per exemple els mesos de desembre i febrer. I per tant caldria pensar un model diferent, si és que aquest no ens agrada. Vet aquí les meves propostes:
1.- Abolició de la subenció indiscriminada per residents (residents de primera vull dir, que ja hem vist que extreuropeus no compten). Jo no vull que ningú em subvencioni per volar cap a o des de Menorca, vull pagar menys impostos i que la política de foment del transport aeri segueixi paràmetres de racionalitat econòmica, equitat social i foment de la connectivitat.
2.- Un sistema de desgravacions fiscals per un nombre limitat de vols anuals per aquelles persones amb nivells de renda més baixos. Ningú hauria de rebre subvencions per fer més de 10/12 vols anuals, ja que d'altra manera, tendim a caure en la paradoxa del bé públic: com que és de tothom i el seu ús és molt barat, acabam atrapats en la trampa de l'abús. A més, el fet de lligar l'incentiu amb la declaració de renda ens ajudarà a assegurar-nos que els nostres estimats conciutadans no s'oblidin de les seves obligacions fiscals.
3.- Subvencions sobre el preu complet del passatge a col.lectius de passatgers específics: estudiants, malalts que requeriexen tractaments complexos i els seus familiars, esportistes, diputats i senadors en exercici de les seves funcions,...
4.- Negociar directament amb determinades línies aèries acords de subvencions puntuals i amb definició estratègica: Iberia/British Airways amb Madrid i Londres-Heathrow, Lufthansa amb Frankfurt i Múnic, AirFrance/KLM amb Paris Charles de Gaulle. Amb dues condicions: que els vols tenguin caràcter anual i amb combinació d'horaris amb la programació intercontinental.
3.-Subvencions estacionals contracícliques (és a dir, en els mesos on hi ha manco demanda) per aquelles línies aèries que mantinguin els enllaços amb Barcelona, Palma, València, Londres, Paris, Frankfurt, Milà i Madrid durant tot l'any.
4.- Convenis de col.laboració puntuals amb operadors low cost per incentivar mercats turístics estratègics: Praga, Berlín, Lió, Roma, Moscou.
En el cas dels punts referents a convenis amb línies aèries i per tal d'incentivar la competència, cada vegada que un nou operador vulgui entrar a competir en una determinada ruta, l'import total de la subvenció es dividir entre els dos participants, de manera que aquesta actui com un mecanisme d'incentiu a la permanència.
Em falten les dades concretes del cost de l'actual estructura de subsidis, però estic convençut que el resultat final de destinar el mateix nivell de despesa actual a aquesta nova forma de distribució tindria efectes col.laterals positius i clarament mesurables a curt termini. Tot i que puntualment açò vulgui dir que a qualcun dels lectors d'aquest bloc se li encarís un poquet el preu del bitllet promig. Segur que als lectors que vivim fora de Menorca ens compensaria. I a voltros també, feis-me cas.
diumenge, 12 de setembre del 2010
Notes des del Cerro
L'excursió del Chajá.
L'estrany quintet -no d'Alexandria sinó de Montevideo- apurant una certa sensació de risc, de control mig descontrolat: semàfors que és millor no respectar i carrers que de tan tranquils inquieten. I al final, una vista des del Cerro que fa que l'aventura pagui la pena.
La Rambla i els arenals d'un blanc calcari i esclatant contra el marró aiguadolç del riumar, del mar de Solís.
No hi ha millor manera de conèixer un lloc nou que vivint-ne el pols de la quotidianetat de la gent. Mercat, asado, mate, visita d'obres i circuïts de lleure.
El gust per les petites coses i la innecessària necessitat, per exemple. d'un auto més enllà de quatre rodes que et dugin d'un lloc a un altre. Hi ha un cert aire menorquí (menorquí de fa vint anys) en açò de no passar massa pena pel cotxe. Una postura ben sàvia, altrament.
Vida i estètica de port, de Cadis, de Barbate, de Nàpols, de Càller, d'escullera de la Barceloneta abans dels Jocs, des Cós Nou en els carrers abocats al riumar. I la novetat per l'horitzó d'un portenyo de l'ondulació dels turonets, que en qualsevol moment t'aboquen a la visió de la mar. Mar? Riu? Riumar.
Montevideo és definitivament molt més Napolitana o Genovesa que Portenya. Li hem perdut el pols als ports, en bona mesura culpa als portacontainers i les exigències del tràfic de mercaderies moderns. Pens que ja només hi deuen quedar ports de ver a l'Àfrica, però tal vegada açò ho pens -només- perquè no els conec. La resta són oficines de duana i free-shops amb porta d'embarcament i maltes a 30 dòlars.
Ni estibadors, ni magatzems, ni putes. Només containers i borading pass.
L'estrany quintet -no d'Alexandria sinó de Montevideo- apurant una certa sensació de risc, de control mig descontrolat: semàfors que és millor no respectar i carrers que de tan tranquils inquieten. I al final, una vista des del Cerro que fa que l'aventura pagui la pena.
La Rambla i els arenals d'un blanc calcari i esclatant contra el marró aiguadolç del riumar, del mar de Solís.
No hi ha millor manera de conèixer un lloc nou que vivint-ne el pols de la quotidianetat de la gent. Mercat, asado, mate, visita d'obres i circuïts de lleure.
El gust per les petites coses i la innecessària necessitat, per exemple. d'un auto més enllà de quatre rodes que et dugin d'un lloc a un altre. Hi ha un cert aire menorquí (menorquí de fa vint anys) en açò de no passar massa pena pel cotxe. Una postura ben sàvia, altrament.
Vida i estètica de port, de Cadis, de Barbate, de Nàpols, de Càller, d'escullera de la Barceloneta abans dels Jocs, des Cós Nou en els carrers abocats al riumar. I la novetat per l'horitzó d'un portenyo de l'ondulació dels turonets, que en qualsevol moment t'aboquen a la visió de la mar. Mar? Riu? Riumar.
Montevideo és definitivament molt més Napolitana o Genovesa que Portenya. Li hem perdut el pols als ports, en bona mesura culpa als portacontainers i les exigències del tràfic de mercaderies moderns. Pens que ja només hi deuen quedar ports de ver a l'Àfrica, però tal vegada açò ho pens -només- perquè no els conec. La resta són oficines de duana i free-shops amb porta d'embarcament i maltes a 30 dòlars.
Ni estibadors, ni magatzems, ni putes. Només containers i borading pass.
diumenge, 5 de setembre del 2010
Resignació? Kairós!
Final d'una setmana mogudeta que se suposa havia d'acabar amb una sota prolongada as Caló Blanc i una llarga llista d'abraçades massa temps escatimades (no necessàriament en aquest ordre) com a pròleg d'un parell de dies d'estiu, raors, cavalls, al.lèrgia i pomades (tampoc necessàriament en aquest ordre).
El fet és però que som a casa, a Buenos Aires, tancant un diumenge de feina a mig gas que m'ha donat un parell d'alegries grosses en forma d'abraçades -virtuals- i que és pròleg d'una altra setmana moguda.
En una altra vida, m'hauria resignat (què hi farem, coses que passen) i hauria dedicat un parell de sessions de psicòleg a treure'm la mala sang. Ara i aquí però, contra la santa resignació cristiana, reivindic les meves arrels gregues per agraïr la oportunitat, el kairos. El kairos per exemple d'haver-me pogut despertar dimarts passat amb una nedada de mitja hora (catorze mesos feia i he de reconèixer que vaig tenir un instant de dubte, just abans de la capbussada) quan el sol tot just treia el cap per damunt la mar. Gràcies també per la llagosta congelada, el salmó com sempre, gràcies, la tonyina massa cuita i el ceviche bastant potent. I gràcies per una sola nit d'estiu i elles -totes- belles i els 22 anys que no me cans d'encalçar.
En fi, que cada vegada estic més convençut que m'estim més demanar perdó que demanar permís i que per sort encara ens queda una asado pendent, aquesta setmana a Buenos Aires i que molt bones festes als que hi sereu i molt bona espera als que espereu. Perquè sí, perquè us estim i perquè vull
El fet és però que som a casa, a Buenos Aires, tancant un diumenge de feina a mig gas que m'ha donat un parell d'alegries grosses en forma d'abraçades -virtuals- i que és pròleg d'una altra setmana moguda.
En una altra vida, m'hauria resignat (què hi farem, coses que passen) i hauria dedicat un parell de sessions de psicòleg a treure'm la mala sang. Ara i aquí però, contra la santa resignació cristiana, reivindic les meves arrels gregues per agraïr la oportunitat, el kairos. El kairos per exemple d'haver-me pogut despertar dimarts passat amb una nedada de mitja hora (catorze mesos feia i he de reconèixer que vaig tenir un instant de dubte, just abans de la capbussada) quan el sol tot just treia el cap per damunt la mar. Gràcies també per la llagosta congelada, el salmó com sempre, gràcies, la tonyina massa cuita i el ceviche bastant potent. I gràcies per una sola nit d'estiu i elles -totes- belles i els 22 anys que no me cans d'encalçar.
En fi, que cada vegada estic més convençut que m'estim més demanar perdó que demanar permís i que per sort encara ens queda una asado pendent, aquesta setmana a Buenos Aires i que molt bones festes als que hi sereu i molt bona espera als que espereu. Perquè sí, perquè us estim i perquè vull
dissabte, 4 de setembre del 2010
La carn vol carn
No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peço d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peço d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.
ELS AMANTS
Llibre de Meravelles
Una vegada, ja fa uns anys vaig deixar gravat tot aquest poema en el constestador que jo em pensava que era el del nou telèfon d'una dona estimada. El telèfon era d'una dona, sí però no de la meva, sinó de la germana. Per sort, diu que no entenia el català.
Clar que la meva dicció no era ni és res devora la d'un altre mestre/monstre:
dimecres, 1 de setembre del 2010
CNN: 5 minuts de zapping
Fa gairebé dos anys de la darrera vegada que vaig esser a l'Imperi: Bush encara era president i vaig veure enfonsar-se Wall Street en directe des de Times Square.
Ara hi he tornat, per una parell d'hores i la imatge més xocant, la més diferent (aquest és un país d'imatges) són els quatre o cinc anuncis que he vist fent zàpping:
Buick: Low consumtion Low cost car. German enginereed. Just from Us$ 149 a month.
Verizon smartphones.
Problems with your real state? ask a certifyed realtor.
Introducing Ford Fusion. Hybrid car.
Ultra, the ultimate diet beer by Lance Amstrong
Need a car? leases starting as low as Us$159 a month.
Deu ser la crisi?
Ara hi he tornat, per una parell d'hores i la imatge més xocant, la més diferent (aquest és un país d'imatges) són els quatre o cinc anuncis que he vist fent zàpping:
Buick: Low consumtion Low cost car. German enginereed. Just from Us$ 149 a month.
Verizon smartphones.
Problems with your real state? ask a certifyed realtor.
Introducing Ford Fusion. Hybrid car.
Ultra, the ultimate diet beer by Lance Amstrong
Need a car? leases starting as low as Us$159 a month.
Deu ser la crisi?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Legal
obra de Binibloc està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Compartir Igual 2.5 Argentina de Creative Commons
Creat a partir d'una obra disponible a binibloc.blogspot.com