El combat dels parcs

Darrers dies de novembre i entre al.lèrgies (poques) i feina (molta) torn a assistir al combat dels parcs i avingudes. Combat sense guanyadors ni derrotats però que manté Jacarandás i Tipas enfeinats a entapissar els carrers de Buenos Aires durant el breu període de temps -quinze dies a molt estirar- en què despleguen tota la seva potència floral. Com un recordatori de la immensitat de la natura d'aquesta banda del món.



Primer comencen els Jacarandás, amb les seves trompetes lil.làcies que en cobreixen totalment la copa i que estan destinades, sense remei, a acabar d'estora dels carrers després d'una de les molts freqüents tempestes tan freqüents en aquesta època de l'any. Quan estan per concedir la victòria, prenen el relleu les Tipas de 40 metres que conjuguen el verd novell i brillant de les fulles acabades de treure amb un groc ataronjat dels milions de floretes que esclaten del cop.


Diuen els meus amics que aquesta d'enguany és la primavera típica de Buenos Aires, amb tempestes que ben bé semblen anunciar la fi del món cada dos dies i que deixen l'atmosfera amb el punt de saturació d'humitat apunt per aferrar-te la camisa al cos. Tal vegada per això el meu intent d'hortet aromàtic de la terrassa no acaba d'arrencar: massa aigua per les mates de tem, romaní i aufàbrega. Elles fan lo que poden, però amb tanta aigua, creixen enormes, ràpides, inspidíssimes. Només la mata de menta, com si vivís al costat d'un torrent, prospera a les totes.
Dies de combat en parcs i avingudes, en una època de l'any en què els portenyos ens sentim quasitropicals, amb el permís dels nostres veïns de l'Ordem e Progesso

Messi no canta el Himno cuando juega con Argentina

Amb totes les implicacions polítiques i futbolístiques que la frase, grafitada moltes de vegades als pasos de zebra de Buenos Aires.

152

Em mires ¿i no em veus?
o només ho dissimules?
Si sabéssis
que amagat rere les ulleres de sol
vaig covant l'enveja
d'imaginar-te amorrat als pits
que ta mare insinua
un capvespre suat d'estiu
camí del riu mort.
Quants anys tens, dos?
Aprofita
Saps que te'n queda poc de mamar!

Amb un nom així, fan venir gana

L'altre dia, repassant el viatge a la nostàlgia cerdanyolina de na Diana una de les coses que em van cridar l'atenció és la facilitat amb què els propietaris de bars i restaurants dels suburbis catalans (i que ningú no se m'emprenyi) batejen els seus negocis: Bar la Terraza, Frankfurt Antonio, etc,...
Res a veure per cert, amb l'exhuberància que demostren els portenyos a l'hora de batejar els seus locals. Com, si no, definiríeu la possibilitat de fer un cafè a la Confiteria Freud, on fins i tot els mantells individuals venen decorats amb la caricatura del cocainòman més famós de Viena?, o com us imaginau que us han de dar a menjar al Palacio de la Papa Frita?, veí, per cert del Palacio de la Pizza, en franca competència amb un altre clàssic: Los Inmortales. Capítol apart, els restaurants xinesos, els clàssics Gran Muralla, Armonía Celestial i el millor: Todos Contentos.
Ara per ara, però els meus favorits, son dos negocis de Delivery que queden prop de casa: La nueva gata alegría on serveixen unes racions de vacío con papas fritas y criolla inacabables i el millor: La Santa Sede. No cal dir que fan unes empanades celestials. I amb aquest nom!

Salutació siciliana

Hi ha un gest molt sicilià, molt del Sud, en la forma de saludar-te amb una besada. Una galta tota sola. Gest masculí, violent, amb la ma, agafant-te fort pel clotell.
Ho he sentit moltes vegades, però tot just fa una estona ho he vist clar, quan el policia saludava el fill de l'amo a El Cuartito.