Convindria anar-hi pensant

Darrerament –i cada vegada em passa més seguit- tenc la sensació que qualque cosa es mou, en l’àmbit d’aquells que no renunciam a la possibilitat de poder un dia decidir en llibertat quina és l’articulació política que volem pel nostre país. Qualque cosa es mou a Catalunya, on a l’espera de tenir un estatut votat en referèndum, aprovat pels parlaments català i espanyol i invalidat pel tribunal constitucional, la consulta independentista d’Arenys de Munt ha marcat, crec, un punt d’inflexió important. Qualque cosa es mou també a Escòcia, que ja cerca data pel seu referèndum d’autodeterminació i possiblement esdevindrà el proper estat de la Unió Europea, amb el permís de Croàcia, Macedònia i Turqia.
Qualque cosa es mou, d’altra banda, en l’unionisme espanyolista que –intuïnt un perill real per la seva concepció nacional- deixa de banda l’eix esquerra-dreta per encolumnar tothom, comunistes, socialistes, liberals i conservadors, darrera la bandera rojigualda. En aquest context no és una dada menor que, una vegada foragitats nacionalistes bascos i gallecs dels respectius governs autonòmics, només al Principat de Catalunya i –molt residualment- a la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, toquen quota de poder partits que no tenen Espanya com a referent nacional. Saludam, ara i aquí l’aparició en el mapa polític de casa nostra de Ciudadanos i UPD com un senyal que anam per bon camí: per tal que es plantegi, i en darrera instància es resolgui, el conflicte en termes polítics, cal que es definieixin i clarifiquin els models en discusió, quins son els seus arguments i quin és el seu nivell de suport democràtic.
Qualque cosa es mou fins i tot, en el petit microcosmos del menorquinisme polític. He seguit amb molt d’interés les darreres aportacions al debat d’idees den Nel Martí i en Pau Obrador així com, sobretot, altres discusions que ténen lloc preferentment en l’espai de blocs i pàgines personals d’autèntics -podríem dir-ne- Think Tanks com en Joan López Casasnovas i en Francesc Sintes. Així hem vist com darrerament des de les pàgines d’aquest mirador que avui em cedeix per primera vegada l’espai, s’ha anat evolucionant el missatge tradicionalment autonomista, pactista, del menorquinisme polític cap a una convicció cada vegada més –diguem-ne- secessionista. Ras i curt: també dins l’àmbit del PSM hi comencen a sonar veus que s’adonen que no hi ha solució satisfactòria que no passi per la ruptura democràtica amb un estat espanyol que només ens hi vol en termes assimilacionistes.
I tot açò, en un context de recessió econòmica fortíssima que té com a únic referent comparable la llarga crisi de la dècada del 75 al 84 -època dels pactes fundacionals d’un model autonòmic que sembla arribar al final del seu recorregut-. Una crisi que demana a crits un recanvi del model econòmic de creixement dels darrers quinze anys, basat en l’especulació immobiliària i els tipus d’interés més baixos de la història. Quan els països centrals de la UE ja comencen a sortir del túnel, a l’Espanya única li queda encara una llarg i dolorós camí que a hores d’ara no és gens clar quan s’acabarà.
Tal com ho veig des de la meva actual i allunyat punt de vista –fa un any i mig que visc a l’Argentina-, no ens trobam massa enfora del dia en què berenarem amb la notícia que l’independentisme hegemònic a Catalunya ha votat la secessió d’Espanya i un nou estat passa a formar part de la Unió Europea. Donant per descomptat que el procés tindrà lloc seguint una impecable legitimitat democràtica, poc i res hi podran fer les forces centrípetes valedores de la concepció castellanocèntrica de l’estat espanyol. I serà precisament llavors, en l’hipotètic dia en què ens deixondim amb aquesta notícia, quan el menorquinisme polític haurà de tenir ben esmolada l’estratègia a seguir davant d’un envit on –nacionalment parlant- ens hi anirà el futur. Cal esperar que ensoldemà de la independència del Principat de Catalunya, els esforços de les estructures de l’estat espanyol se centraran en el control de danys per tal de minimitzar-ne l’impacte. Catalunya obrirà el camí, i al menorquinisme polític li tocarà l’hora de definir-se sobre quin és el camí a seguir.
Com sempre, la temptació mallorquina serà forta, però con en tantes altres vegades al llarg de la nostra història, és cap al Nord que ens convindrà mirar i no cap a Llebeig. Novament, el referent serà Barcelona, primera i única escala cap a Brusel.les. La qüestió és: ¿podrà Menorca esperar l’hipotètic dexiondiment mallorquí o ens convindrà anar assajant la via menorquina cap a la independència?
Convindria anar-hi pensant. No fós cas que la cosa ens agafés en orsai.

(....)

Aquest artícle va ser originalment escrit per a la secció Mirador Nacionalista del Diario Menorca per encàrrec del seu actual coordinador. Passats un prudencials 20 dies sense que s'hagi publicat, tot i les sol.licituds del coordinador cap al Director de l'esmentat mitjà i una vegada ja no és inèdit doncs s'ha publicat en el butlletí intern del PSM, em permet la llibertat -perquè vull i ningú no m'ho impedeix publicar-lo ara i aquí- Amb l'únic afegit d'una cita que hi ha inclòs, gràcies Cice, de fa 78 anys però que segueix essent escandalosament actual:
«La fórmula de la futura política menorquina és combatre la província de Balears, conquerir primer la llibertat col·lectiva que avui no tenim. [...] Tant de bo puguem ben prest cridar no solament Visca la República Federal! i Visca Catalunya lliure!, sinó, també, Visca Menorca catalana.» Joan Hernández Mora, «Revista de Catalunya», abril de 1931

Fogwill. Los libros de la guerra

Reemprenc la lectura del volum enciclopèdic que recull col.laboracions periodístiques de Fogwill dels darrers 30 anys. Fins ara m’ha resultat massa dens per encarar-lo d’una tirada. No em sol passar massa seguit, però el fet és que llegir aquest volum és com navegar en una wikipèdia plena de links que disparen a vincles desconeguts però aparentment imprescindibles de les lletres i la història d’aquest país. No m’extranya que aquest home que ha viscut entre la publicació via fotocopiadora i el relatiu èxit editorial ja tingués, tan prest com l’any 1997 una molt rudimentària però efectiva pàgina web on contrabandejava textos més o menys subterranis.
Torn a deixar el volum a la tauleta de nit i una altra vegada m’envaeix el pànic de tots els Lamboghinis, Saers, Laisecas, Gelmans que no he llegit encara i són, es veu, imprescindibles. No sé si tindré temps per tots,...

Avui escriu na Mar...

el meu gat cuan puja al terrat
toque les taulades com un teclat.

Mar V.R.

Com que enguany ha plogut i nevat molt als Andes,...

...i resulta que els embassaments del país estan a un envejable 90% de la seva capacitat, el govern ha decidit que no fa falta adoptar l'horari d'estiu. Tal qual.
Si més no curiós, sobretot si tenim en compte que ho va decidir apenes 36 hores abans de la data fixada per fer el canvi, és a dir, abans d'ahir.
També és cert que d'aquesta manera s'eviten enfrontaments inútils amb unes quantes províncies rebels, que no en volien sebre res. Però esclar, en un país que fa més de 3.000 kilòmetres de punta a punta i que és suposadament federal, el tema de mantenir la unitat de fus horari és complicat.
A nivell personal, a jo la decisió de la Presdient (com xalen de dir-li els opositors fent servir l'argument lingüístic segons el qual, el càrrec que ocupa no té gènere però que en el fons només ho fan per fer-la emprenyar, a ella que es fa dir Presidenta) de la Nació em toca un poquet els collons, ja que no trec cap avanatatge del fet que a les cinc del matí ja sigui de dia, però en canvi, els fosquets d'estiu, calor i gintònic se'm fan més curts.
L'any passat, el canvi va ser la darrera setmana de desembre (totalment absurd des d'un punt de vista científic, canviar l'horari una vegada ja ha passat el solstici, però bé,...) i enguany, simplement, no serà. A jo mai no m'ha acabat de convèncer la teoria segons la qual el canvi d'horari es fa per estalviar energia, sobretot en aquests dies en què cada vegada es gasta més electricitat en aire condicionat i processadors que en il.luminació. Tal vegada caldria, simplement, que adaptéssim més els nostres horaris als ritmes solars. Però aquest és ja un altre debat.

i ell és l'home que ens roba les nòvies

quina mala bèstia,...

Dues empastes seguides

Per motius laborals que no venen al cas, mantenc de forma regular reunions virtuals amb un equip de gent basat a Mèxic, Lima, Sao Paulo i Buenos Aires. La setmana passada, al final d’una reunió prou llarga i cansadora i per tal de descomprimir un poc la tensió, em vaig atrevir a felicitar el company brasiler amb motiu de la recent nominació de Rio com a seu olímpica dels jocs del 2016, passant per alt el petit detall que l’home és paulista –tal com em féren recordar ràpidament els altres companys davant la poca efusivitat del receptor de les felicitacions- i per tant, segons el tòpic, seriós, treballador, i fred (pels estàndars brasilers). Paulistas i Cariocas mantenen una rivalitat que, si no fos que pertanyen al mateix país recordaria molt Madrid i Barcelona, com ja em van fer notar l’any passat en ocasió d’un viatge a Sao Paulo. Al final el pobre home, en un acte de patriotisme forçat, va acabar per argraïr la felicitació, adoptant el discurs Lulista segons el qual es tracta d’una nominació per tot el continent Sudamericà però sense poder evitar un sinceríssim comentari final: mais io no sé como van fazer pra construir todo em siete anhos porque la verdad es que no tienen nada preparado ainda.

Amb ganes d’arranjar l’errada, vaig optar per atacar el darrer punt de l’ordre del dia –que era precisament la desconvocatòria de la reunió de dilluns dia 12- i desitjar a tots els presents un bon cap de setmana llarg, i un bon dia de la raza per dir-ho en els termes argentins que a jo me provoquen un escarruf només de sentir-los. I es veu que no som l’únic, ja que els dos mexicans del grup van saltar tot d’una per recordar-me que allà dalt el 12 d’octubre no només no se celebra sinó que també em van recomanar que con tu acento de gallego, mejor el lunes no llames a nadie acá en el DF. Dit lo qual, vaig optar per un darrer intent d’arranajar-ho, tot ajuntant Barcelona, el genocidi dels pobles originaris i els herois de les independències americanes a fi que com a mínim no seguissin cagant-se en jo. I és que si ja em resulta difícil entendre els mecanismes històrics i polítics de l’Argentina actual, imaginau-vos el problema duit a escala continental.

Avui, que a l’Argentina celebram el Dia de la Raza, pensava que potser el fet que l’operació de neteja ètnica fou molt més efectiva (entre altres coses perquè va ser molt més tardana, sistemàtica i va comptar amb tota una estructura de justificació intel.lectual molt el.laborada) aquí que al país de Lázaro Cárdenas tengui molt a veure en la manera en què miram aquesta efemèride que conmemora l’arribada d’un navegant català? genovès? Mediterrani, en definitiva a les illes del Carib.

Dia de la raza

Via XS-i-M a través de Facebook

Efectes Col.laterals: la subtil modificació del fons d'armari

Un dia, hi manca un calcetí, al cap d'uns mesos, falten dues camises que retrobes setmanes més tard. Una sobtada escasedat de calçotets o una samarreta que fa dies que no veus.
I llavors un dia, et sorprens posant-te uns calcetins Adidas blancs que -n'estàs absolutament segur- no són teus. I és que t'han anat renovant el fons d'armari sense ser-ne ni tan sols conscient.
I tot per obra i gràcia dels petits errors -compresibles, esperables, perdonables- de la tintoreria.

Ningú no és perfecte i fa de mal controlar, la bugada meva, entre tantes altres.

Efectes col.laterals.