Futbol Nacionalitzat

Visc en un país on quan juga la selecció nacional de futbol les escoles aturen les classes perquè els fillets i els professors pugin seguir el partit i on una vegada em van explicar, molt seriosament, que un mundial de futbol és essencialment el mateix que una Guerra Mundial sense morts. Un país on Mardona va assolir la categoria de Déu el dia que amb un gol il.legal i un altre celestial va venjar la derrota de la Guerra de la Malvines contra la selecció nacional d’Anglaterra i la capital del qual és governada per l’expresident d’un dels dos equips més importants. Un país on no pots ser elegit president d’un club sense la complicitat dels barrabravas, seguidors radicals que tenen muntats autèntics imperis econòmics basats en l’extorsió a jugadors, directius i aficionats, tràfic de drogues, revenda d’entrades, i tota mena d’altres activitats al voltant de la passió pel futbol.

Resulta que fa anys i panys –més de trenta- que el futbol d’aquest país està regit per un senyor que –diuen- és més poderós que qualsevol polític o empresari d’entre els més poderosos. Sembla ser també, que existeix un consens majoritari sobre els mètodes mafiosos sobre els quals Don Julio ha fonamentat el seu poder. D’altra banda, tenim un govern que no passa pel seu millor moment i que manté un enfrontament obert amb el principal conglomerat de mitjans de comunicación del país. I entremig de tot plegat, un contracte per la retransmissió dels partits de futbol de primera divisió, que fins fa tres setmanes era ultrasecret (ni tan sols els presidents dels clubs de futbol el coneixien) i que Don Julio va decidir que era moment de renegociar. El procés entre l’AFA i TyC que era el canal que tenia els drets en exclusiva, pareixia anar pels camins habituals d’una negociació d’aquests tipus. Normal aquí vol dir, amenaces de suspendre la lliga, i amb tota probabilitat qualque maletí ple de bitllets de cent dòlars –in god we trust-. De cop però, la qüestió va donar un tomb espectacular fa deu dies, en anunciar el portaveu de l’AFA que les negociacions estaven rompudes de manera definitiva i irreversible. A les poques hores, el Govern feia un anunci oficial segons el qual serà Canal 7 –la televisió pública- qui emetrà tots els partits de la primera divisió, deu cada cap de setmana, en obert i per tot el país després d’arribar a un acord per comprar-ne els drets durant un any per poc més de 110 milions d’euros.
Dos dies després, a la seu central de l’AFA, amb el govern al complet i asseguda devora el seleccionador nacional, un tal Diego Armando Maradona i l’inefable Julio Grondona, Cristina Fernández de Kirchner signava el contracte, en una ocasió autoqualificada com històric (com si no?) que, no podia ser d’altra manera, va acabar amb tota la concurrència entonant la marxa peronista, com en els vells temps. Sense dubte un nou i defintiu pas en el camí de la construcció de l’estat justicialista somiat pel general.
El resultat? el país continua tenint entre un 40 i un 60% de la població sota el llindar de la pobresa, però ara com a mínim, s’estalviaran la despesa setmanal de comprar el partit.