Calor

Encara falta un mes per la primavera però fa quatre dies que la temperatura s'enfila i s'enfila, dia rere dia, cada vegada més.
La calorada m'ha agafat desprevingut, sense gelat al congelador ni tònica -fa un parell de mesos de la schweppes ha desaparegut del mercat- a la nevera
Les places i jardins s'omplen de gent que pren el sol. Elles cerquen al fons dels armaris les samarretes d'estirants que més que insinuar, mostren el seu instint maternal i noltros, mesquins, en passam un fum abans d'hora.
Fa calor. Molta. Massa.
Jo també som a l'espera d'un llamp reblanidor. Ni que només sigui per tornar a una temperatura raonablement hivernal.

Catàstrofes Naturals

Arrib a casa i faig un repàs ràpid a les notícies dels difrenets Canals. Almenys en tres informen que una tempesta a Central Park que ha abatut no menys de cinquanta arbres del pulmó verd de Nova York.
Fins ensoldemà debatí no m’entem –mig amagat a un rincó de pàgina esquerra, molt endins del diari- que els diversos incendis que continúen descontrolats a la província de San Luís han causat tres morts i ja han cremat, segons estimacions molt aproximades, més de quaranta mil hectàrees.
És només un exemple i potser passa a tots els mitjans del món, però és extremadament simptomàtic que un país estigui informativamente més pendent de Central Park que de San Luís. Si no és, clar, que aquest país siguin els EUA.

Futbol Nacionalitzat

Visc en un país on quan juga la selecció nacional de futbol les escoles aturen les classes perquè els fillets i els professors pugin seguir el partit i on una vegada em van explicar, molt seriosament, que un mundial de futbol és essencialment el mateix que una Guerra Mundial sense morts. Un país on Mardona va assolir la categoria de Déu el dia que amb un gol il.legal i un altre celestial va venjar la derrota de la Guerra de la Malvines contra la selecció nacional d’Anglaterra i la capital del qual és governada per l’expresident d’un dels dos equips més importants. Un país on no pots ser elegit president d’un club sense la complicitat dels barrabravas, seguidors radicals que tenen muntats autèntics imperis econòmics basats en l’extorsió a jugadors, directius i aficionats, tràfic de drogues, revenda d’entrades, i tota mena d’altres activitats al voltant de la passió pel futbol.

Resulta que fa anys i panys –més de trenta- que el futbol d’aquest país està regit per un senyor que –diuen- és més poderós que qualsevol polític o empresari d’entre els més poderosos. Sembla ser també, que existeix un consens majoritari sobre els mètodes mafiosos sobre els quals Don Julio ha fonamentat el seu poder. D’altra banda, tenim un govern que no passa pel seu millor moment i que manté un enfrontament obert amb el principal conglomerat de mitjans de comunicación del país. I entremig de tot plegat, un contracte per la retransmissió dels partits de futbol de primera divisió, que fins fa tres setmanes era ultrasecret (ni tan sols els presidents dels clubs de futbol el coneixien) i que Don Julio va decidir que era moment de renegociar. El procés entre l’AFA i TyC que era el canal que tenia els drets en exclusiva, pareixia anar pels camins habituals d’una negociació d’aquests tipus. Normal aquí vol dir, amenaces de suspendre la lliga, i amb tota probabilitat qualque maletí ple de bitllets de cent dòlars –in god we trust-. De cop però, la qüestió va donar un tomb espectacular fa deu dies, en anunciar el portaveu de l’AFA que les negociacions estaven rompudes de manera definitiva i irreversible. A les poques hores, el Govern feia un anunci oficial segons el qual serà Canal 7 –la televisió pública- qui emetrà tots els partits de la primera divisió, deu cada cap de setmana, en obert i per tot el país després d’arribar a un acord per comprar-ne els drets durant un any per poc més de 110 milions d’euros.
Dos dies després, a la seu central de l’AFA, amb el govern al complet i asseguda devora el seleccionador nacional, un tal Diego Armando Maradona i l’inefable Julio Grondona, Cristina Fernández de Kirchner signava el contracte, en una ocasió autoqualificada com històric (com si no?) que, no podia ser d’altra manera, va acabar amb tota la concurrència entonant la marxa peronista, com en els vells temps. Sense dubte un nou i defintiu pas en el camí de la construcció de l’estat justicialista somiat pel general.
El resultat? el país continua tenint entre un 40 i un 60% de la població sota el llindar de la pobresa, però ara com a mínim, s’estalviaran la despesa setmanal de comprar el partit.

Jo són aquell,...

No em pren així com al petit vailet
qui va cercant senyor qui festa el faça,
tenint-lo cald en lo temps de la glaça
e fresc, d'estiu, com la calor se met;
preant molt poc la valor del senyor
e concebent desalt de sa manera,
veent molt clar que té mala carrera
de canviar son estat en major.
¿Com se farà que visca sens dolor
tenint perdut lo bé que posseïa?
Clar e molt bé ho veu, si no ha follia,
que mai porà tenir estat millor.
Doncs, ¿què farà, puix altre bé no el resta,
sinó plorar lo bé del temps perdut?
Veent molt clar per si ser decebut,
mai trobarà qui el faça millor festa.
Jo són aquell qui en lo temps de tempesta,
quan les més gents festegen prop los focs
e pusc haver ab ells los propris jocs,
vaig sobre neu, descalç, ab nua testa,
servint senyor qui jamés fon vassall
ne el venc esment de fer mai homenatge,
en tot lleig fet hagué lo cor salvatge:
solament diu que bon guardó no em fall.
Plena de seny, lleigs desigs de mi tall:
herbes no es fan males en mon ribatge.
Sia entès com dins en mon coratge
los pensaments no em devallen avall.

Ausiàs March

Wonderwall

Kistch, Elegant, Delicious

Notes d'un turista a Córdoba

Sempre m’ha fascinat com les primeres impressions en arribar a un lloc nou i desconegut van evolucionant en passar-hi diverses capes de mirades. La primera mirada en arribar a una ciutat cap al fosquet es veurà inevitablement canviada ensoldemà dematí en passar pels mateixos llocs a la llum del sol. M’ha tornat a passar aquests dies a Córdoba. El carreró fosc i enigmàtic d’anit era a la llum del migdia un carrer vulgar on fins i tot l’espai de l’Alfonsina passa desparcebut fins al punt que es fa de mal recordar que hi passares hores eternes entre cervesa i cervesa. La gran trampa de la Quilmes de litre. De primer penses que és massa i optes pel chopp de 330. Vint minuts i dos bòtils després, ja és tard i te n’adones que tècnicament, ets a punt de fer el litre abans que arribi la pizza. Si haguéssis de mester una excusa, sempre podries dir que així sempre està freda. El fet però és que a aquestes alçades d’hivern, tampoc tindria temps d’escalfar-se. Sona Buena Vista Social Club en concierto en un CD mig craquelat que carraspeja i bota després de Chan Chan.

Efervescència d’universitaris i gringos aprenent espanyol. Sobredosi d’hormones i Fernet amb cola. Guiterres i mate als parcs amables d’hivern per desplegar les tàctiques de levante.
L’olor, la veu, les carícies, els petons robats del matí que s’ha fet migdia després de la llarga nit de combat i d’èxit. Follar tota la nit fa venir una gana brutal. No ho sembla, no la sents, però quan arriba, no hi ha aturall i tot menjar és poc. Sort dels quioscos que están oberts a tothora: una coca de litro y dos panchos.... ¿algo mas? si quatro sanguches de miga.

Palacio Ferreyra. La riquesa, al país de la terra promesa, si es fa, es fa ràpid i cal mostrar-ho. Aquest palau no desentonaria gens a les afores de París si no fos pel detall de la decoració en forma de cranis de vaca a l’enfornt del segon pis. Referència inevitable a la font de riquesa. A dins, després de la intervenció arquitectònica que l’ha convertit en museu, la complicitat amb les vaques es manté a l’escala i els bancs forrats de pell curada amb pèl. No hi entenc gaire gens d’arquitectura, però l’actuació me sembla prou encertada (no sé què en dirien en Jordi i n’Adri). Combinda prou bé la majestusitat dels mosaics i paviments de llenyes nobles, els tapissos i l’escala principal amb nous espais amb obertures d’estètica pop. La col.lecció? de museu de províncies. Crida poderosament l’atenció una miniatura de pescadors valencians de Sorolla i un pasiatge que juraria mallorquí d’un quadre no signant diria que de Russiñol. Ningú tampoc no m’ho sap aclarir, però tenint en compte que comparteix sala amb un parell de Casas i el Sorolla, podria molt ben esser. De la resta de la col.lecció, just a darrera hora i gairebé per casualitat trobo a les golfes una sala plena de gravats i quadres anomenada manos anónimas de Carlos Alonso, que de primer semblen una sèrie eròtica però que a mesura que vas avançant es mostra finalment com una alegoria als desapareguts de la darrera dictadura. La presència torbadora d’un personatge d’ulleres fosques que en els primers quadres he confós amb un autoretrat de l’artista es repeteix en tots els quadres fins al dítptic final on finalment pren la forma reconeixible de Videla.

Per una d’aquelles casualitats difícils d’explicar, em trob que al Cabildo de Córdoba fa una setmana que s’ha acabat la mostra Ausencias, de Gustavo Germano. Amb poca fe deman a l’encarregada que fa temps fins a l’hora de tancar i em diu que encara no l’han desmuntada i que si la vull visitar, que pugi a la planta noble. El fred glacial i humt de l’arquitectura de fang cuit de l’edifici colonial i les sales que s’obren només per jo. Ja havia vist les fotos per internet, però a mida exposició, a les sales buides del cabildo són molt més impressionants. Gela els ossos la mirarda de la filleta de trenta anys enming de l’absència dels pares. Sensació d’absència absoluta quan el guarda va apagant llums darrera meu.

Diumenge capvespre hi ha una una activitat efervescent al mercat artesanal. Es veu que les Sierras dels voltants són reducte de hippies (si és que encara existeixen?) i artesans que han evolucionat cap als delicatessen gastronòmics i les manualitats de tota casta. També mercat d’encants de tercera o quarta ma, discos, revistes, monedes i bitllets (en un país que ha canviat de moneda 3 vegades en els darrers 20 anys), segells, espelmes, mates i bombillas, collars, penjolls i pulseres de cuiro. Com gairebé sempre en aquesta mena de fires, acab a les parades de llibres de vell, on no regateig gens per un recull de notes de viatge de Paul Bowles, l’etern turista, a qui cada vegada que li llegesc qualque cosa nova em fa créixer un poquet més l’enveja.

You know what?

I’ve dreamed of you. I didn’t even know it, but I dreamed your skin, your smell, your small breasts, your sex. It was last night. I didn’t even searched you. You came to my bed and gave me your breast and then I just couldn’t stop it. I’ve dreamed of you and I even didn’t know it. And now you’re real. My dream come true. Who knows? Maybe tomorrow the dream will become a nightmare. I’ve seen the fury in your eyes. I don’t care. I’m leaving tomorrow. I’ve dreamed of you and now you’re real. Just for tonight. I’m leaving tomorrow.

Tedio

La misma falta de conversación después de dos años o de toda una vida. La rutina del sábado a la noche cuando la seducción hace ya mucho tiempo que tuvo exito y pareciera que ya no hace falta para dormir caliente esta noche. Los mismos silencios, las mismas miradas perdidas. Cada uno volando en universos paralelos a centímetros de distancia. Eso sí, no te olvidés: sonreile a la moza que es gringa y no habla casi nada de español: tu querés una otra cervesa? Quilmes? Igoana? Stella? Traeme do empanada, una picada para do y coca de litro. Las mismas miradas perdidas, llega la comida como tabla de salvación para no tener que hablar por un rato, mientras el alcohol va haciendo efecto y le podés dar charla a la moza. Cuarenta años juntos ¿quedará algo de que hablar? Dos años juntos y ya no queda nada de que hablar. Tedio

Grafitis Cordobeses

Peligro: perros sueltos. Nada más fascista que la clase media asustada.

y vos, que carajo celebras?

culo veo, culo quiero

El Che era argentino y vivió en Córdoba de 1941 a 1946. Calle Chile 351.

Dia del niño

Quina culpa en tenen els cinc milions de nens "en situación de pobreza" -tal com els defineix la freda terminologia oficial- que el "Dia del niño" que se celebra demà, sigui un invent -un mes- de la " refinada i perversa maquinària consumista" per posar-ho en termes altermundistes?
Passejant pel centre de Córdoba he entrat a la catedral dels jesuïtes i en tost d'un magnífic monument buit i carregat de màrmols i llenya vella, m'he trobat un espai sorollós i ple d'al.lots vestits de carrer apunt de rebre la primera comunió. Hi deu haver oferta 2x1 en batejos, comunions i confirmacions pel cap de setmana del dia del niño? Com a mínim, si pagues amb la Tarjeta Santander-Rio, tens 20% de descompte a les jugueteries de tot el país. I si no hi arribes, als carrers peatonals del barri colonial, el top manta ofereix muñecas d'un plàstic que segur que és tòxic, per 15 pesos i cotxes de bombers per 25.
Dia del niño.

Ja sé que és passar-se un poc,...

... però entre la feina molta i el temps poc, he tornat de vacances vessut i abans que el silenci preferesc seguir optant perquè escrigui un altre.

Com en els Macars

“… únicament anhelar esser pedra
en aquell lloc on s’entrecreuen el segle i el segon,
no esser més que un punt en aquesta pàtria que s’anomena lluny”.
Els ulls, Joseba Sarrionandia.

Com en els macars
de petjada inèdita
cercam tots on agafar-nos,
on poder esser.
Però de la identitat de les pedres
res de res:
l’ànima se’ns insinuarà amb raigs ultraviolats,
inútils per a nosaltres.
I en un lloc del món
dues persones
inventaran espurnes,
talment pedres fogueres
que s’ignoraven,
dissimulant-se d’ells
per no fer trèmer
ni la sort de saber-se.

Joel Bagur

Avui, que escrigui un altre

T’estim, però me’n fot. No em resta gaire
de suportar la humiliació del vòmit
vital que és estimar. Ja fineix l’hora
dels finestrals oberts, les dents polsoses,
les taques de pantaix per les solapes
i dels taurons pels músculs o dreceres.
Se’m fonen tots els ploms de la mà dreta
sols que et toqui amb dos dits, arrapadissos,
per integar-te a mi. Però s’hi encenen
aurores boreals que són contagis.
T’estim, però me’n fot. Som a l’espera
del llamp reblanidor que ens amalgami
i t’encasti en mi tant, que pugi dirte:
-Ja t’estim tant, que et pots morir quan vulguis.

Miquel Àngel Riera

Poemes a Nai