D'alegries i decepcions

Anada al cine per partida doble aquesta setmana a veure dos pesos pesants del meu Olimp particular: Malick i Moretti.
Decepció i alegria a parts iguals. Decepció de qui sempre espera més dels seus déus particulars en una Habemus Papam que només brilla a estones amb les aparicions del seu director i les seqüències on el papa in pectore fuig del vaticà i es passeja per una Roma que Moretti estima, desitja i mostra amb una magistral providència. Tot i les llambregades però el conjunt no m'acaba de convèncer. Tal vegada és la sessió de trasnit, que un dimecres feiner no hi ajuda, qu sé jo?
Per altra banda qui si compleix totes les expectatives és Terrence Malick, amb una nova joia en forma de The Tree of Life que en encara als seus temes favorits de sempre, amb passió renovada i multiplicant els efectes visuals, el ball entre imatge i música i les seqüències subaqüàtiques tan marca de la casa. Mel damunt mel que -això sí- hauré de re-veure un parell de vegades més per tal de degustar-la completament.

I la primavera, en fi

Enguany un altre mestre



Diria que ja som a la primavera
perquè sento l'olor que fa
i és l'hòstia de bonic
el terra plè de botons (...)

Ara, la societat civil

Torn a ser a casa després d'unes ben merescudes vacances i això vol dir també que torn a donar, amb més freqüència que abans, explicacions sobre tot això dels indignats a amics, clients, coneguts i saludats.
Aquestes darreres setmanes he passat pels Tarhirs maonès, barceloní i -obra i gràcia del volcà i d'Iberia- fins i tot pel madrileny. En els dos primers casos hores abans que n'Ague i en Xavi hi enviessin les brigades respectives a fer net.
I xerrant de fer net, llegesc amb preocupació les primeres mesures concretes de les noves autoritats que regeixen la cosa pública del país. Garnada doble a les platges no-urbanes i a les webs institucionals d'ajuntaments i conselleries. Tot per donar pistes dels quatre anys de govern a favor de la iniciativa privada, les inversions i la llibertat d'elecció de llengua que ens esperen, el sí a tot de l'inefable Delgado. Açò sí, que de com ho pagarem no en xerra ningú
En aquest context embullat de garnades fortes contra dos dels eixos vertebrals del país tal i com els entenem i voldrien uns quants, la meva innata visió optimista de la quotidianitat em mena a pensar, ara més que mai, que torna a ser el moment d'estalonar els elements centrals de la nostra societat civil. Contava no sé qui a xalandria, en to de crítica, que havia sentit en una de les famoses assemblees a un/a jove que s'emocionava perquè la gent discutia, expressava opinions, debatia i prenia decisions. Res de nou sota el cel estelat de juliol. Res que no faci anys i panys que sigui el dia a dia de la gent del GOB, d'Òmnium, de la Federació d'Associacions de Vesins, dels Ateneus, d'Acció Cultural, de l'OCB (la mallorquina, no la del paper de fumar)i tants i tants d'altres
Tal com em tem que ve la borrasca, ara és moment d'enfortir aquestes expressions genuïnes de la societat civil, aquesta manera tan o més vàlida i eficaç de participar i influir en els afers de la polis. Encara que sigui espolsant els vells talonaris de bons de 500 pessetes per salvar Trebalúger-l'altre dia en vaig trobar un dins un llibre de n'Atxaga- i adaptant-los al mon 2.0.
Ara més que mai, és moment de la societat civil.

Més per Menorca

No he militat mai en cap partit polític i pens, com molts, que la responsabilitat cívica i democràtica passa molt més allà del simple ritual de les eleccions una vegada cada quatre anys.
Tampoc he fet mai fins ara bandera d'una opció política concreta davant d'una cita electoral tot i que els meus posicionaments públics en contextos no electorals són extensos i variats.
No sé tampoc -ni m'interessa massa- si s'està vivint una #spanishrevolution o simplement un fum de formatjades primaverenc.
Fa quinze anys que m'enfront als dilemes electorals pensant sempre que no acab de trobar mai una opció que em satisfagi prou. Fins al punt que he arribat a la conclusió que el què passa és que jo som un raro i me maten les meves singularitats i manies i que sempre queda millor mostrar una certa postura d'inconformitat.
El què sí sé però, és que diumenge qui ve tenim les eleccions més importants de tot el cicle electoral, les que defineixen les polítiques que ara per ara més m'interessen més envers el meu (altre) petit, assolellat i tramuntanós país. Les que defineixen si el PTI és un model a seguir o no, si volem seguir amb un model d'escola obert, multilingüe i orgullós del nostre passat, obert al món des de la nostra finestra i connectat amb la resta del País.
Si volem en definitiva, tenir al general okupa com a conseller de cultura o a l'homòfob ultradretà de conseller de benestar social.
Jo ja he votat, i estic orgullós de dir que ho he fet pel PSM.
I si encara teniu dubtes, escoltau als mestres:

14 d'Abril

Fa vuitanta anys l'avi en tenia deu i és molt probable que as Castell ni se'n temés de la proclamació de la República. Tota una vida després, només amb denou, l'estiu més llarg de la seva vida el va acabar d'oficial de l'exèrcit derrotat. Ell si que la va viure en serio a la República. Per molts d'anys Fonsu.

Flaixos cariocas (II)

El tour de la favela, American Style: ara fagin fotos aquí sí, ara aquí no, ara passejarem en un ambient relativament segur.Segur que l'avi Smith III que hem vist fotent-se la mariscada amb tots els hereus al Satyricon ja n'ha encarregat un de particular. Grandpa took all of us down to Rio de Janeiro last carnival to celebrate his bitrhday. Un bon shot de realitat enmig de l'altra també real realitat dels apartaments de Leblon a milió i mig de dòlars la unitat. Sold out. Estat absent que lluita per arribar també aquí, no tant per la via de vèncer sinó de convèncer. Mercat, escola, bar, samba, al.lots, motos i cables. Milions de cables penjats en equilibri inestable.

Flaixos cariocas (I)

Chove, na cidade. Però m'és ben igual. Al tròpic la pluja no banya. Refresca.
Els paravents de l'autopista de l'aeroport: són per amortir la renou del trànsit o per amagar les favelas?

País generoso!

Diumenge fosquet i acab el cap de setmana fent la vessa suvora la piscina, després d'haver-me cansat a fons durnat mitja hora de nedada. Llig un parell de llibre d'entrevistes que tenc encetats de fa estona i aprofit els 24° conscient que ja no queden massa capvespres d'estiu per fer la vessa.
Quan ja fosqueja prou com per dificultar-me la lectura, passa en Diego, l'encarregat de l'edifici, que -després de donar-me les gràcies pel plat d'asado que va sobrar d'anit- em demana si ja he acabat amb la piscina. Li dic que si i m'avisa que llavors obrirà l'aixeta de fons per buidar-la. Idò? -li deman- ja s'ha acabat l'estiu? i em tranquilitza dien que no, però que demà han de venir a baratar la bombeta d'un dels llums. I clar per canviar una bombeta fosa (que no queda gens bé de nit), a Buenos Aires el què fem és llevar el tap a una piscina de 15X6 metres i 170 cms de fons. Total, l'aigua potable està fortament subsidiada pels privilegiats que tenim canonades que arriben fins a casa i no en manca mai: només l'hem d'agafar del Riu de la Plata i sotmetre-la a un costosíssim tractament de potabilització.
Avui fosquet quan he arribat a casa, la piscina tornava a estar plena i els focus encesos. Preciós.

País Generoso!

Bon dia Maggie Mae

Converses d'asado

Llarguíssima i interessant conversa d'asado i sobretaula amb uns amics de Costa Rica que tot just ara tanquen una experiència de quatre anys a Barcelona -amb una filla nascuda catalana, en ple boom immobiliari, mereixedora dels famosos 2.500 euros de ZP i batejada Emma per exigències de la germana gran inclosa-.

No em sorprenc massa en la coincidència que en fem a l'hora de diagnosticar la falta de costum de la societat hispanocatalana davant la crisi. Ells amb la visió in situ d'aquests darrers anys i jo amb els senyals que percep des de la còmoda distància.
Rallen, també, de la incomoditat percebuda aquests darrers mesos davant d'actituds cada vegada més obertament racistes (en un context no massa conflictiu a priori com eren les places i carrers peatonals de les Corts, res de Castelldefels, Cornellà o Sant Boi). Entre perplexitat i por per la forma en què elements dels discurs xenòfob s'han anat incorporant al dia a dia de gent "que no ho hauries dit mai", de la mateixa manera que ho comentava fa unes setmanes en Pau a Xalandria. Aquí coincidim novament, sobretot després de determinades converses que he més o manco seguit en sobretaules inacabables dels dies de nadal.
Discutim també amb els amics portenyos que se'ns han ajuntat, sobre els avantatges i inconvenients de ser l'exòtic del lloc, a la feina, al forn de pa, a les reunions de veïns. De l'abismal diferència de tractament a la diferència i els modes de socialització entre els EUA i Europa. O de la perplexitat de l'Argentí que se sent tractat de "sudaca" a Castelldefels. Perplex sobretot en aquest cas, per l'anivellament cap avall que pateixen els fills de ma pàtria d'adopció, que són "degradats"en creuar l'Atlàntic al mateix nivell que equatorians, bolivians o peruans. Exactament el mateix que ells apliquen a la fruiteria del cap de cantó de casa amb els paraguaians.

I per damunt fins i tot de la incertesa, sura l'alegria de trobar-se -aquesta vegada de forma totalment inesperada per tots- al voltant d'una taula a qualsevol banda del món, berenant Gallopinto a les Corts, dinant asado a Buenos Aires o davant la futura i inevitable paella a San José.
Això i les encalçades dels al.lots, que juguen i fan festa a la piscina, amb l'alegria, la innocència i l'avantatge de qui té tot el futur a venir