No en record l'any, però devia ser a la primeria del 2000.
Al rincó màgic de la casa vella de Santcristòfol, oficiaves, Àngel, d'amfitrió rere el còssil sagrat capaç d'obrar els més impensats i màgics miracles. En una de les infinites anades i vingudes, vaig entrar darrera una parella de nouvinguts just a temps per sentir-li dir a ell, referint-se a tu, "eixe home és del poble". Supos que que una referència (simplement) geogràfica però amb els anys i la distància l’anècdota pren una dimensió inevitablement estellesiana.
Mir els dies passats que graviten sobre eternes trobades amb Santjoan d'escenari recurrent i tenc ben present encara la darrera abraçada que ens acomiadava fa un any i mig, al portal de la casa nova, apunt d'acabar el darrer caragol.
Abans de tot açò hi va haver també, els anys de classes al Ramis, i després, l'extraordinari regal de poder transitar el camí que mena del mestratge a l'amistat. Les converses sense aturall sobre l'economia i la història i la política i la vida. Virtuals o presencials. Sempre apunt amb la paraula justa. L’esguard esmolat i la intel.ligència vestida de simplicitat.
I ara que descanses Àngel, tal com vas viure, entre la Valldigna i Menorca, ens queda (només?) la sort d’haver-te conegut i el compromís de deixebles per seguir navegant, timó fix, proa al rumb que ens vas mostrar.
