Èxode

Nirvis i corregudes. I un ambient opressiu. Aire del nord, sec, calent, cremant-te els pulmons. A la caça i captura de l’aire condicionat. I la massa que corre cap a l’estació de busos, cap als molls, cap als aeroports, cap a les estacions de tren. Com si les tropes invasores ja fossin a les envistes de la ciutat. Cal fugir, córrer, desaparèixer, fondre’s en la massa informe que respira, per fi, alleugerida, quan l’autobús, el cotxe, el ferri, l’avió es posen en marxa lentament cap a qualsevol lloc. Cap a les vacances. Ni un segon per perdre, amb sort són quinze dies l’any i cada minut compta. Els nostàlgics pensaran per un segon en Perón, que va instaurar –diuen- les vacances pagades. Un jet privat s’enlaira d’aeroparque i jo don gràcies a les vacances dels altres que em permeten escurçar vint minuts el trajecte fins a la terrassa de casa on el gintònic carregat de gel i amb dues cireres maduríssimes a dins té gust de victòria. Sense enyorar gens Mar del Plata o a Punta del Este, que deuen ser pitjor que Calasfonts a l’agost.